EL CATALÀ A CATALUNYA (ESPANYA)
xx-xx-xxxx
http://www.uoc.es/euromosaic/web/document/catala/ca/i1/i1.html
Institut de Sociolingüística Catalana
English Version
Version française
EL CATALÀ A CATALUNYA (ESPANYA)

1. DADES GENERALS SOBRE LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA

1.1  DESCRIPCIÓ GEOGRÀFICA, DEMOGRÀFICA I LINGÜÍSTICA

Catalunya ocupa un territori de 31.895 km2 situat al nord-est de la Península ibèrica. La seva població és de 6.059.494 habitants (1991), la qual cosa representa el 15,5% de la població total d'Espanya. La distribució demogràfica és molt desigual atès que si les zones properes a Barcelona tenen una densitat molt elevades (més de 1.100 habitants per km2), molt especialment a l'àrea de Barcelona (16.087 habitants per km2), la resta del territori presenta greus desequilibris.

El creixement demogràfic de Catalunya al llarg del segle XX es deu bàsicament als successius moviments migratoris procedents d'altres regions d'Espanya, principalment als anys 20 i entre 1940 i 1970 (entre 1961 i 1970 només, la immigració neta va ser de 720.000 persones). Això explica que les persones nascudes fora de Catalunya i els seus fills representin actualment 41% de la població total.

La població és principalment urbana ja que al 1991 més de 3.500.000 persones vivien a les ciutats de més de 50.000 habitants, mentre que només un 6% vivien en pobles de menys de 2.000 habitants. Barcelona (1.681.000 habitants), l'Hospitalet de Llobregat (273.000), Badalona (218.000), Sabadell (189.000) i Terrassa (157.000) són les ciutats més poblades.

L'activitat econòmica de Catalunya és típica d'una societat industrial. Al 1990, l'agricultura només ocupava el 4% de la població activa, mentre el sector industrial n'ocupava el 34%, la construcció 9%, i el sector de serveis (on el turisme ocupa una plaça important) el 53% . També cal destacar que les quatre provínces catalanes tenen un PIB superior a la mitjana espanyola.

Quant a la demografia lingüística, les dades del cens de 1991 indiquen que 5.577.855 entenen el català (94% del total); 4.065.841 el saben parlar (68%); 4.019.276 el saben llegir (68%) i 2.376.201 el saben escriure (40%). La competència en català és té una estreta relació amb l'origen cultural. Allà on el nombre de persones nascudes fora de Catalunya és escàs, el percentatge dels qui declaraen saber parlar català gairebé arriba al 100%. No obstant això, fins i tots en les zones majoritàriament poblades per persones nascudes fora de Catalunya, la competència lingüística sempre se situa per sobre del 60% (excepte al Baix Llobregat, on és lleugerament inferior).

La competència ha augmentat rapidement des de 1975. La comprensió ha passat de 81% al 1981 a 94% al 1991; la capacitat de parlar, de 64% (1986) a 68% (1991); la capacitat de llegir de 61% a 68%, i la d'escriure de 32% a 40%. És en els grups d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys on són més elevats els nivells de coneixement de català. També cal destacar que aproximadament 10% de les persones que actualment tenen com a llengua principal el català, tenien com a llengua habitual el castellà en la seva infància.

1.2  HISTÒRIA GENERAL DE CATALUNYA I DEL CATALÀ

La història de Catalunya comença cap a l'any 800 amb la conquesta per Carlemany de les terres del  sud des Pirineus que havien estat ocupades pels Sarraïns. El text més antic redactat totalment en català és un fragment de la traducció del Forum iudicum (c.1131), un codi de lleis visigòtic. Des del seu àmbit original situata a banda i banda dels Pirineus, el català es va estendre cap a el Sud, per mitjà de les conquestes territorials dels reis de la Corona catalanoaragonesa: cap a la Catalunya Nova (1148-53), el País Valencià (1232-45) i les illes de Mallorca i Eivissa (1229-35).

Posteriorment varen ser incorporades l'illa de Menorca (1287), i la ciutat de l'Alguer. Sicília, Nàpols, Còrsega i, durant un temps, Atenes varen ser posessions de Catalunya. Barcelona es convertí en el primer port del Mediterrani occidental, i establí consolats a la majoria de ciutats de la costa septemntrional d'Àfrica i de l'Orient mitjà. El primer codi de lleis maritimes, Llibre del Consolat del mar", fou escrit a Barcelona i fixà les bases de les relacions comercials entre tots els països mediterranis.

El regne de Catalunya i Aragó conegué un embrió de monarquia constitucional des del segle XIIe. Els reis havien de jurar els Usatges i Constitucions de Catalunya, els quals limitaven d'alguna manera el seu poder. Les Corts (compostes, a parts iguals per l'Església, la noblesa i els artesans) foren concebudes com a organisme de control relatiu de l'actuació dels sobirans. Al segle XIV es va crear la Generalitat de Catalunya, que actuava com a organisme executiu entre sessions de les Corts. Al llarg de tota l'Edat Mitjana, el català va ser a llengua vehicular dels súbdits del rei d'Aragó al Principat de Catalunya i als regnes de Mallorca i València.

Al 1469, Ferran d'Aragó esposà Isabel de Castella, i els seus dos regnes es varen unir i a partir de llavors la història de Catalunya també s'uní a la d'Espanya. Quan es produí la unió de les dues corones (1516), la llengua catalana començà a declinar com a instrument de creació literària, tot i que continuà gaudint del seu estàtus de llengua oficial fins a principis del segle XVIII.

Arran de la Guerra de Successió (1705-1715), Felip V ocupà Barcelona, abolí totes les institucions de govern que encara existien a Catalunya, i féu aplicar les lleis castellanes. El castellà es convertí en l'única llengua oficial de l'administració pública, tot i que el seu coneixement no era general entre la població. Més tard, la introducció del castellà en el commerç, l'ensenyament públic i el notariat reduí el català a llengua de l'àmbit oral i de la literatura popular. Amb tot, poc temps després (s. XIX) començà una etapa de redressament econòmic, cultural i nacional coneguda amb el nom de Renaixença. Pel que fa a l'economia, Catalunya s'incorporà ràpidement al procés europeu d'industrialització. Al mateix temps, la llengua catalana tornà a reviure com a vehicle de cultura literària i científica.

Els conflictes d'interessos entre la burgesia catalana i les classes dirigents de la resta d'Espanya donaren peu al naixement del catalanisme polític, el qual inclouria la qüestió lingüística en les seves reivindicacions  autonomistes. La burgesia catalana començà a controer les diputacions i, gràcies a la Mancomunitat, es va poder posar en marxa una campanya de modernització tècnica i administrativa de Catalunya, així com la promoció de la llengua catalana. D'aquí la creació al 1907 de l'Institut d'Estudis Catalans, la qual cosa permeté la realització dels treballs de codificació del català entre 1913 i 1918 (publicació de les normes ortogràfiques, del diccionari i de la gramàtica normatius.

La dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) abolí la Mancomunitat, però la proclamació de la II República (1931) va permetre al català de recuperar l'estàtus de llengua oficial que havia perdut al segle XVIII. La Generalitat de Catalunya fou reinstaurada amb competències considerables per l'època. La Guerra Civil espanyola i la victòria posterior del general Franco suposaren el final de l'autonomia, i l'inici d'un llarg període de repressió de la nació catalana. El franquisme (1939-1975) va anorrear l'incipient procés de normalització lingüística que la Generalitat havia endegat respecte de l'ús oficial i públic del català, i de la seva introducció a l'ensenyament, els mitjans de comunicació, el món de l'edició, etc.

Un cop recuperada la democràcia, Catalunya va ser reconeguda com a nacionalitat per la Constitutció espanyola i la Generalitat va ser restaurada per Reial Decret al 1977, la qual cosa va permetre la recuperació de l'ús públic del català: la normalització lingüística havia començat. Aquest procés provocà algunes reaccions contràries, com a conseqüència de les quals les associacions culturals i cíviques de Catalunya fundarent la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Nació i la Cultura Catalanes, organització molt activa al llarg dels anys 80, però que decidí dissoldre's al 1993. Posteriorment tingueren lloc altres polèmiques (sobre la qualitat de la llengua parlada, sobre el model de llengua dels mitjans de comunicació, sobre els programes d'immersió a l'escola) sense que cap d'elles no tingués una influència important sobre la societat catalana i el seu compromís amb la normalització lingüística.

Arran de la petició formulada pels parlaments de les Illes Balears (1987) i de Catalunya (1988) a fi i efecte que el català fos reconegut com a llengua oficial de les institucions de la Unió Europea, el Parlament Europeu aprova l'11 de desembre de 1990 la "Resolució sobre la situació de les llengües a la Comunitat i sobre la de la llengua catalana". Aquesta resolució proposava al Consell i a la Comissió que els tractats i textos fonamentals de les Comunitats fossin publicats al català; que la informació sobre les institucions europees dirigida als ciutadans de les comunitats de llengua catalana es fés en català; que el català fos inclòs en els programes de la Commission per a l'aprenentatge de llengües; i, finalment que el català fos utilitzat com a llengua d'atenció al públic en les delegacions de la Comissió a les comunitats autònomes afectades. Des de 1986, la Commissió ha atorgat un nombre creixent d'ajuts per a la promoció de la llengua catalana a través, principalment, de la Direcció General XXII.

1.3  ESTÀTUS JURÍDIC I POLÍTICA OFICIAL

La Constitució espanyola de 1978 estableix que el castellà és la llengua oficial de l'Estat; que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo i el dret d'utiltzar-lo; que les altres llengües de l'estat són també oficials a les diferents comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts d'autonomia; i que la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que ha de ser objecte d'una protecció i d'un respecte particulars.

Catalunya també té la seva pròpia legislació. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979) afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català; que la llengua catalana hi és llengua oficial, juntament amb el castellà, llengua oficial a tot l'Estat; que la Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de les dues llengües, adoptarà les mesures necessàries per a garantir el seu coneixement i crearà les condicions que permetint aconseguir la seva plena igualtat pel que fa als drets i deures dels ciutadans de Catalunya; i que la llengua de la Vall d'Aran serà objet d'un ensenyament, d'una protecció i d'un respecte particulars.

La Llei 7/1983, de Normalització Lingüística a Catalunya, fou aprovada per unanimitat al Parlament català, i desenvolupa el procés de consolidació de la llengua catalana, particularment a l'ensenyament, l'administració pública i els mitjans de comunicació.

Per tal de desenvolupar les actuacions anunciades per la Llei, la Generalitat va crear al 1980 la Direcció General de Política Lingüística. Per mitjà del treball conjunt amb el Consell Social de la Llengua Catalana (creat al 1991), s'ha elaborat el primer Pla General de Normalització Lingüística, a fi i efecte d'aconseguir dos objectius genérals: que la llengua pròpria de Catalunya sigui habitualment utilitzada per les institucions públiques i privades en tots els usos públics propis de les seves activitats, en condicions de no-subordinació; i que siguin plenament respectats els drets lingüístics de cada ciutadà de Catalunya pel que fa al desenvolupament de totes les activitats públiques, profesionals, culturals, socials o de lleure, atès que els poders públics hand e protegir l'exercici d'aquests drets, sense conculcar el dret col·lectiu de la comunitat lingüística d'utilitzar la llengua pròpia del territori.

La política lingüística de l'Estat s'ha caracteritzat per une lenta i progressiva adaptació a l'oficialitat de les altres llengües. Excepte algunes excepcions concretes (com ara els impresos de la declaració d'Hisenda o algunes campanyes institucionals), la impressió general és que les institucions de l'Estat encara tenen un cert retard quant a l'ús habitual de les altres llengües.

Algunes sentències del Tribunal Constitucional han reforçat l'estatus jurídic del català, com per exemple la que autoritza el govern català a exigir el coneixement del català en les proves d'accés a la funció pública de la Generalitat.

2.  PRESÈNCIA I ÚS DEL CATALÀ PER ÀMBITS

2.1  ENSENYAMENT

Des de 1979, la Generalitat té plena competència en matèria d'ensenyament, i la Llei de Normalització Lingüística defineix que el català és la llengua pròpia de l'ensenyament en tots els nivells educatius; que els alumnes tenen el dret a rebre el seu primer ensenyament en la seva llengua habitual, sigui el català o el castellà; que les dues llengües són d'ensenyament obligatori enseignées a tots els nivells de l'ensenyament no-universitari; i que tots els alumnes de Catalunya hauran de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. La Llei també estableix que els alumnes no poden ser separats en centres escolars diferents per raó de la seva llengua materna.

La Llei preveu que els professors han de conèixer les dues llengües oficials i que les programes d'estudis per a la formació del professorat han de garantir que els alumnes adquireixin un coneixement suficient del català i del castellà. En els centres d'ensenyament superior, els professors i els alumnes tenen el dret d'expressar-se en qualsevol circumstància, oralment o per escrit, en qualsevol de les dues llengües oficial.

Pel que fa a l'ensenyament preescolar, gairebé el 90% dels alumnes reben la majoria de l'ensenyament en català. Quant als programes d'immersió, el 82% dels alumnes dels centres públics, i el 53% dels centres privats segueixen aquests programes.

El català és la principal llengua d'instrucció de la majoria dels centres d'ensenyament primari i és una assignatura obligatòria a tots les centres educatius. L'any escolar 1992-1993, 69% de les alumnes tenen reçu la majoria de l'ensenyament a català. Gairebé tot el resta reçoivent une partie de l'ensenyament a català.

Pel que fa a l'ensenyament secundari, el català és la llengua principal de 73% dels alumnes de l'escola pública, i de 74% dels alumnes dels centres privats. És assignatura obligatòria a tots els centres. L'ús del català ha augmentat considerablement al llarg desl últims anys, així com la varietat de llibres de text en català disponibles per a cada assignatura.

Als centres de formació professional, el català és la llengua principal de 31% de les alumnes. Gairebé tots les altres reben una part de les assignatures en català. Tots els alumnes tenen el català com assignatura.

Quant a l'ensenyament superior, el 83% dels estudiants de la Universitat de Barcelona, i el 93% dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona saben parlar català (1991-1992). A la Universitat Politècnica de Catalunya, el percentatge (19909-91) és de 68%.

El 51% dels professors de la UB donen totse les classes en català; 60% dels de la UPC utilitzen sempre o majoritàriament el català; a la Universitat Pompeu Fabra, el 68% de les assignatures són en català, i a l'UAB, el 67% del professorat dona les classes sempre o majoritàriament en català. La majoria dels estudiants Erasmus (excepte alguns estudiants de filologia romànica) arriben a Catalunya sense un coneixement suficient del català per poder seguir les classes donades en català, la qual cosa els provoca alguns problemes d'adaptació.

També cal subratllar el dèficit de llibres universitaris en català. La major part de la bibliografia utilitzada és en castellà o en anglès segons les diferents especialitats.

Un aspecte important de l'ensenyament a Catalunya és la formació per a adults (matèria que és competència de la Generalitat). En els programes de formació contínua per a adults, l'ensenyament del català i del castellà és obligatori.

El Consorci per a la Normalització Lingüística, creat al 1988, coordina les accions de promoció del coneixement i de l'ús del català en el conjunt del territori. Ofereix serveis permanents al conjunt de la població: ensenyament de català als adults; assessorament lingüístic; activitats de promoció i dinamització de l'ús social del català. Al 1991-92, el Consorci organitzà 1.274 cursos de català amb 25.843 alumnes incrits.

La Junta Permanent de Català elabora i organitza els exàmens per a obtenir els certificats de coneixement general de llengua catalana (quatre nivells) i de coneixements específics. El nombre d'inscripcions a les diferents proves ha passat de 10.372 (1991) a 36.621 al 1994.

La cultura i la història de Catalunya, així com la història de la llengua, són objecte d'ensenyament obligatori a tots els nivells educatius.

La formació dels professors és assumida per les prise a charge per les escoles universitàries de formació del professorat, on el català és la llengua d'instrucció habitual.

Les inspeccions escolars, també competència de la Generalitat, controlen la situació de la llengua catalana en els centres escolars de primària i secundària.

La llengua catalana és objecte

d'ensenyament a 110 universitats del món, de les quals 57 reben ajuts de la Generalitat de Catalunya. També existeixen diverses associacions internacionals encarregades de fomentar el coneixement de Catalunya, de la seva llengua i de la seva cultura: Anglo-Catalan Society, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Associazione Italiana di Studi Catalani, North-American Català Society, Deutsche-Katalanische Gesellschaft. La Generalitat, cofundadora de l'Association of Language Testers in Europe (ALTE), ha creat el Certificat Internacional de Català per als estudiants estrangers. Quant a l'ensenyament i l'aprenentatge del català com a llengua estrangera, existeixen 10 mètodes redactats en català, 13 mètodes redactats en altres llengües, i 7 llibres o mètodes complementaris.

2.2  AUTORITATS JUDICIALS

L'estàtus jurídic del català als tribunals de Catalunya és definit per la Llei Orgànica 6/1985 del Poder Judicial, que permet el seu ús, i per la Llei de Normalització Lingüística que estableix que els ciutadans poden utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials en les seves relacions amb l'Administració de Justícia, sense que se'ls pugui exigir cap traducció, i que els documents i les actes presentats en català als tribunals són plenament vàlids.

En general, l'ús del català encara és encara minoritari, excepte en alguns jutjats de comarques. El 44% de les comunicacions informals o privades entre els membres de l'Administració de Justícia o entre aquests i les ciutadans, es fan en català. En els usos orals de caràcter formal, l'ús del català daixa fins al 15%, i només 8% de les vistes orals es fan en català. En els documents escrits (interns o adressats als ciutadans), l'ús del català a penes arriba al 7%.

Si totes les parts entenen el català, i arriben a un acord, l'advocat pot utilitzar el català. En cas contrari, l'advocat i el fiscal estan obligats a utilitzar el castellà. En general, les tasques d'interpretació són duts a terme de manera gratuïta pels propis funcionaris del tribunal. Les intervencions de defensors i fiscals, així com les declaracions dels testimonis, escrites o orals, formulades en català són sovint rebutjades, tot i l'existència d'un servei gratuït de trdaucció de textos judicials. Aquesta situació s'explica pel fet que el nombre de jutges catalanoparlants és molt reduït i que el seu destí a Catalunya és provisional, la qual cosa no els anima a invertir temps en l'aprenentage del català.

2.3  AUTORITATS I SERVEIS PÚBLICS

La Llei de Normalització Lingüística estableix que el català és la llengua pròpia del govern de la Generalitat i de l'administració local, i que els ciutadans poden utilitzar la llengua oficial que prefereixin en les seves relacions amb l'administració. El govern català ha posat en marxa nombrosos decrets que han comportat pràcticament la catalanització total del personal adscrit a la generalitat i dels documents produïts pels diferents departaments. Els documents oficials són publicats en doble versió, catalana i castellana. De més a més, el català és pràcticament l'única llengua utilitzada, oralment i per escrit.

A l'administració local, el català també és la llengua predominant en les comunicacions entre els funcionaris, amb els ciutadans i en els documents escrits. Les actes de les sessions dels ajuntaments es fan en català o en versió bilingüe. L'ús del català és pràcticament total en els plenaris dels ajuntaments, excepte en algunes poblacions de la regió metropolitana de Barcelona.

El coneixement de català és una condició obligatòria per poder accedir a la funció pública de Catalunya, d'acord amb la llei de la funció pública de l'administració de la Generalitat. En canvi, en l'administració perifèrica de l'estat, l'ús del català encara és clarament minoritari, tant entre els funcuionaris com en les seves relacions amb els ciutadans. Amb tot, des de 1990 el català comença a ser una condició necessària per accedir a certs llocs de treball (principalment d'atenció al públic).

La presència del català és important en els diferents serveis públics: els rètols dels hospitals públics, les factures de telèfon, l'anuari telefònic, els rètols de les oficines de correus, etc. són generalment bilingües. També hi ha la possibilitat d'escollir la llengua de relació amb les companyies telefòniques i d'electricitat, i les agències triburàries. En canvi, gairebé tots els rètols i cartells de les comissaries de la Polícia Nacional són redactats exclusivament en castellà.

Quant a la toponímia, la Llei de Normalització Lingüística estableix que només és oficial la forma catalana establerta pel govern de la Generalitat (excepte els topònims de la Vall d'Aran).

Pel que fa als noms i cognoms, una Llei de 1977 estableix que els nounats han de ser registrats en una de les llengües oficials a l'Estat.

Respecte de la retolació als carrers i dels senyals de trànsit, un Reial Decret de 1982 estableix el bilingüisme als senyals de trànsit, aeroports, estacions de ferrocarril, d'autobusos i marítimes, i també als serveis públics d'interès general que depenen de l'administració de l'Estat. Als rètols de les oficines de les administracions autonòmica i local, l'ús del català és majoritari, com també a les instal·lacions públiques com ara piscines municipals, hospitals, pabellons esportius, etc.

2.4  MITJANS DE COMUNICACIÓ I TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ

Arran de l'aprovació dela Llei de Normalització Lingüística, la Generalitat ha posat en marxa nombroses accions de promoció de la llengua catalana als mitjans de comunicació sobre els quals té competència i ha establert que la llengua que habitualment s'hi utilitzi sigui el català. De més a més, la Generalitat subvenciona le spublicacions periòdiques redactades íntegrament o parcialment en català, i promou activament la presència del català a les emissores de ràdio. També atorga ajuts econòmics a la premsa escrita en català, a l'edició de publicacions periòdiques, a projectes de difusió del català a la premsa i a la utilització de la premsa en català com a vehicle de promoció i difusió de la cultura catalana.

Pel que fa a la premsa diària, existeixen alguns diaris escrits totalment en català d'entre els quals: Avui (amb un tiratge de gairebé 40.000 exemplars), El Punt (16.000 exemplars), Regió 7 (8.100 exemplars); Diari de Girona (7.500 exemplars), Nou Diari de Reus i Nou Diari de Tarragona (de 5.000 a 6.000 exemplars). Tot i que el català sigui majoritari a la premsa comarcal, els diaris catalans de les grans ciutats continuen tenint una audiència minoritària (aproximadament el 10% de la circulació total).

Quant a les publicacions periòdiques, les més importants són El Temps, amb un tiratge situat al voltant dels 30.000 exemplars; Presència (suplement dominical del diari El Punt), amb uns 55.000 exemplars; Serra d'Or (8.000 exemplars); i Cavall Fort (25.000 exemplars). Entre les publicacions periòdiques comarcals destaquen El 9 Nou-Osona (9.800 exemplars); Diari de Vilanova i El 3 de Vuit (5.600 i 5.000 exemplars respectivament).

Cinc emissores de ràdio públiques d'àmbit general emeten íntegrament en català: Ràdio Quatre, Catalunya Ràdio, Ràdio Associació de Catalunya, Catalunya Música, i Catalunya Informació. També existeixen unes 200 emissores de ràdio municipales, de les quals aproximadament el 80% emeten en català. També algunes emissores de ràdio privades emeten en català, d'entre les quals: Cadena Nova (7 emissores locals que emeten el 50% de programes en català); Antena 3 (30% de programes en català); Cadena M80 (10%); SER (15%); Cadena Flash (100%); i Onda Cero (30%).

Pel que fa a les televisions, existeixen 4 emissores públiques que emeten en territori català:. Les dues cadenes de Televisió de Catalunya (TV3 i Canal 33) emeten exclusivament en català i aproximadament el 80% de la publicitat emesa per aquestes dues cadenes és en català. El pressupost conjunt va ser al 1992 d'aproximadament 27.000 milions, dels quals un 50% procedia dels ingressos per publicitat i un 16% de subvencions. Les dues emissores de Televisió Espanyola emeten principalment en castellà. Des de 1989, també existeixen tres canals privats en els quals l'ús del català és clarament testimonial, malgrat alguns esporàdics programes o pel·lícules emesos en català.

Finalment, el català és présent en el món de la informàtica amb cinc sistemes operatius. Cal destacar, per exemple, que la catalanització del sistema MS-DOS 5.0 es va produir gràcies a la col·laboració entre UNISYS, Siemens-Nixdorf, Olivetti, Investrònica, Quars, IBM, ICL España, Hewlett-Packard, Fujitsu España, Data General Bull i APD-Microteam. També existeixen diversos correctors ortogràfics per al català: ADHOC (desenvolupat pel Programa d'Informàtica Educativa del Departament d'Ensenyament): un programa desenvolupat per IBM (amb la col·laboració de la Generalitat i de la UB), i un programa desenvolupat per Microsoft. També existeixen vora 200 programaris en català produïts per diferents empreses, així com nombrosos CD-ROM.

2.5  PRODUCCIÓ I INDÚSTRIES CULTURALS

L'edició de llibres en català s'ha desenvolupat molt des de 1975. Així, l'any 1995 es varen publicat  gairebé 5.800 títols en català, la qual cosa representa gairebé el 10% de rots els títols publicats a l'Estat. Una part important dels títols es concentra en llibres de text (24%); obres literàries (19%) i d'història (8%). Una part significativa dels llibres publicats són traduccions d'obres estrangeres, principalment de l'anglès i del francès. També existeixen nombroses trobades, jornades i esdeveniments literaris en català (Setmana del Llibre a Català; Setmana del Llibre Infantil; Fira del Llibre de Barcelona, etc.), i també cal destacar l'existència des de fa molts anys d'un Pen Club Català.

Des principis dels anys noranta, el sector discogràfic català ha experimentat una important millora gràcies a l'aparició de grups de rock en català amb un important impacte social (Sau, Sopa de Cabra, els Pets, Sangtraït, etc.), mentre que alguns dels components de la Nova Cançó Catalana continuen tenint molt d'èxit (Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, i Lluís Llach).

L'activitat teatral en català gaudeix de molt prestigi i molts grups treballen exclusivament o molt majoritàriament en català: Comediants, La Companyia Flotats, La Cubana, Dagoll-Dagom, Els Joglars, Teatre Lliure, la Companyia Nacional de Teatre, la Fura dels Baus, El Tricicle, Vol Ras, etc.

Pel que fa al cinema, la situació del català encara hi és delicada malgrat els avenços atès que pràcticament totes les pel·lícules estrangeres només són doblades al castellà. Des de 1991, el Departament de Cultura atorga ajuts econòmics a les empreses de distribució per tal de doblar, subtitular i promoure la versió catalana de les pel·lícules.

Quant als festivals i encontres culturals, cada any s'organitzen nombrosos actes, com per exemple la Nit de Santa Llúcia, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, o els Premis d'Octubre de València, a banda dels més de 5.000 actes culturals de caràcter locals organitzats per les diferents associacions culturals catalanes.

Finalment, hem de destacar les activitats en el camp de la terminologia dutes a terme pel Termcat, responsable de la recerca terminològica a Catalunya, i de la publicació de lèxics i vocabularis.

2.6 EL SECTOR SOCIOECONÒMIC

Tot i les dificultats i els entrebancs que encara existeixen, el català té una presència cada vegada més important en el sector socioeconòmic. Per exemple, el coneixement del català és un mèrit important en les empreses privades per accedir a molts llocs de treball d'atenció al públic, la qual cosa ha provocat el sentiment majoritari en la població que és difícil actualment trobar feina si no es tenen uns certs coneixements de català.

Pel que fa a la publicitat, el català és present arreu (mitjans de comunicació audiovisuals, premsa, revistes) tot i que la publicitat al carrer continuï essent majoritàriament en castellà, excepte la publicitat institucional, majoritàriament en català.

La Llei 3/1993 de la Generalitat de Catalunya (Estatut del Consumidor) defineix els drets del consumidor a rebre en català la informació que fa referència als productes i serveis, als documents relacionats amb la contratation, i a ser atès la llengua oficial triada. Des de 1975, l'ús del català en aquest àmbit mostra una tendència, lenta però constant, a l'alça, principalment en els productes següents: vins i licors; pastisseria; productes làctics; carns i embotits; i olis i productes artesanals.

Pel que fa a les relacions laborals, les dues principals centrals (UGT i CCOO), determinats col·legis professionals i algunes associacions patronals han creat serveis lingüístics encarregats de difondre l'ús del català entre els seus afiliats.

En el sector comercial, el 58% dels establiments utilitzen el català sen els seus rètols i cartells, i el 85% dels botiguers afirma utilitzar preferentment el català en les seves relacions amb els clients.

Quant al sector bancari, totes les caixes d'estalvi (entitats que dominen aquest sector a Catalunya), deixen als seus clients la llibertat de triar la llengua de les comunicacions, mentre que serveis com ara targetes de crèdit, talonaris, o caixers automàtics són generalment bilingües.

A les empreses, aproximadament el 90% dels directius de les grans empreses amb seu a Catalunya entén, llegeix i parla correctament el català mentre que la seva competència escrita baixa fins al 40%. El 66% del personal d'atenció al públic parla majoritàriament en català (xifra que puja al 78% entre el personal d'administració). La competència oral en català és un critèri valorat en la selecció del personal al 47% de les empreses. Algunes variables determinen els susos lingüístics al si de les empreses com ara la importància del mercat català, espanyol o estranger per a l'empresa; l'origen geogràfic dels propietaris i dels alts càrrecs directius.

2.7 ÚS FAMILIAR I SOCIAL DEL CATALÀ

Actualment, el nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual és superior al nombre de persones que tenien el castellà com a llengua proncipal durant la seva infància. Això ha provocat que el català sigui la llengua principal d'una mica més de la meitat de la població de Catalunya com a conseqüència del procés de bilingüització dels castellanoparlants

Pel que fa als nivells d'utilització del català i del castellà en tres àmbits diferents de la vida dels individus (la família, la feina i les amistats), les dades extretes d'una enquesta portada a terme l'any 1992 per l'empresa Line-Staff per encàrrec de la Direcció General de Política Lingüística són les següents:

Família Feina Amics
Sempre/quasi sempre català 53.5% 37.5% 42.2%
Més català que castellà 2.7% 10.7% 9.4%
Totes dues igual 4.4% 15.0% 16.2%
Més castellà que català 4.2% 5.8% 6.2%
Sempre/quasi sempre castellà 34.0% 18.9% 25.7%
No correspon * 0.2% 12.0% ---
Altres llengües 1.0% 0.1% 0.3%

 * Enquestats que no tenen família, aturats, jubilats, etc.

Una enquesta realitzada per la Direcció General de Joventut l'any 1990 ens dóna aquests percentatges respecte a l'ús de la llengua catalana en diferents àmbits per part dels enquestats:

Família Feina Amics Companys* Desconeguts Apunts
Català 56.8% 56.0% 57.7% 56.6% 53.1% 48.4%
Ambdues 7.6% 15.7% 13.3% 16.6% --- 11.9%
Castellà 33.9% 26.6% 28.2% 24.6% 40.1% 37.5%

 * Companys d'estudis

Segons una enquesta feta en un territori que comprenia l'àrea metropolitana de Barcelona (en sentit extens) feta l'any 1986 i repetida el 1991, la declaració de la llengua utilitzada en família era la següent:

1.986 1.991
Català 34.2% 34.2%
Ambdues 2.5% 10.0%
Castellà 60.8% 54.5%
Altres 2.5% 1.3%

Una primera interpretació és que el grup catalanoparlant es manté mentre que el grup castellano-parlant es va reduint a benefici de les famílies que es reconeixen bilingües. Segons es desprèn de l'enquesta, en la versió de 1991 sap parlar el català el 63% de la població de l'àrea.

2.8 INTERCANVIS TRANSFRONTERERS

Pel que fa a les comunitats de llengua catalana de l'Estat espanyol, els intercanvis tècnics entre Catalunya i València sempre han estat bastant limitats. Les relacions amb el govern de les Illes Balears han estat tradicionalment més fluïdes tot i les les grans diferències sociolingüístiques entre els dos territoris dificulten la signatura d'acords bilaterals.

Quant a les relacions amb les comunitats catalanes d'altres estats, no existeixen acords formals entre el govern de l'Estat espanyol i el govern francès pel que fa a la promoció del català a la Catalunya Nord. En canvi, la Generalitat segueix una política d'intercanvis i ajuts tècnics a diferents entitats culturals i del sector de l'ensenyament pel que fa a la formació i reciclatge, per exemple, de professors de català. ´També existeixen nombrosos intercanvis entre la Generalitat, l'Universitat de Girona, la Cambra de Comerç de Girona, les ciutats de Figueres, Port-Bou, Girona, etc. amb els seus homòlegs de la Catalunya Nord. S'han establert programes educatius comuns entre les universitats de Girona i Perpinyà, així com també intercanvis de materials didàctics entre diverses organitzacions i institucions universitàries d'ambdues bandes dels Pirineus.

3 CONCLUSIÓ

Catalunya es troba, dins del conjunt de casos estudiats al llarg del projecte EUROMOSAIC, al llindar de la normalització de l'ús de la seva llengua. La política lingüística s'està duent a terme a través d'institucions democràtiques i, per consegüent, amb el suport majoritari d'uns ciutadans molt sensibles a les qüestions relacionades amb l'ús de la seva llengua en tots els àmbits de la vida diària.

Catalunya és una de les regions europees més integrades des del punt de vista econòmic, però amb un percentatge molt elevat de treballadors que no tenen un origen cultural i lingüístic català. La integració lingüística d'aquest segment de la població és indispensable per tal que el català continui essent la llengua vehicular d'una cultura moderna, industrial i urbana.

Aquest objectiu serà més facilment realitzable si el català aconsegueix recuperar la seva hegemonia com a llengua territorial i si la seva utilitat pràctica reforça el prestigi social i cultural del qual sempre ha gaudit.

Finalment, cal esmentar que el fet d'haver de passar obligatòriament a una altra llengua quan el ciutadà catalanoparlant vol adreçar-se a algunes administracions (estatal i europea) crea una distància entre aquestes i els ciutadans, i que aquesta "discriminació administrativa" ofereix un enorme contrast amb la realitat sociolingüística i la vitalitat de la llengua catalana.

[Inici de la pàgina]

©Euromosaic