EL CATALÀ AL PAÍS VALENCIÀ
xx-xx-xxxx
http://www.uoc.es/euromosaic/web/document/catala/ca/i2/i2.html
Institut de Sociolingüística Catalana
English Version
Version française
EL CATALÀ AL PAÍS VALENCIÀ

1. DADES GENERALS SOBRE LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA

1.1. DESCRIPCIÓ GEOGRÀFICA, DEMOGRÀFICA I LINGÜÍSTICA

El País Valencià es troba a la costa est de la Península Ibèrica. Limita al nord amb Catalunya i Aragó, a l'oest amb Castella-La Manxa, al sud amb Múrcia i a l'est amb el mar Mediterrani. La superfície total de la regió és de 22.291 km2.

L'àmbit lingüístic del català concentra 89% de la població i inclou la majoria de les comarques de la comunitat autònoma, excepte onze comarques de l'interior, de llengua castellana. Al sud del País Valencià, es parla català en una trentena de llogarrets de Múrcia.

La població de la regió és de 3.857.234 habitants (1991). L'augmentació global d'aquests darrers anys ha estat, però, desigual: el creixement demogràfic ha estat més fort al llarg de la costa (on es troben les ciutats més importants) que no pas a l'interior. Gairebé una quarta part de la població és nascuda fora de la regió (es tracta, principalement, d'immigrats vinguts de les regions limítrofes i d'Andalusia, sobretot al llarg dels anys seixanta). També s'ha produït un fort moviment migratori del camp a les ciutats.

Quant a la distribució demogràfica, el 35% de la població viu a les ciutats de més de 50.000 habitants (més de 600.000 a València); el 12% a les ciutats mitjanes d'entre 10.000 i 50.000 habitants) i el 53% a les ciutats i pobles de menys de 10.000 habitants.

L'economia de la regió es caracteritza des dels anys seixanta per una combinació entre els productes del camp (sobretot els cítrics que s'exporten cap als països de la Unió Europea), la indústria (que occupa el 28% de la població), la construcció (8% dels llocs de treball) i, sobretot, el sector terciari (principalment el turisme), que ocupa el 57% de la població activa. Això ha comportat que el ritme del desenvolupament econòmic de la regió sigui més elevat que la mitjana de l'Estat.

El català parlat a la regió també és anomenat habitualment valencià des d'almenys el segle XV. L'ús oficial d'aquest nom ha provocat certes confusions quant a la unitat de la llengua catalana, tot i que des de 1932 el valencià s'escrigui d'acord amb les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, sense que això signifiqui menystenir les diferències regionals des del punt de vista morfosintàctic.

Segons les dades del cens de 1991, 1.909.000 persones saben parlar el català (51% de la població), i 502.000 persones (15%) saben escriure'l, sobretot les més joves. Selon una enquesta publicada al 1992 per la Generalitat Valenciana, el 67,5% dels enquestats de les comarques catalanoparlants declaren saber parlar "perfectament" o "bastant bé" el català (ço que representa aproximadament 2.300.000 persones), mentre que 47,5% declaraven saber-lo llegir i 17,2% escriure'l. Això representa una ràpida millora respecte d'una enquesta realitzada al 1986, millora que hem d'atribuir, sens dubte, a la introducció del català a l'escola (tot i que l'ús familial o habitual del català encara sigui més baix entre els joves). Els progressos, però, no es reparteixen de manera uniforme sobre el territori. En efecte, a l'extrem sud de la regió, el català gairebé està en vies d'extinció, i en la majoria de les grans ciutats només una minoria de la població l'utilitza habitualment, no només com a conseqüència dels moviments migratoris, sinó també degut a l'actual situació de diglòssia.

1.2 HISTÒRIA GENERAL DEL CATALÀ I DE LA REGIÓ

El català va ser introduït a la regió arran de la conquesta d'aquests territoris pel rei Jaume I al segle XIII. El territori va ser repoblat molt lentament per mitjà de colons catalans (a les zones costaneres) i aragonesos (a l'interior). Tot i la seva conversió al cristianisme a principis del segle XVI, la població d'origen musulmà (es calcula que més de 170.000 persones) va ser expulsada, la qual cosa va provocar una catalanització completa dels pobles i de les ciutats de la costa. L'antic Regne de València va conservar els seus vincles orgànics amb el Regne d'Aragó fins a principis del segle XVIII, època en la qual li van ser arrabassades les seves institucions d'autogovern.

Anteriorment, però, al segle XV València va conèixer l'apogeu del seu esplendor cultural i lingüístic, i donà importants escriptors a la cultura catalana (com per exemple, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi entre molts d'altres), tot i que la castellanizació de les classes dirigents ja va començar al segle següent, molt abans que als altres territoris de llengua catalana.

La pèrdua de l'ús culte del català a València només ha estat parcialment revertida atesa la feblesa local del moviment literari i cultural de la Renaixença. No obstant això, la regió va produir escriptors rellevants al llarg del segle XIX. Després de la restauració monàrquica i, fins als anys cinquanta d'aquest segle, els moviments culturals de defensa del català varen ser d'escassa importància i no tingueren gaire influència sobre la societat

La recuperació de l'autogovern va ser prevista pel govern de la II República però no va veure mai la llum per culpa de la Guerra Civil. Així, no va ser restaurat fins al 1978 (provisionalment) i definitivement al 1982, arran de l'aplicació de l'Estatut d'autonomia.

Al llarg dels anys seixanta, diferents grups socials (principalment associacions culturals i cíviques), van començar a reivindicar l'ús del català en funció d'orientacions polítiques concretes. Reivindicaven una llengua que no servís només per a la literatura sinó també per als usos quotidians. D'entre aquestes associacions, les més dinàmiques en el conjunt del territori van ser el Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma i Acció Cultural del País Valencià, mentre que a nivell local la Fundació Huguet (Castelló de la Plana), la Institució Alfons el Vell (Gandia) i els Col·lectius en defensa de l'idioma varen tenir una gran influència social. Alguns sectors continuen mantenint reivindicacions linguístiques que van més enllà de les accions dutes a terme per l'administració autonòmica i local.

Paral·lelament, existeixen alguns grups oposats a la llengua catalana, molt actius, que organitzen regularment campanyes que intenten obstaculitzar l'ús del català i neguen la unitat de la llengua (ço que els impulsa a promoure el secessionisme lingüístic valencià).

1.3 ESTATUT JURÍDIC I POLÍTICA OFFICIAL

El català i el castellà són les dues llengües oficials del País Valencià d'acord amb el que estableix l'Estatut d'autonomia de 1982.

L'any 1983, les Corts Valencianes varen aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià, actualment en vigor. La Llei divideix el territori en dues parts segons la llengua tradicional de les diferents comarques (11 de llengua castellana i 23 de llengua catalana).

La Llei estableix l'edició bilingüe de les lleis regionals, així com la plena validesa dels documents redactats en català; la necessitat que tots els funcionaris tinguin un coneixement suficient del català; i defineix la utilització del català en el sistema educatiu i als mitjans de comunicació. La Llei compromet la Generalitat a promoure la presència del català en les activitats privades (professionals, associatives, lúdiques i altres).

Al 1989, el govern autonòmic va transformar el Servei d'Ús i Ensenyament del Valencià en Direcció General de Política Lingüística, i va publicar l'any següent un Pla triennal per a la promoció de l'ús del valencià a la Comunitat Valenciana.

2 PRESÈNCIA I ÚS DE LA LLENGUA PER ÀMBITS

2.1 ENSENYAMENT

La Generalitat Valenciana té plena competència a tots els nivells del sistema educatiu. La política oficial es caracteritza pel suport a la introducció del català com a llengua vehicular a les escoles, i per l'aplicació de mètodes d'immersió lingüística per als alumnes castellanoparlants. Així, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià estableix que el català i el castellà són matèria d'estudi obligatori a tots els nivells educatius no- universitaris (excepte a les comarques castellanoparlants, on la introducció del català es farà progressivament), i que els poders públics vetllaran perquè tots els alumnes rebin el primer ensenyament en la seva llengua habitual, i que els plans d'estudi per a la formació dels professors s'adaptaran a aquests objectius.

L'ensenyament del català en tant que matèria és ja una realitat. Des de 1983 (i sobretot des finals dels anys vuitanta), el català s'utilitza cada vegada més com a llengua vehicular de l'ensenyament. Són sovint els col·lectius implicats (professors, pares, alumnes) els qui prenen la iniciativa atès que la política oficial els deixa capacitat de decisió. Una proposta de la Generalitat Valenciana de 1991 invita els centres d'ensenyament a establir el seu propi projecte de normalització lingüística.

A preescolar, primària i primer cicle de secundària, el català és la llengua principal de l'ensenyament en alguns centres, i és matèria obligatòria a totes les escoles (excepte a les comarques castellanoparlants). D'altra banda, l'ús del català com a llengua vehicular a preescolar i primària ha augmentat considerablement al llarg dels darrers anys com a conseqüència de la creació de les línies en valencià. Si al curs 1983-84, només 10 centres escolars ensenyaven totalment o parcialment en català (aproximadament 1.500 alumnes), nou anys més tard aquesta xifra arribava a 392 (gairebé 40.000 alumnes). Pràcticament tots aquests centres són escoles publiques. Amb tot, un decret de 1991 de la Generalitat Valenciana que obligava tots els centres a donar un mínim d'assignatures en català i en castellà a partir dels 8-9 anys, va ser molt criticat per alguns sectors oposats a l'extensió de l'ús del català (sobretot a la ciutat de València), la qual cosa va provocar la derogació d'aquest decret al 1994. Pel que fa als programes d'immersió per als alumnes castellanoparlants, cal assenyalar que tot i els progressos realitzats (7.740 alumnes seguien aquests programes al curs 1992- 93), aquests han estat molt més lents a les zones urbanes on la influència del castellà és preponderant. Així, només 4% dels alumnes de preescolar de les ciutats d'Alacant i València segueixen aquests programes; 9% a Elx, i 14% a Castelló de la Plana.

Al segon cicle de secundària, l'augment de la presència del català ha estat considerable. El català és una matèria obligatòria en tots els establiments, quan fa a penes quinze anys només s'ensenyava de manera esporàdica. Així, si el curs 1983-84, 1.280 alumnes rebien l'ensenyament totalment o parcialment en català, deu anys més tard aquesta xifra havia passat a 79.508 alumnes (o sigui 32% del total d'alumnes de secundària), principalment a les escoles publiques.

En canvi, a l'ensenyament superior la presència del català sembla ser clarament inferior a 10% a les quatre universitats de la regió, tot i els progressos aconseguits i que la demanda sigui superior a l'oferta. De totes maneres, l'ús del català és molt més extès com a llengua de relació social en els medis universitaris. Pel que fa al material pedagògic existeixen nombrosos manuals i llibres de text en català per a les assignatures d'història, de geografia i de llengua catalana, així com un nombre considerable de diccionaris, vocabularis professionals i tècnics, videos. etc.  Pel que fa a les obres especialitzades de nivell universitari, la majoria són editades a Catalunya.

Quant a la formació d'adults, existeix un programa sistemàtic de formació lingüística que dóna la possibilitat d'escollir entre diversos nivells mitjançant una àmplia oferta de materials pedagògics i revistes especialitzades, la qual cosa ha comportat uns grans progressos en l'augment de les competències lingüístiques de la població adulta.

Paral·lelament, la Junta Avaluadora de coneixements de valencià organitza els exàmens oficials de valencià per als adults que segueixen els cursos de català organitzats per la Generalitat Valenciana i les associacions culturals privades. Els exàmens de la Junta són equivalents als exàmens de la Junta Permanent de Català de la Generalitat de Catalunya, i fins fa poc un acord signat entre els governs de Catalunya, de la Comunitat Valenciana i de les Illes Balears reconeixia l'equivalència dels exàmens respectius. Ara bé, des de 1995, el govern valencià ja no reconeix en el seu territori l'equivalència dels certificats de la Junta Permanent de Català.

Pel que fa a la formació dels professors, les escoles universitàries de formació del professorat utilitzen el català com a llengua vehicular, i el seus ús social hi és molt més generalitzat que a la resta del món universitari. La Generalitat Valenciana organitza cada any cursos de reciclatge a tres nivells per als seus funcionaris (sobretot els professors). També organitza cursos d'estiu per als professors de primària i secundària. Quant al sistema d'inspecció, la Unitat Territorial d'Inspecció Educativa del Departament d'Educació i Ciència exerceix les competències que van ser transferides en aquest àmbit del govern central al de la Generalitat Valenciana.

Finalment, hi ha nombrosos moviments i associacions que reivindiquen una major presència del català a l'ensenyament (per exemple, la Coordinadora de les Associacions "Escola Valenciana") mitjançant manifestacions i concentracions, i també festes culturals com ara la Festa per la Llengua. Cal esmentar, però, que també existeixen moviments de signe contrari que reclamen un major nombre d'exempcions a les classes de català o que s'oposen obertament a les línies en valencià, com per exemple la Coordinadora pro libertad de enseñanza en castellano.

2.2 AUTORITATS JUDICIALS

Tot i que el català sigui oficial, el seu ús és pràcticament nul en aquest àmbit malgrat les iniciatives dutes a terme per la Direcció General de Política Lingüística. Algunes vegades hi ha intèrprets disponibles als jutjats tot i que no s'ha pres cap mena de mesura per tal de garantir la competència lingüística en valencià del personal adscrit als tribunals i jutjats. Els textos redactats en català són plenament vàlids segons la llei de 1983. Les lleis del parlament valencià es publiquen en doble versió, catalana i castellana.

2.3. AUTORITATS I SERVEIS PÚBLICS

L'administració de l'Estat fa molt poc per promoure l'ús del català en les seves dependències i deixa la iniciativa a l'administració autonòmica. El mateix govern de la Generalitat Valenciana utilitza poc el català, la qual cosa ha provocat nombroses denúncies per part d'alguns partits polítics i de les associacions de promoció del valencià. Per exemple, al llarg dels nou primers mesos de 1993, només es van fer 11 accions oficials en català sobre un total de  7.064. No obstant això, la Generalitat Valenciana va crear al 1989 la Direcció General de Política Lingüística, organisme que ha posat en marxa un pla estratègic per a la promoció del català.

Pel que fa a l'administració local, la situació presenta enormes diferències segons els casos. Tot i que molt pocs municipis funcionin exclusivament en català, alguns han implementat programes de planificació lingüística, principalement a les petites ciutats. També els ajuntaments d'algunes ciutats importants (Gandia, Vila-real, Xàtiva, Alcoi, Borriana, Benicarló, etc.), utilitzen el català en nombrosos àmbits. En darrer terme, l'ús del català a nivell local s'extén des de la catalanització gairebé total a l'absència gairebé total. Convé destacar, també, que alguns serveis de l'ajuntament de València han intentat imposar l'ús de noves normes ortogràfiques secessionistes que han provocat l'oposició de nombrosos sectors socials.

Quant als usos lingüístics dels diferents serveis públics, la situació és la següent: en general, les indicacions i els rètols dels hospitals públics són en català; els rebuts, les factures i l'anuari de telèfons són en català i en castellà; les factures de l'electricitat, les indicacions i els rètols a les oficines de correus i a les comisaries de la policia nacional són només en castellà. Excepte alguns serveis com ara les oficines del govern civil, la policia, etc., l'ús del català és normalement ben acceptat, tot i que calgui matisar aquesta afirmació en el cas de les ciutats com València, Alacant i Elx, on el nivell de castellanització és molt elevat.

Pel que fa a la toponímia i els rètols públics oficials, la majoria dels municipis utilitzen les formes tradicionals i correctes dels noms de lloc en català, tot i que el govern autonòmic deixi llibertat d'elecció pel que fa a la llengua utilitzada.

2.4 MITJANS DE COMUNICACIÓ I TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ

L'article 25.1 de la Llei de 1983 estableix que "El Consell de la Generalitat (...) vetllarà per tal que el valencià tingui una presència suficient a les emissores de ràdio i de televisió i als altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat (...)". L'article 2.1. de la llei de la creació de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) estableix que l'activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat s'insparà en el principi (entre d'altres) de la "promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana".

Pel que fa a la premsa periòdica, les tres principals publicacions en català són: et setmanari El Temps; la revista mensual Saó, d'informació regional; i el bulletí trimestral d'Acció Cultural del País Valencià "Butlletí ACPV". Una altra revista trimestral, All-i-oli, publicada pel sindicat de professors, presenta el 60% del seu contingut en català. També existeixen altres publicacions d'abast local (literàries, científiques, etc.) que publiquen una part considerable dels seus textos en català.

En l'àmbit de la ràdio, Canal 9 Ràdio, l'emissora de la Generalitat Valenciana fundada al 1988, emet totalment en català. Ràdio 4, l'emissora de FM que depenia de Ràdio Nacional de España i que emetia en català va deixar de fer-ho ja fa uns anys. Existeixen emissores municipals i locals que emeten en català, tot i que sembla que la situació general hagi empitjorat darrerament pel que fa a l'ús del català en aquest àmbit.

En el món de la televisió, Canal 9 TVV és una televisió pública creada per la Generalitat al 1989. Aproximadament el 60% dels programes són en català, sobretot els programes informatius, els programes infantils i juvenils, i els documentals. Segons dades recents, Canal 9 frega el 20% de l'audiència de la regió (aproximadament 725.000 telespectadors). Però atesa la gran competència existent en el sector, Canal 9 va decidir ja fa un parell d'anys emetre en castellà els grans cicles de cinema, la qual cosa ha tingut efectes molt negatius en el desenvolupament de la incipient indústria de doblatge en valencià. També és possible rebre els programes de TV3 gràcies a la instal·lació de repetidors finançats per subscripció pública, tot i que la seva audiència hagi baixat des de l'entrada en funcionament de la televisió valenciana.

En el sector informàtic, existeixen dos programes de tractament de textos en català: el programa ILLA, editat per la Generalitat Valenciana, i DITEXTO, editat per una empresa privada. D'altra banda, el govern autonòmic atorga subvencions per estimular la producció de programaris en català i ha editat un mini vocabulari d'informàtica.

2.5. PRODUCCIÓ I INDÚSTRIES CULTURALS

Hi ha una nova generació de joves autors, molt dinàmics, que publiquen regularment novel·les i poesies de bona qualitat. Algunes editorials són molt actives, com per exemple Tres i Quatre i Bromera. L'edició de llibres ha augmentat constantment des de mitjans anys setanta. Es tracta principalment de llibres escolars i literatura infantil, obres de poesia, narracions curtes i enciclopèdies. La Generalitat ha posat en marxa una política de suport i promoció a l'edició en català consistint en l'adquisició de 250 exemplars de tots els llibres publicats en català a la regió.

Cal destacar la celebració anual dels Premis d'Octubre, organitzada per Acció Cultural del País Valencià, en el transcurs de la qual es concedeixen premis literaris i de comunicació com a coronament d'una setmana d'actes acadèmics i culturals. Al 1994, la cerimònia va ser retransmesa en directe conjuntament, i per primera vegada, per TV3, i Canal 9.

En el camp musical, existeixen diversos grups de música tradicional, com ara Trullars i La Xàfiga. També hi ha nombrosos grups i cantants de música moderna: Carraixet, 4000 Som Prou, Kartutx, Remigi Palmero, Boro Boix, Eduard Joanes, Partaka, Bustamante, etc.

Pel que fa al teatre, nombroses companyies actuen pràcticament sempre en català: Xarxa Teatre, L'Horta Teatre, Ananda Dansa, Falaguera, Bambalina Titelles, PTV Clowns, L'Om Teatre, Pluja Teatre, Visitants, Teatre Dependent, Pimpinelles). També hi ha altres companyies que utilitzen parcialment el català:Trapezi, Pavana Espectacles, Teatre de l'Aigua, La Burbuja, Teatre de l'Ull, i el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana.

El Departament de Cultura i les diputacions provincials donen suport a les activitats d'aquestes companyies mitjançant subvencions per a gires, d'ajuts a la producció d'espectacles, etc.

En la indústria cinematogràfica, molt poques pel·lícules han estat rodades a la regió o presentades en català a les sales de cinema. Ja hem fet esment anteiorment a les dificultats que ha d'afrontar la naixent indústria de doblatge valenciana com a conseqüència de la política del Canal 9 que afavoreix l'emissió de pel·lícules en castellà.

S'ha produït un augment constant de festivals i activitats culturals al llarg dels darrers deu anys. Així, destaquen manifestacions com el Festival de Teatre de Carrer (Vila-real), la Mostra de Teatre d'Alcoi, Dansa a València, el Festival de Teatre Amateur (Altea), el Festival íntim de Sueca, el Festival de Teatre i Música Medieval (Elx), la Mostra de Titelles Vall d'Albaida, etc. De més a més, moltes festes populars es desenvolupen en català: festes majors, Moros i cristians, Falles, representacions teatrals per la Sant Vicent, Misteri d'Elx, etc.

2.6. EL SECTOR SOCIOECONÒMIC

El coneixement del català no és pràcticament mai una condició exigida per accedir a un lloc de treball, excepte els d'atenció al públic. En el món de la publicitat, només una petita part dels anuncis són redactats en català.

Al llarg dels darrers anys, els progressos en aquest sector han tingut lloc principalment en les actituds dels parlants. Algunes enquestes fetes pel Departament de Cultura mostren que un percentatge considerable de la població considera que l'ús del català serà cada vegada més important en el mercat de treball. En el petit comerç, l'ús oral del català és bastant extès, cosa que no passa als grans centres comercials, on és pràcticament nul.

2.7 ÚS FAMILIAL I SOCIAL DE LA LLENGUA

Fora de les grans ciutats, la majoria dels pares parlen català amb els seus fills. Després d'un llarg període en el qual les famílies havien deixat de transmetre el català als seus descendents (sobretot a les grans ciutats), sembla que aquest procés s'hagi estancat i fins i tot hagi canviat de direcció, tot i que a les ciutats el castellà continua essent la llengua habitual d'una gran part de la joventut.

D'altra banda, i cada vegada més, el coneixement del català és percebut com a útil per al futur. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar que, segons l'opinió de bona part de la població, les perspectives del català són favorables, atès que existeix un interès creixent per a la llengua, sobretot entre el jovent, no només en tant que instrument de comunicació sinó també com a punt de refrència cultural i identitari.

2.8. INTERCANVIS TRANSFRONTERERS

Malgrat alguns intercanvis comercials amb la Catalunya Nord, sembla que el govern valencià no hagi aplicat cap tipus de mesura a fi i efecte de promoure els intercanvis culturals i lingüístics entre les diferents comunitats de llengua catalana.

3 CONCLUSIÓ

El català té aparentment un alt grau de legitimització en la regió atès que disposa d'un bon nombre de disposicions legislatives. No obstant això, la dèbil institucionalització social de la llengua en la comunitat no permet una extensió homogènia dels progressos en tots els sectors. En efecte, l'extensió de l'ús social del català en la vida diària és menor que ens els àmbits formals com per exemple el sistema escolar. Quines són, però, les causes que expliquen la lentitud del procés de normalització lingüística al País Valencià? La qüestió lingüística s'havia convertit en un assumpte molt espinós al llarg dels anys seixanta i setanta, coincidint amb un moment de fort creixement econòmic. La presa de posició a favor del català va comportar el naixement d'una identitat cultural i lingüística particularment viva en amplis sectors que reaccionaven així contra la tradicional situació de diglòssia.

En aquest context, la llei de 1983 presenta resultats molt desiguals segons els àmbits d'aplicació. Així, s'ha fet un esforç considerable en l'ensenyament i, més recentment, en els mitjans de comunicació, mentre que els usos lingüístics del català a l'administració autonòmica i a les empreses privades són molt deficitaris. Això sembla jugar a favor del procés de substitució lingüística del català, que serà irreversible si no es posa en marxa una nova estratègia de política lingüística.

En efecte, tot i que les diferents enquestes dutes a terme a la regió mostren els progressos realitzats en matèria de coneixement del català entre el jovent i una opinió moderadament optimista de la població respecte del futur de la llengua, no és menys cert que els usos lingüístics diaris es realitzen majoritàriament en castellà, la qual cosa influencia molt els contactes entre parlants de les dues llengües. En aquest sentit, els conflictes constants a propòsit del nom de la llengua i de les normes ortogràfiques no fan més que empènyer els parlants cap a l'adopció del castellà com a llengua de relació habitual.

La normalització de l'ús del català a la regió no serà possible si els valencians mateixos no decideixen de fer-ho mitjançant els mateixos mecanismes de producció i reproducció lingüístiques que en el passat varen servir per a marginar el català dels usos formals. També la família haurà de tenir un paper important en aquest procés en tant que només ella podrà inclinar la balança a favor de una o altra llengua mitjançant la transmissió intergeneracional, atès que, contràriament a Catalunya, no existeix cap consens social quant al prestigi socioeconòmic de la llengua.

[Inici de la pàgina]

©Euromosaic