La implantació d’un nou ordre

      El dia 29 de març de 1939 es va fer a la ciutat de València el traspàs de poders. Les negociacions del govern Casado no aconseguiren unes garanties mínimes perquè el que quedava de l’exèrcit de la República pogués reintegrar-se o dissoldre’s. No tardaren moltes hores a aparèixer les primeres banderes bicolors, i les primeres patrulles de falangistes. El mateix dia encara va desfilar l’exèrcit conqueridor. El general Antonio Aranda va presidir la desfilada des del balcó de l’ajuntament. En el parte oficial podem llegir: En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia, siendo recibidas las fuerzas españolas con entusiasmo inenarrable, y funcionando ya en ella todos los servicios públicos.

      El primer que les autoritats militars van realitzar fou la implantació de la llei marcial a los territorios ocupados y ganados para España. Encara que en els diaris i en els mitjans de comunicació hom parlava de normalitat, d’un Nuevo Estado oficialment en pau, la realitat era tota una altra. La por, la presó i la mort es respiraven en l’ambient. En les notícies dels periòdics, constantment apareixien les llargues llistes de detinguts per la Columna de Orden y Policia de Ocupación. Començava la política de «redempció i de justícia» que s’hi havia promés. Havia arribat l’Espanya de Franco.

      Una de les primeres conseqüències de la victòria de l’Alzamiento en el camp de la cultura fou la instauració d’una censura inclement i ideologitzada. La política oficial es basava en -com s’anomenava aleshores- l’espanyolització. Al País Valencià hi va haver una subtil desviació de la tradició. La intenció era aigualir i esborrar tot allò que connotés una cultura diferent de l’espanyola. L’única institució valencianista que es va salvar de l’expurgació fou Lo Rat Penat, i si va poder sobreviure va ser perquè no era gens sospitosa. Per aquest motiu una de les primeres visites oficials del general Aranda a la ciutat de València va ser a la rància corporació: El capitán general Aranda visitó LRP. Tras una salutación del presidente, señor Casanova Dalfó, leyeron poesías los señores Monmeneu, Asíns, Morante y Ortín, y pronunció un discurso el señor Calatayud Bayà. (ALP para 1940: 178). Cal anotar, així mateix, que la primera sessió a la casa social de l’entitat fou dedicada, altra vegada, a l’invicto general, a qui se li imposaren les insígnies de soci d’honor. Començava d’aquesta manera un matrimoni, molt ben avingut, entre Lo Rat Penat i les autoritats del franquisme. La València del Cid, com es batejà aleshores la ciutat de València, va passar a utilitzar determinats símbols autoctons com a eina eficaç per a la seua implantació social. La seua activitat va quedar relegada als elements més inofensius de la nostra personalitat.

      El discurs de l'obertura del curs l'any 1939, on el president Casanova Dalfó, va explicar molt eloqüentment la tasca realitzada en el darrer curs de la societat valencianista, parte de cuya labor quedó en proyecto porque la revolución marxista paralizó toda la labor de Lo Rat Penat. Contra los recelos que había despertado en algunos espíritus la obra de Lo Rat Penat, el señor Casanova, muy oportunamente, leyó el discurso que pronunciara uno de los fundadores de la sociedad, don Félix Pizcueta, el año 1878 al constituirse dicha entidat, discurso que es un canto a la unidad de la patria y en el que se marcan los cauces de que nunca se apartó Lo Rat Penat o el poema que en el mateix acte va llegir Josep Monmeneu, on comparava Franco amb Jaume I.

      Hem de comentar, tanmateix, que els dirigents i els poetes del moment que formaven part de la caduca societat valencianista no eren fingits, com ja s'ha apuntat (Moragon, inèdit:11). Eren individus procedents del valencianisme de preguerra. (1)

      El procés de folclorització tenia diversos fronts, un d'ells era el nostre passat. La nostra història i les seues fites més importants eren re-explicades tendenciosament. Si ens fixem en les publicacions de l'època, hi va haver una gran obsessió per la celebració de centenaris i efemèrides. Solament en els cinc primers anys de la postguerra hi podem comptabilitzar més de quinze commemoracions d'aquesta espècie d'esdeveniments al País Valencià. El 1939 es va celebrar la commemoració del Setè Centenari de la Conquista de la Ciutat de València per Jaume I (en realitat, el centenari era el 1938). Els actes, no cal ni dir-ho, van tenir un marcat accent espanyolista i carrincló. Llegim en una de les cròniques com una de les cerimònies més importants de la commemoració fou el trasllat de Nostra Senyora del Puig al Cap i Casal: "(...) merece citarse, por su importancia, el traslado a Valencia de la antigua Patrona del Reino, Nuestra Señora del Puig, como era costumbre en las fiestas centenarias" (ALP para 1940: 292). També se celebraren conferències de personalitats tan eminents com el marqués de Lozoya, José María Osset Acosta i Vicent Genovés Amorós per la FET y de las JONS, Joan Beneyto, valencianista penedit i un dels futurs teòrics de l'estat. És destacable, així mateix, una marxa que va compondre, en ocasió del Centenari, la professora de música del Conservatori municipal, Lolita Soriano Raga, duia per títol: "Nostra Senyora". En reproduïm alguns dels seus versos:

      Aquest text al Principat, segurament, hauria tingut algun problema. Ací, per contra, era datada a València del Cid, 9 octubre 1939. Año de la Victoria. L'any següent es festejaren altres efemèrides; hem de destacar-ne: el IV Centenari de la mort de Lluís Vives, la qual cosa provocà l'assistència de vint-i-cinc acadèmics de número de les diferents Reales Academias, i l'assistència d'Eugeni d'Ors, qui va llegir "un largo y concienzudo trabajo acerca de la 'Tectónica de la filosofia de Luis Vives', y el secretario de la Academia de Ciencias Morales y Políticas, Dr. D. Juan Zaragüeta, dió lectura a otro trabajo sobre 'Directrices de la pedagogía vivista'. Així, durant diversos dies, anaren passant els diferents intel.lectuals del règim. Per acabar la celebració amb "un digno broche" el poeta Manuel Machado va llegir un dels seus poemes. La dèria per aquesta classe de commemoracions va ser constant durant els primers vint anys del franquisme. Semblava que una estranya necrofília s'hagués apoderat de les autoritats, però, en definitiva, es tractava de demostrar que en la cultura del nostre país només es podia parlar del passat. Recordem que la censura en l'apartat de publicacions, en un principi, només donava permisos per a editar llibres que s'adscrivissen sota el rètol de clásico o folklórico, és a dir, per al Règim, cultura inofensiva i morta: Spill o llibre de consells (1939), Llibre de Repartiment de València (1939), Cants d'amor d'Ausiàs Marc (1948), Consueta del Misteri d'Elx (1941), Les trobes en lahor de la Verge Maria (1945), etc.

      De tot el gran bagatge d’exemples d’aquest procés d’espanyolització i de folclorització de la nostra cultura, ens agradaria comentar tres casos que, des del nostre punt de vista, han tingut conseqüències fins a l’actualitat: la literatura feixista valenciana, la festa fallera emanada des de l’oficialisme i els primers atacs a l’obra i la persona de Joan Fuster.

      No hem d'oblidar que la Falange i una part important de les forces del nou règim qualificaren l'Alzamiento com un ressorgiment de l'esperit i de la poesia, així també, els seus dirigents eren esmentats com a poetes. Tan sols, assenyalar el lema d'un dels setmanaris que es publicaven en els primers anys de la postguerra, El Español, on es podia llegir: "Una Poética. Una Política. Un Estado". Es tractava de l'estètica dels vencedors. En un petit retrat que realitza Manuel Machado de José Antonio Primo de Rivera diu: "Y hubiera sido, de proponérselo, un admirable poeta del verso, un gran lírico. Pero él sabe también que en más alto concepto la palabra 'Poesía' significa 'hacer', 'acción', 'creación'". La Falange va prestar al franquisme el seu bagatge ideològic i el seu llenguatge. Ja des dels seus orígens, hom hi va percebre un emparentament amb els moviments literaris.

      El mateix Manuel Machado, en el seu llibre de poesia, Horas de Oro, escriu una contundent dedicatòria al general Franco: "Pocos son los hombres a quienes la Providencia ha concedido el privilegio de realizar la poesía de la Historia. Hacer Historia, y hacerla bellamente, son tan grandes hazañas la una como la otra. Porque V.E. las ha logrado ambas, merece la adhesión ferviente y entusiasta de todos los españoles. Y muy especialment de los poetas". El règim feixista italià, també es basava en aquest discurs ideològic, Mussolini era presentat com un veritable artista, un gran poeta de la política: en la mà tenia el toc delicat de l'artista i en el puny la força del guerrer. El Führer, en un volum dedicat a Alemanya per part del nou règim espanyol, era presentat, així mateix, com el Capità d'Europa i poeta: "Adolfo Hitler, poeta, misionero/ de un mundo más humano, que en dolor se/ labra;/ verbo y acción, ensueño iluminado,/ pensamiento y espada". (2)

      Els poetes valencians que practiquen aquesta lírica apologètica del règim imposat segueixen com a models tota una sèrie de figures i obres poètiques molt representatives de la intel.lectualitat franquista, que en aquell moment eren molt en voga. Per exemple:

      - El llibre Poema de la Bestia y el Angel de José María Pemán, que tingué, ben aviat, diverses edicions. Amb una profunda atmosfera apocalíptica de revelació, com molts dels textos d'autors ratpenatistes de després del conflicte bèl.lic, de l'eterna oposició entre el mal i el bé. Aquest poemari va constituir un important repertori d'imatges per a la retòrica oficial.

      Tota una sèrie d'antologies temàtiques, amb un clar propòsit propagandístic, de les quals en destacarem tres: Antología poética del Alzamiento (1939), compilada per Jorge Villén; com diu al pròleg, és una manifestació de "fe, de entusiasmo por los principios y valores eternos"; Antología de la poesía heroica del Imperio, preparada per L. Rosales i Luis F. Vivanco. En el pròleg d'aquest darrer es destaca la voluntat de l'estrofa com una de les característiques de la poesia imperial, i proposa Garcilaso de la Vega com a mestre de futures generacions; Cancionero de Guerra on José Montero Alonso aplega composicions de trenta-un autors; no fa més que multiplicar exemples sobre temes i maneres dels tòpics falangistes.

      Podem citar altres obres que van tenir una certa notorietat en els primers anys de la postguerra. Així, el mateix delegat nacional de propaganda, Dionisio Ridruejo, amb Poesía en armas (1940) que H. Peter Schmidt no dubta a definir com "la versió lírica del feixisme"; Luis Rosales i Luis F. Vivanco amb La mejor Reina de España (1939) que és una figuració dramàtica sobre Isabel la Catòlica; Manuel Machado amb Horas de Oro; Agustín de Foxà amb Cantos de Guerra o La Corona de Sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera.(3)

      Els textos que hi ha de la poesia feixista valenciana són de poetes de segona fila que tenen molt poc valor estètic, encara que -això sí- tenen un interés històric per poder comprovar les relacions entre un sector conservador del valencianisme i el franquisme.

      L'acte per excel.lència, però, que organitzava LRP era la celebració dels tronats Jocs Florals. Era l'activitat catàrtica de la institució. El mateix any 1939 es van celebrar els primers Jocs Florals de la postguerra, la regina de la festa fou la filla dels Marquesos de la Bastida, la Cort d'Honor la formaven "hermosas señoritas de Galicia y Valencia, todas de las familias más aristocráticas". Va actuar com a mantenidor Antonio Goicoechea, un dels fundadors, abans de la guerra, del partit Renovación Española, i ben compromés en la insurrecció contra la República. La Flor Natural la va guanyar Josep Monmeneu, amb la composició "Dolor i Goig" on descriu el "captiveri" i la "liberació" de València per les tropes vencedores del "comunisme esclau".Citem algunes estrofes:

I la tercera part, "noces", es presenta el salvador de la pàtria:

      Aquests Jocs Florals de l'any de la Victòria eren una mostra d'allò que serien en els anys següents. Es verificava una València feixista que instrumentalitzava els símbols vernacles com a forma de legitimació ideològica. Així, l'any 1940 la nova regina fou Carmen Franco Polo, la filla del Generalísimo. El mantenidor, Martí Domínguez Barberà, i la Flor natural l'obtingué Josep Calatayud Bayà amb el poema "Enlluernament", composició de intens deliri franquista. Hi trobem Franco identificat amb el Sol i la Llum; la trilogia immortal d'Espanya Una, Gran i Lliure; la Pàtria Catòlica i Imperial; Carmen Franco hi és anomenada filleta del Sol d'Espanya:

      Tot repassant alguns dels noms de la llista de mantenidors o de les regines, ens podem fer a la idea del tarannà dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en la postguerra. Cal destacar-ne: Millán Astray i María Luisa Aranda (1941), José María Pemán i Maria Lluïsa Prat de Lome (1942), general Miquel Abriat Cantó i Victòria Noguera i Jiménez de Cisneros (1945), Joaquín Calvo Sotelo (1956), Joaquim Buxó, marqués de Castellflorite i Adela Caro Frías-Salazar, filla dels marquesos de Huarte (1957).

Hem comprovat la diferència que hom troba entre la situació de la llengua catalana al País Valencià, i la paral.lela al Principat, encara que la circumstància era de clar col.laboracionisme amb l’estat, i amb la intenció de folclorització de la nostra cultura per part de les autoritats. Històricament, el paper del ratpenatisme havia significat la valencianització "descafeïnada" dels interessos de les classes altes centralistes. Amb la implantació del nou règim aquesta evidència és totalment concloent. Segons Cucó (1989: 225) el ratpenatisme de la postguerra es convertia en una forma de petainisme:"Subratlle el caràcter singular d'aquest petainisme, perquè el petainisme -en sentit estricte, s'interpreta habitualment com un acord de col.laboració entre dos col.lectius no idèntics (ultraconservadors francesos i nazis alemanys, al model original). La col.laboració i subordinació del ratpenatisme (de les classes dominants valencianes que representa) amb el franquisme és tan íntima i pregona que podria resultar un exercici inútil tractar de destriar els dos elements col.laboradors" .

      Hi havia una instrumentalització clara dels símbols vernacles com a forma de legitimació ideològica. Aquella nova "cruzada", per ser un moviment de l'esperit contra la matèria, hauria de fer "vibrar" des d'un primer moment, en tons de poesia èpica, les glòries i episodis "triomfals" que es guanyaven per al nou estat, com procuraven de promulgar i de regular els teòrics del franquisme. Es tracta d'una poesia panegírica i pamfletària al servei de les autoritats de l'Alzamiento. Els trets característics d'aquesta mena de literatura són els següents:

      1. Des d'un punt de vista lingüístic i d'estil.

       - Generalment estan escrits en un valencià dialectalitzant. No es tracta d'una gramàtica prefabriana, sinó d'una ortografia totalment arbitrària; fins i tot, alguns dels autors que, abans de la guerra d'Espanya, utilitzaven en els seus escrits un català correcte, ara cadascun d'ells segueix els seus dictàmens filològics: una accentuació i una apostrofació totalment originals: "Possat ja'l dolor i la barbarie, (...) i'n lo camí de la Victoria, (...) perque'n nostra sang" (Anònim) o "Jardins de flòrs de lòts asproses (...) florida en ròses de ideal" (J.M. Bayarri); utilització de vulgarismes i castellanismes, expressions arcaiques; imatgeria delirant, acumulació de sintagmes no progressius, perífrasis innecessàries, paradoxes, hipèrboles desmesurades, capricis mètrics de tota mena, rebles; tot demostrant una verborrea buida i una retòrica ampul.losa.

      2. Des d'un punt de vista temàtic i de contingut.

       - Segueix clarament les coordenades de la poesia feixista espanyola, però hi barreja motius de la tradició ratpenatista i fallera.

      Així, hi trobem defensa dels postulats del franquisme i del ratpenatisme:

       - La temàtica resulta limitada pel condicionament ideològic, i crea, com a compensació, un món irreal allunyat de la problemàtica del seu entorn històric, i expressat mitjançant un predomini desmesurat d'elements formals, com hem deixat palés abans.

       - Sublimació d'esdeveniments i de personatges gloriosos de la Nueva España: per exemple La división azul: "La Divisó Blava cabalca / sus les estrèles inmortals / i ses cuadrigues llegendaries/ guía per solcs d'eternitat" (J.M. Bayarri). Apareixen exaltacions i mitificacions de determinades personalitats i esdeveniments: Pemán és "Perínclita figura del vérb, fet filigrana / ab l'éxtasi mirífic de l'hom il.luminat" (Anònim) o el general Franco es converteix en pare de tots "I a l'hora en que per caldre tota la força humana / treball i sacrifici dels espanyols demana / nostre Pare i Cabdill" (Parlament del President de Lo Rat Penat en els Jocs Florals de 1940, ALP para 1941). El Generalísimo és comparat amb Jaume I i Sant Jordi, hi trobem una glorificació de la seua persona i es converteix en figura mítica triada pel destí, "perquè així reste en la memòria / que es féu en l'Any de la Victòria / de Franco, el nou Conqueridor" (Josep Monmeneu ); "Modern Sant Jordi d'Espanya eterna,/ Capdill invicte, aniquilà el Dragó,/ i atra vegada brilla la llanterna / que, amb foc de la llar, encén la Tradició" (Francesc Caballero Muñoz).

      La col.laboració permanent Església-Estat és un fet inqüestionable. Unitat nacional i unitat catòlica són coincidents: el destí de l'estat serà el resultat d'aquesta confluència i mútua dependència. Recordem en aquest punt la carta col.lectiva de l'Episcopat espanyol: "Afirmamos que el levantamiento cívico-militar ha tenido en el fondo de la conciencia popular un doble arraigo: el del sentido patriótico, que ha visto en él la única manera de levantar España i evitar su ruina definitiva; y el sentido religioso, que lo consideró como fuerza que debía reducir a la impotencia a los enemigos de Dios...". Així, en tots aquests textos poètics apareix, gairebé sempre, una projecció religiosa o un vist-i-plau per part de Déu: "Lo Cel mateix mena la ofrena / i cap al Cel la Patria va / (qui son concepte tergiverse,/ qui son destí negue insensat" (Josep M. Bayarri), fins i tot se li demana a Sant Vicent Ferrer el lliurament de València a les tropes franquistes: "Pare Sant Vicent Ferrer, naixcut en lo carrer de la Mar,/ batejat en Sant Esteve,/ tants de miracles que fas / fes que Valencia se entregue" (Anònim), o la Mare de Déu dels Desemparats, que també celebra la victòria: "Vindrán adlaters dies susurant la tenebra,/ el record florirá,/ ¡Vos, Mare i Senyora, tornareu a la joia de gonfanons triomfals!" (Josep M. Bayarri).

      L'enemic ideològic és presentat amb connotació degradadora i envilida. Així, els defensors de la llibertat es converteixen en assassins i en saquejadors. D'aquesta manera, Angel Herrera Oria a España es mi madre (1940) presentava els seus oponents ideològics: "Los masones matan niños menores de siete años y beben su sangre en un cráneo; los comunistas generalmente matan a sus madres". Això es tradueix, evidentment, al llenguatge poètic:

      Payne (1961) fa notar com els conceptes bàsics del llenguatge feixista (Pàtria, Imperi, Tradició, Croada, etc.) constitueixen més que una ideologia un "tono emocional" i aquest és aprofitat fins a la sacietat. Així, un dels trets més característic d'aquest tipus de poesia és la repetició incessant dels tòpics, símbols i temes feixistes: la raça, "més qu'al poëta racial,/ admirí al home cabal" (Ricard Valero); l'aixecament de braç a la romana, "Les aures llevantines te saluden bras en alt,/ i te rendeixen pleitesia d'admiració lleal" (Anònim); l'imperi, "València, joia amorosida / de la corona de l'Imperi" (Pasqual Asins); el lema de la pàtria, "a tú te hu dec, ¡Patria Una!/ [...] com eres: ¡Patria Catòlica!/ [...] tu seràs ¡Patria Imperial!" (Josep Calatayud,); Espanya o València són presentades com una núvia, o com una donzella que cal conquistar, ací el general Aranda és l'enamorat que pretén conquistar la bella senyoreta, València (no hi manquen tota una sèrie de connotacions eròtiques): "València estava ferida/ presa dels mals esperits./ (...)Un enamorat la ronda/ i l'esguarda dolçament./(...) L'espasa aquella, l'espasa/ que en vostre somni floreix,/ lluenta de glòria passa/ i València se rendix." (P. Asins).

      La imatge de més èxit i més original que hom utilizà en la poesia feixista conreada al nou estat fou el trencament de l'equació tòpica mort = somni etern; aquesta és substituïda pel seu contrari: s'equipara la mort a una perpètua vigília. Així, deixar d'existir implica, segons aquesta imatge, la impossibilitat eterna de dormir. J.A. Pérez Bowie (1986: 79), que ha estat qui més profundament ha estudiat aquest símbol, ho explica així: "el término real -muerte- es evocada mediante un término metafórico en donde está latente la comparación inicial -vigilar, permanecer alerta-; y, más usualment, el lugar desde donde la vigilancia se ejerce: el cielo, que es designado frecuentemente con el vocablo lucero". El punt de vista de la difusió de la metàfora el trobem a l'himne falangista, en els versos inicials de la segona estrofa del Cara al sol: "Formaré junto a mis compañeros/ que hacen guardia sobre los luceros".

      Segons el que es pot desprendre dels textos, el camarada caigut en combat passa a ocupar un lloc que té destinat en el cel, des del qual vetllarà permanentment pels triomfs dels ideals pels quals va morir. En aquesta mitologia, el cel és designat metonímicament, mitjançant el substantiu "lucero"; tanmateix, aquest indret celestial no és cap contemplació passiva, sinó un exercici actiu de tutela sobre el món dels vius.

Aquesta imatge es repeteix moltíssim; de vegades apareix fins i tot utilitzada encara que no s'haja d'al.ludir la guàrdia eterna. Al final, la metàfora resta buida de contingut i per tant reduïda a mera falca retòrica: "La 'Divisió Blava' cabalca/ sus les estrèles inmortals/ i sense cuadrigues llegendaries/guía per sòlcs d'eternitat" (J.M.Bayarri).

      La tornada als models estètics del Siglo de Oro de la literatura espanyola està en íntima connexió amb les enyorances imperials i amb el desig de reviure aquell passat gloriós. Hem de recordar que un dels elements més estimats pel feixisme era la idea de l'imperi. Per això, els vats el cantaven constantment: "València, joia amorosida/de la corona de l'Imperi" (Pasqual Asins); o "Per la Espanya inmortal on lo Sol no se pon/van los Tèrços de Flandes, ab constant moviment.../Felip Segón ho mana i es la Patria qui ho vol:/¡Les plomes dels xambergos onejen a tot vent!" (Climent Cerdà).

      Fet i fet, el tipus de poesia que hem estudiat és una mena de literatura panegírica i d'exaltació al servei de les autoritats que havien protagonitzat l'Alzamiento. Manuel Machado comenta, ben clarament, quin havia de ser el paper de la creció i del món literari en el nou establishment: "Nuestra pluma será espada, bastón, salterio, mástil, antorcha, bandera...todo lo que quiera la Patria... Cantaremos el heroísmo, diremos las virtudes de la raza hispana, ahuyaremos las tristezas...". El poeta elabora una retòrica de mites i d'enyorances de glòries pretèrites que es combinen; tanmateix, el que fan, sens dubte, és silenciar la sagnant realitat.

      Hem apuntat que la Falange va prestar al franquisme una mística i un llenguatge; al nostre país el valencianisme més conservador i més reaccionari no solament va facilitar tot un bagatge d'imatges, sinó que va col.laborar i es va sotmetre a un procés de folclorització, ben calculat, de la nostra cultura.

      Les noves autoritats, després del conflicte bèl·lic, tenien la dèria de mostrar una imatge de normalitat en tots els aspectes de la vida ciutadana. Així, la celebració de les festes falleres els primers anys del franquisme perseguia, a més d’altres motivacions, donar una imatge de com si res no hagués passat. Recent acabada la guerra, trobem al Levante un article sota el títol de «Incluso vuelven las verbenas falleras»(4) on sembla que no hi ha ni repressió, ni necessitats de cap tipus: Fama tenemos los valencianos de ser bastante divertidos, y de cogernos a cualquier motivo que pueda justificar la organización inmediata de un festejo más o menos brillante. (...) Han resucitado nuestras verbenas de ayer, callejeras y sencillas, organizadas por las Comissiones falleras de las distintas barriadas, con objeto de reanudar fondos para su fiesta de San José. (...) No deja esto de tener sabor popular y clásico. Algo muy propio de los valencianos, por su carácter y su jovialidad.

      Una altra qüestió que les noves autoritats no deixen de repetir, de tant en tant, és el fet de l’ocupació del país i de la seua conquista per les armes. Es percep a tot arreu. Maria Luisa Aranda, filla del general conqueridor, és la fallera major de l’any 1941. A propòsit de l’arribada de la fallera i de la seua família Las Provincias publica en primera pàgina un article on es deixa ben palés quin to i quin ambient es respiraria en les falles de la postguerra: Por sufragio unánime de los valencianos corresponde la suprema jerarquía que da tono y ejecutoria a nuestras fiestas falleras a la señorita María Luisa Aranda, valenciana por derecho propio, mejor dicho por derecho de conquista en el sentido real y simbólico de la palabra ya que si su heroico padre -nuevo Cid, moderno don Jaime- liberó de la triste servidumbre marxista de la ciudad -bajo la suprema dirección del Caudillo- nuestra fallera mayor, con su gentileza, con su clara bondad, con su hermosura mezcla de clavel y rosa de auténtica mujer levantina (...). Así, ese título de soberanía que por méritos propios ha obtenido María Luisa Aranda, la vincula de por vida a los cálidos y perpetuos quereres de la familia valenciana, que hoy, con nosotros, y con el más cordial de los vasallajes, se le ratifican. (5)

      Els indicis sobre les estretes relacions entre un cert valencianisme bién entendido i el franquisme, els trobem en qualsevol acte de l’època. L’any 1939 no s’hi van poder celebrar les falles, però sí la fira de juliol. El cartell que l’anunciava ho diu tot: un valencià amb vestit típic, saluda, braç en alt, l’eixida del sol. S’implantava el feixisme en els aspectes més tradicionals i festius de la vida valenciana.

      L’any 1940 sí que es van celebrar les falles i les autoritats no van perdre cap motiu perquè és convertiren en una prolongació dels actes polítics oficials. A manera d’exemple, el martelleig continu en els mitjans de comunicació de l’anunci de la visita de dos mil Flechas i Cadetes de les organitzacions juvenils feixistes a passar la setmana fallera entre els valencians. Era una altra prova d’aquest fet: El próximo mes de Marzo llegarán a esta ciudad dos mil Flechas y Cadetes de las Organizaciones juveniles de toda España para asistir a las fiesta de San José. Ya es una realidad la unión espiritual y material de los pueblos de España a través de sus juventudes (...) la llegada de estos camaradas viene a ser un gesto más de la hermandad y una cariñosa ofrenda de la Valencia que vuelve a lucir alegremente el azul de su cielo despejado para celebrar las fiestas más íntimas y tradicionales. (6)

      Les falles a través de la història han estat en molts moments una festa marginal al poder, vista com un perill real i sospitosa per part de les classes més influents, que calia sotmetre a vigilància i control. A partir de 1939 això es fa encara més palés. Martí Domínguez, regidor ponent de Cultura i de Turisme de l’ajuntament de València diu a Radio Valencia: Es hora de diagnósticos. Y si en el asunto fallero hay que llegar incluso a la cirurgía, no seré yo quien retroceda. A España se le sirve de muchas maneras. A banda d’aquestes afirmacions pretén donar-li a la festa un cuidado exquisito y una ponderación en la elección y desarrollo de asuntos y motivos de las fallas, porqué des de luego no estamos dispuestos a consentir ni la más leve alusión a cosas recientes cuya grandeza histórica no podria soportar la endeble arquitectura de la falla. Segons comenta en la nova etapa política acabada d’estrenar, s’ha de buscar un esperit nou, un alarde espléndido de tacto, de bondad, de ponderación, de cultura, de refinamiento moral, de sentido cristiano. I sobretot demana naturalitat, gràcia, enginy i normalitat absoluta. Mot clau per donar la imatge als ciutadants que no passava res i que la tranquil.litat i la pau inundaven tots els racons de la societat.

      L’ajuntament en aquest intent va manifestar el seu desig que el 1940 hi hauria d’haver falles, d’aquesta manera després de diverses reunions entre els presidents i secretaris de les poques comissions que havien pogut agrupar-se el 6 de novembre quedà fundada la Junta Central Fallera. L’objectiu principal com apuntaria l’alcalde, José Manglano, Baró de Càrcer, era sotmetre a control el desenvolupament de la festa segons les directrius del règim: (...) cambiar la faz del festejo y convertirlo en algo más elevado -com podem llegir en una crònica als diaris- que lo que fue en años anteriores (...) Esto había que deshacerlo, había que encauzar el sentido artístico...y a tal efecto se hizo un viaje a Madrid por la presidencia, en el que se recibieron instrucciones, con arreglo a las cuales se dictaron normas precisas a las comisiones, para que fuera abolido de la falla todo lo inmoral. Però no fou bastant perquè el 1944 davant la crescuda espectacular que solament en cinc anys havia tingut la festa i les seues comissions, sembla que se’ls escapava de les mans, i aleshores hom va procedir a anomenar un president de la Junta des de l’ajuntament i, a més a més, es redactà el primer Reglament faller. Podem llegir en els mitjans de comunicació el fet d’una manera ben precisa i clara: (...) ante el volumen alcanzado de las fiestas, nuestras autoridades han considerado que debía de constituirse una Junta con carácter oficial que tuviese su reglamento y funcionara con todas las garantías que su oficialidad exige. (7)

      Però la intervenció de la Junta Central estengué els seus tentacles fins als pobles del país que també plantaven falles, per exemple, a Alzira, a la Ribera, es constitueix el mateix any la Junta Local sota l’auspici de València ciutat. La data de constitució és el 29 de gener, i llegim: (...) previamente convocados por el Sr. Delegado de la Junta Central Fallera de Valencia D. Bernardo Cano Guillart i autorizado para ello por el Jefe Local de la FET y de las JONS camarada Lisardo Piera Rosario (...) Constituida esta y a propuesta de la presidencia, se acordó por unanimidad nombrar Presidente de Honor al Jefe Local de la Falange. D’aquesta manera es vigilava de molt prop la festa. Tanmateix no era l’únic mecanisme, com tots sabem s’implanta una censura duríssima a tots els nivells, segon apunta Gil Manuel Hernàndez (1990) es vetà el 18 % de les falles en la dècada dels quaranta i el 32% en la dècada dels cinquanta. Els temes censurats per la Vice-Secrataria d’Educació popular fan referència a temes eròtics, problemes político-institucionals, de signe escatològic, però en realitat fou suprimit tot el que tingués la menor ambigüitat. A tall d’exemple, podem veure en el llibret Alcira y sus fallas de l’any 1946 que editava la Junta Local de la capital de la Ribera, un cas paradigmàtic de l’eliminació d’una falla per problemes amb la censura. La comissió del barri de Sant Joan escriu uns epitafis a les falles desaparegudes entre els quals destaca aquest dedicat a la Plaça del Forn :

      Un altre cas també força interessant per veure com era l’ambient i la situació de direcció i constrenyiment per part de les autoritats és l’anècdota que comenta Emili Camps, membre fundador de la Junta Central Fallera. Era març de 1940 i posaren en marxa una espècie d’operació anomenada «banderes». La proposta era engalanar els barris que plantaren falles amb banderes espanyoles. Aquestes, però, de llogar costaven una pesseta, que era una fortuna aleshores. Les senyeres de la ciutat de València costaven quinze cèntims, aleshores la solució fou fàcil. Tanmateix va ser una gran ofensa per al governador, Planas de Tovar, quan va veure la ciutat adornada amb senyeres: «Planas de Tovar, que mos tractava com a gent d’un país conquistat, me cridà aquella nit i me digué que érem uns separatistes. ¡Excelencia!, exclamí jo tot asustat Nada, nada mañana recorreré la ciudad, y por cada señera que encuentre les caerá un año de cárcel.

Se passàrem tota la nit recorrent els carrers i avisant que les llevaren. Retiràrem fins la que hi havia al balcó de l’Ajuntament...Varen ser uns anys de molta repressió en les falles, que eren considerades perilloses per l’autoritat. El ministre de Propaganda ens comunicà tota una sèrie de temes que no podíem tractar en falles. (...) Endemés, l’ofici parlava d’oblidar ».

Una altra prohibició per part de les autoritats fou que s’enganxassen, com tradicionalment s’havia fet, cartells explicant en valencià el contingut de la falla. Una delegació de fallers i alguns membres de Cifesa encapçalats pel director de cinema Vicent Escrivà van anar a Madrid, i finalment aconseguiren permís per editar en valencià els llibrets de falla, però amb la condició d’acompanyar un resum explicatiu en castellà. Un mes i mig abans de començar les primeres festes falleres de la postguerra ja apareixen comentaris a la premsa al respecte: La fiesta de las fallas se celebrará también este año con todo su sabor localista, que no esta reñido con el sabor nacional. Se habia dicho si se tropezaria con dificultades para que los llibrets de falla se escribiesen en valenciano. Nada de eso (...). La fiesta fallera es esencialmente tan valenciana, que no se le pueden restar ninguno de sus elementos primordiales, y uno de ellos és la lengua. (8) Hem pogut comprovar com la maquinària de la repressió i la desvirtuació s’havia posat en marxa; els objectius eren ben clars, calia amb els mecanismes que es tenien a l’abast, que eren tots, deformar la història, tergiversar i controlar el sentit popular de les festes, prohibir la llengua sempre que no hi hagués uns interessos foscs per complir. (9)

      A banda d’allò que anomenem literatura culta, cada poble ha realitzat al llarg de la seua història altres formes d’expressió a través de les quals es mostra la seua manera d’entendre el món. Aquest tipus de literatura hom l’ha anomenada tradicional o popular. Dins d’aquesta vessant literària trobaríem una altra literatura propensa al sarcasme, a la burla i, en algun moment, fins i tot mordaç. Aquest tipus de literatura, en les nostres latituds, s’ha anomenat satírica. La literatura confeccionada sobre el món faller és un possible gènere dins d’aquesta creació burlesca, o una conseqüència o filla d’aquest fet literari.

      Aquesta mena de literatura ens proposa la crítica d’uns costums i la denúncia de tota una sèrie de comportaments perquè siguen corregits. El gènere literari majoritàriament és el vers. I un tret característic que s’ha donat a través del temps ha estat el que apunta Lluís Tramoyeres en un petit plec de l’any 1895 com desaliñada en la forma, como cosa ligera y que solo ha de vivir un día para solaz del pueblo. És ben cert que el codi lingüístic, llevat d’honroses excepcions, ha estat plagat de dialectalismes i castellanismes flagrants, i on la falta de polidesa s’ha convertit en el precepte més sovintejat. S’ha de dir també que pertànyer a l’escola d’escriptors fallers en cap moment no ha representat cap compromís lingüístic, tornem a Tramoyeres on ho deixa ben clar: existe por generación espontánea, brota como las flores silvestres, sin cultivo.

Aleshores, amb aquests antecedents i amb els que hem apuntat abans, la dinàmica d’aquests escriptors ha estat, malauradament, seguir aquesta tradició. Fins i tot, tinc la sospita de molts dels llibrets i revistes falleres de la postguerra que he consultat, que estaven escrits en aquesta ortografia prefabriana, no estaven escrits d’aquesta manera perquè desconeixien la norma correcta, sinó per altres motivacions, i entre elles, naturalment, sociolingüístiques.

      Les autoritats franquistes ben aviat s’adonaren que les falles no tindrien cap sentit si hom prohibia tot element crític i burlesc, aleshores controlades pels censors caldria deixar la producció d’una sàtira no perillosa, amable i benèvola. Passa que això tampoc no tenia sentit, «la sal de les falles -comenta Fuster- ha estat sempre la burla intencionada, i només en la mesura que aquesta mesura val, val una falla». Per tant potser per una certa tolèrancia vigilada o perquè, de vegades, a la censura se’ls podia clavar algun gol, la realitat és que hem pogut trobar algunes crítiques i burles que segurament en un altre àmbit hagués estat impossible. Això no lleva que el món de les falles i naturalment la literatura que produeix van formar part del magne procés de folclorització i control que es va produir sobre el nostre país i la nostra cultura a partir de l’any 1939. Van convertir les falles en una festa espanyola i dins dels parametres i dictats establerts pel règim franquista.

      La publicació l'any 1962 de Nosaltres els valencians i Qüestió de noms d’una banda i de l’altra la guia turística d’El País Valenciano fou un autèntic revulsiu en la societat valenciana, però no com en un principi el seu autor ho hauria esperat. Nosaltres els valencians, enfocat des d'una perspectiva històrica, revisava críticament els tòpics heretats sobre el "fet valencià" i establia com a element definidor la catalanitat del nostre país, tot i assenyalar les diferències amb el Principat. La llengua i la cultura seran, segons l’assagista, els factors més definitoris dels valencians. L'enllaç entre el passat, el present i el futur. I sense aquest enllaç no hi haurà futur. Qüestió de noms realitzava un recorregut històric sobre la denominació de la llengua i del territori, i apostava per una terminologia unitària i sense amagar la realitat nacional. Totes dues propostes abocades clarament a la polèmica. No fou, però, així: "ningú va obrir boca -lamentava Fuster-. Jo intentava despertar dubtes, almenys en el sector culte dels poble valencià, perquè es plantegés problemes, tant històrics com actuals, que calia qüestionar-se. Però sembla que no va interessar ningú". En canvi, la guia que Destino li havia demanat, El País Valenciano, va alçar una gran polseguera entre un cert sector indígena.

      Tot, però, va començar quan Diego Sevilla Andrés, professor de dret a la universitat i ideòleg falangista, publica el 22 de desembre de 1962 al diari Levante, un article titulat "Burguesía i separatismo". En aquest paper s’indignava a partir d’uns pamflets que li havien arribat: "Han llegado a mis manos ciertos panfletitos escritos en catalán, quejándose de los monopolios y de la falta de libertad de las tierras catalanas, entre las cuales incluye a Valencia". Aquells "panfletitos" eren el primer número de la revista Lluita, una publicació cladestina. Però això era una excusa per carregar sobre qualsevol cosa que fes olor de la ideologia nacional dels valencians: "El aire de catalanización de nuestra vida tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en el prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado a la luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos. No estriba el imperialismo en la conquista de grandes espacios, sino en la simple sumisión de hombres de otra mentalidad, para servir al pueblo hegemón. Este es el tema a plantear".Uns dies després, aquest exprofessor de Fuster a la universitat torna a la càrrega amb un altre article, "Alerta a los valencianos", publicat a Levante, el 29 de desembre.

      Fuster de seguida, davant la provocació de Diego Sevilla, posa cartes en l’assumpte. El dia 5 de gener, al suplement Valencia del mateix rotatiu, publica "Mi vela en este entierro". Una contestació contundent que tirava per terra els arguments demencials del vicepresident de la Diputació de València i defensava, a cara descoberta, la qüestió nacional. "No. Esto no es serio. No es serio, si de veras Diego Sevilla aspira a que su palabra nos merezca respeto. Es posible que a él no le interese ese respeto "nuestro" -el mío, por ejemplo-: lo lamentaría, pero aún ello sería lo de menos. Lo "de más", en efecto será que quedaría en entredicho el objetivo mismo que el profesor Sevilla afirma proponerse: la revisión de las expectativas civiles de los valencianos con miras al futuro. (…) Si los leyese un forastero distante llegaría a la conclusión de que en Valencia los "catalanizantes", "catalanistas", "valencianistas", o como se les quiera llamar, son los amos del cotarro; que ejercen "discriminaciones", "lavados de cerebro", "excomuniones" y otras diabluras semejantes con la gente de la acera de enfrente. ¡Qué cosas! Me permito recordar al profesor Diego Sevilla que no tenemos ocasión de ello. Me parece desplazado su gesto de víctima."

El catedràtic Sevilla, no content ni satisfet, el dia 17 de gener en la primera pàgina del diari Levante, publica un article sota el títol "Luego… cabalgamos" a propòsit d’una campanya de premsa contra Einaudi que havia editat un llibre contra el règim franquista. I diu, com en tots els seus papers sense esmentar el nom de Fuster:

La cuarteta sirve, también, para el caso en que personalmente se sienta uno agredido. La caridad obliga con los semejantes. Quienes no tienen nuestra calidad moral, no merecen ni el mendrugo de la respuesta".

      La polèmica entre Diego Sevilla i Joan Fuster sembla que va transcendir a esferes superiors. I la conseqüència primera fou que el nostre assagista deixa de publicar al diari Levante. Així ho explica en una carta a Joaquim Maluquer datada el 26 de gener de 1963: "Després de la meva contestació, el director del diari Levante no ha tornat a publicar-me cap article. Crec que és una decisió deliberada. No he pogut parlar amb ell tranquil·lament, però endevino que ara es penedeix d’haver donat pas al meu pamflet, tot i que va insistir a voler publicar-lo. Si me certifico d’aquesta sospita, li fotré un sermó, però no penso demanar que m’admeti col·laboracions. Això significarà una minva en els meus ingressos, és clar". Fins ací, el primer acte de la tragicomèdia.

      El dia 2 de febrer, de nou el diari Levante dedica una pàgina sencera, a cinc columnes i sense signar sota el títol "Un libro sobre el Pas Valenciano" a realitzar una anàlisi i atac a l’autor d’aquell llibre. L’article denunciava les difamacions que s’hi podien trobar contra la personalitat valenciana. L’autor de l’article va ser F. Almela i Vives. La primera puntada fa referencia a l'estil fusterià: "si acaso hay en el libro páginas un tanto improvisadas o precipitadas, no faltan algunas con delectación, sobre todo para describir paisajes. Entonces la prosa aparece completamente dominada por el poeta que es Joan Fuster, el cual -dicho sea de pasada- se expresa en castellano con un estilo más rico y matizado que cuando escribe en... otro idioma." Crec que no necessiten molts comentaris les paraules anteriors. Després fa al·lusió al to i manca de respecte que té el llibre per qüestions molt serioses: "Uno de los atractivos de El País Valenciano para cierta clase de lectores, consistirá seguramente en la falta de respeto con que el autor habla de cosas respetables y en el desparpajo con que emite las opiniones más irrazonadas. He aquí unos ejemplos…fray Vicente Ferrer y Arnaldo de Vilanova fueron un par de personajes vocingleros e histriónicos -santidad y ciencia aparte si ustedes quieren".

      Almela, que havia estat president de Nostra Parla i vicepresident de l'Agrupació Nacionalista Escolar, un dels signants de les Normes de Castelló i clar defensor de la unitat de la llengua en altres temps, a l'article, ha canviat radicalment la seua posició: "Con gran desenvoltura y sin cortapisas de ninguna clase defiende el autor la tesi catalanista en el sentido que, por ejemplo, encierran las siguientes lineas: Lo valenciano -testimonios, la bandera y la cultura, el idioma y la vocación- no es sino lo catalán asentado, y un poco reblandecido, (...) Consecuentemente con su prejuicio el autor llama catalana a la que Sanchis Guarner denomina la llengua dels valencians. Y aquello una y otra vez, con machacona insistencia.(…) En cuanto a la machacona insistencia, no es un exceso en que el repetido autor haya incurrido sin querer o sin darse cuenta, sinó una táctica muy deliberada". Així, en lloc de fer una crítica seriosa del llibre, trau de context tota una sèrie de frases de Fuster, tot presentant-lo davant els lectors com un valencià traïdor, que menysprea la seua cultura i el seu país.

      L'endemà Josep Ombuena, director de Las Provincias, va reproduir l’article sencer al seu diari amb aquesta nota: "Nosotros no quisimos suscitar en torno a este desgraciado libro, la expectación y el interés del escándalo que, en definitiva, también es expectación y también interés. Nosotros creíamos que el silencio bastaría para expresar nuestra condenación. Pero hay ocasiones en las que el silencio no basta y puede tomarse por complicidad. Por eso no nos resistimos a reproducir -por ahora- ese texto incontestable publicado ayer por nuestro colega Levante, que suscribimos enteramente".

      El segon lliurament d’aquesta anàlisi "literària" apareix el dia 5 de febrer al Levante sota el títol, "Algo de lo que se quedó en el tintero". La campanya de desprestigi en contra de l’obra i la personalitat del nostre escriptor ja era un fet consumat. Tanmateix també hi va haver cartes a favor de Joan Fuster però el diari en cap moment no les publicà. (10) El dia 9 de febrer, davant l’allau de cartes i de telefonades al rotatiu a favor i en contra de la guia turística, es publicà una nota on podem llegir entre altres coses: "Mientras algunos comunicantes manifiestan su total disconformidad con ciertas afirmaciones del autor [ fa referència a Fuster] , otros las suscriben y las elogian, poniendo también un fervor arrebatado y hasta delirante. Hay así de todo. Y no vamos a realizar el escrutinio de los pros y los contras, que se pronuncian en esta cuestión. (…) La semana pasada, nuestro periódico expuso el juicio crítico de la obra de Joan Fuster, no en un artículo anónimo, como dice determinado comunicante, sino en un trabajo que si no llevaba la firma era porque expresaba la opinión del periódico". Tot un pretext per a no publicar les rèpliques en contra d’aquest article que expressava l’opinió del diari.

      Naturalment sí que trobem cartes a favor de la campanya contra Joan Fuster. Ens agradaria citar una per la seua significació. Es va publicar a Las Provincias el 6 de febrer, podem llegir: "como católicos y valencianos (algunos de nosotros escritores en lengua valenciana) que no tenenos ninguna relación con la ideología que Joan Fuster representa y defiende en Valencia". Entre els signats hi ha Xavier Casp i Miquel Adlert.

Fuster en una carta dirigida a Josep Pla, el dia 7 de febrer, fa una radiografia, encara que sintètica molt lúcida d’aquests esdeveniments:

      El compromís cívic del nostre escriptor no va passar inadvertit per a les forces més reaccionàries del país i per a les autoritats franquistes d'aquell moment. Com hem comprovat des dels darrers dies de 1962, va començar una foribunda campanya anti-Fuster i tot allò que simbolitzava la seua obra i la seua trajectòria intel·lectual als mitjans de comunicació valencians. L'acte culminant d'aquest atac fou el dia 9 març de 1963, durant la cavalcada del ninot, es va cremar l'efígie de l'escriptor, com un auto de fe a l’estil inquisitorial, a la Plaza del Caudillo de la capital valenciana.

      Encara, però, es veu més palesa aquesta vigilància i persecució a la figura de l'assagista, quan aquest mateix any es va suspendre per ordre governativa el IV Aplec de la Joventut del País Valencià, i el mateix governador comenta als organitzadors: "Yo podría autorizarles a ustedes un acto separatista, pero que ustedes celebren un acto catalanista, esto es inconcebible y dirigido por un mercenario a sueldo del oro catalán, esto es intolerable". (11)

      Els tres exemples que hem proposat de la tergiversació i, en definitiva, de l’eliminació del fet nacional dels valencians són molt clars com a condiments necessaris d’un brou de cultiu que esclatarà uns anys més tard. Aquell petainisme, recentment acabat el conflicte bèl·lic ha estat molt ben alimentat i -cal dir-ho- d’una manera molt sibil·lina pel règim franquista fins a la transició democràtica, on es fa molt més nítid i abasta la seua real dimensió amb l’aparició del fenomen social i polític del blaverisme, cèlebre pel seu caràcter marcadament visceral de secessionisme lingüístic. Els exemples en podrien ser uns altres, però el fenomen petainista ha estat una constant en la història dels darrers seixanta anys al País Valencià