Els especialistes solen dir que la història no és fàcil de contar. Segurament, hi tenen raó i no seré jo qui ho desmentirà. Tanmateix, hi ha vegades que ens sorprenem de la senzillesa amb què algú és capaç de transmetre uns fets amb poques paraules. Això, generalment, és cosa de poetes. Fixeu-vos, si no, en els següents versos de Vicent Andrés Estellés:

   Estellés ens mostra la situació al País Valencià durant els primers anys de la dècada dels seixanta, amb una subtilesa extremadament crua. Crua i directa. Cap historiador no ho hauria pogut fer millor o, si més no, amb tanta bellesa. A més a més, només un poeta com Estellés, amb la càrrega narrativa de la seva obra, n’és capaç. Ens explica els fets, i les sensacions, com si es tractés d’«una mena de crònica "periodística"», com ell mateix indica en la nota final que dedica a Horacianes en la publicació d’aquest llibre de poemes dins l’obra completa.(2) Perquè Vicent Andrés Estellés és, sobretot, un dels millors poetes catalans contemporanis, però també dedica tota la seva vida professional al periodisme. El poeta i el periodista, doncs, no són separables, i això, gairebé sempre, es fa present en els seus texts. Analitzem, però, què hi ha darrere els deu versos d’aquest poema.
   Crec que podríem dir que l’any 1963 és l’inici de la denominada Batalla de València o, com a mínim, aquesta dècada en representa els prolegòmens. Hi ha, per aquella època, o fins i tot abans, un canvi d’actitud en el periòdic potser més influent de la ciutat, Las Provincias. Ja abans, el que n’havia estat director durant un bon grapat d’anys, Martí Domínguez, és obligat a abandonar-lo. Això era el 1957. A més a més, Estellés, que hi treballava com a redactor en cap,(3) comença a ésser arraconat per donar suport a Joan Fuster. Però deixem per més endavant Fuster, com veurem, la figura central del poema, i fixem-nos en els altres intel·lectuals valencians esmentats en aquesta crònica feta vers.
   En el quart vers apareix el periodista castellonenc Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924-València, 1998). Estellés hi és ben clar: «vicent ventura, desterrat a munic o parís». Efectivament, Ventura havia participat en allò que la camarilla de Franco va anomenar el «Contubernio de Múnich», és a dir, en el IV Congrés del Moviment Europeu, que havia tingut lloc el 1962. A partir de la seva estada a Munic, el règim li va prohibir el retorn a casa i va haver de viure exiliat a París durant un parell d’anys. Vicent Ventura era -i va continuar essent-ho en els anys successius- el més polític dels quatre intel·lectuals esmentats en el poema.(4) I dic quatre perquè el poeta mateix s’hi inclou.
   El menys polític era, sens dubte, el lingüista Manuel Sanchis Guarner («sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat»). Tanmateix, a pesar del seu caràcter més tècnic, de gran professional de la filologia, tampoc no va poder evitar l’atac salvatge de la dreta valenciana més reaccionàriament acientífica i anticatalana. Sanchis (València, 1911-1981), el més vell dels quatre i el primer a morir, ja havia publicat la primera versió de La llengua dels valencians abans de la guerra, precisament, el 1933. Després de lluitar allistat en l’exèrcit republicà, va passar quatre anys a la presó i l’any 1943 va marxar desterrat a Mallorca. Tot això va fer que un dels joves intel·lectuals valencians amb més valor, el que pot ésser considerat, de ben segur, el lingüista valencià més influent de tots els temps, només es vinculés a la docència universitària a partir de 1954, i com a professor associat.(5)
   En aquest cas, el vers estellesià segurament fa referència a la vinculació contínua que Sanchis manté amb València, malgrat les seves absències obligades. Una vinculació que el duu, d’una banda, a renunciar, el 1965, a presentar-se a les oposicions a la càtedra de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona, malgrat que hi havia estat formalment invitat i que tenia moltes possibilitats de guanyar-la, i, de l’altra, a publicar el 1972 La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana.(6) Una voluntat de permanència a València i de treball pel País Valencià que el va dur a haver de suportar la incomprensió, en uns casos, i l’atac, en d’altres. Podríem recordar ací, si més no com a anècdota macabra, que el dia del seu soterrar va aparèixer al cementiri de València una pintada, sobre el fons d’una senyera coronada amb la franja blava, que deia: «Guarner, per fi has caigut, traidor». Em sembla que no hi calen comentaris.
   He deixat per al final la que jo m’atreviria a considerar la figura bàsica al País Valencià de la segona meitat d’aquest segle, un referent intel·lectual i polític no sols per a la majoria dels valencians interessats ja sigui per la cultura, ja sigui per la situació del seu país, sinó també per molts del altres catalans, en el sentit ampli del terme. I tot això, sense que puguem considerar-lo directament un polític. Perquè Joan Fuster mai no va ésser un polític -si més no un polític professional-, malgrat que tampoc no podem dir que fos allò que, amb certa hipocresia, hom anomena apolític. A més a més, com he dit adés, Fuster és la figura central del poema. Com podem comprovar, si a Ventura, a Sanchis, o a si mateix, Estellés els dedica un sol vers, a Fuster, li’n dedica quatre. Els dos primers, explícitament: «joan fuster, a sueca; --diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi--; els dos darrers, de manera implícita: «mentre pels carrers de valència / la gent, obscena, crida i crema un llibre». Perquè aquest llibre, era, sens dubte, El País Valenciano.
   Efectivament, la campanya que s’havia llançat contra l’escriptor de Sueca -i que tan sintèticament però tan expressivament retrata en aquests versos Vicent Andrés Estellés- té els inicis en l’aparició del llibre El País Valenciano, que el 1962 publicava Edicions Destino. I això pot resultar una mica sorprenent perquè podríem considerar que El País Valenciano és pràcticament inofensiu, sobretot si el comparem amb el llibre que Fuster publicava aquell mateix any -també escrit per encàrrec- en Edicions 62: Nosaltres, els valencians. Perquè si Nosaltres, els valencians marca clarament les bases del que havia d’ésser el nacionalisme al País Valencià -i en certa mesura, a la resta de Països Catalans-, El País Valenciano, malgrat que no és un llibre innocent políticament, per donar-hi un qualificatiu, no va molt més enllà d’ésser una molt bona guia del País Valencià, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística. Això sí, molt exhaustiu i sense cap voluntat d’excessos aduladors i, tampoc, sense evitar la crítica si la considerava necessària.
   Potser, el que marca la diferència entre Nosaltres, els valencians i El País Valenciano és la llengua de publicació. El primer es va publicar en català; el segon, en espanyol. Amb tota certesa, els responsables de Las Provincias -i de la maquinària de protesta i atac «incivil», com diu Estellés en la nota final abans esmentada-, van considerar el segon molt més perillós perquè podia arribar a més gent, fins i tot als seus lectors. Perquè no caldrà recordar l’analfabetisme majoritari dels valencians en la seva pròpia llengua. Ja ho diu Estellés, en el poema V d’Horacianes:

   De tota manera, qui millor explica què va passar amb El País Valenciano és, sens dubte, l’autor del llibre. Fuster aprofita la introducció a la versió catalana que en va publicar dins les seves obres completes(7) per donar-nos-en la seva versió:

   Tot aquest odi intel·lectual envers Fuster, iniciat, com veiem, durant el decenni dels seixanta, va passar de la ploma a les mans i va arribar a cotes de salvatgisme anys després, sobretot, durant el període en què es van prendre les gran decisions que portarien a l’aprovació al País Valencià d’un estatut d’autonomia de segona, amb la renúncia a gran part de les nostres senyes d’identitat i una limitació del nostre autogovern, si es comparava amb d’altres territoris de l’estat (el Principat de Catalunya, el País Basc, Galícia o, fins i tot, Andalusia). El setembre de 1981, al domicili de Joan Fuster es va perpetrar un atemptat amb bombes que va causar grans destrosses, entre aquestes, la destrucció de part de la seva biblioteca.
Amb tot i amb això, la figura central d’Horacianes no crec que sigui Joan Fuster, ni cap dels altres intel·lectuals valencians que hi apareixen, sinó l’instigador de tota la campanya anticatalana que hem patit al País Valencià des d’aleshores. Segons la versió generalment acceptada, aquest protagonisme corresponia a la figura del director de Las Provincias, l’obscur José Ombuena. Evidentment, i de manera contrastiva amb el que sol passar amb la resta d’intel·lectuals, Ombuena no apareix mai esmentat pel seu nom:

   El que fa Estellés és amagar-lo darrere la figura de l’historiador romà Suetoni. És justament aquesta identificació, aquest fet d’amagar Ombuena darrere Suetoni, la part d’Horacianes que considero més interessant, si més no en aqueix intent d’analitzar la resistència silenciosa del poeta durant el franquisme. Mentre que Fuster i Ventura només són esmentats directament en un altre parell dels poemes, el LXIX i el LXXIV,(9) i Sanchis Guarner no hi torna a aparèixer,(10) Suetoni és present en molts més poemes. En uns, de manera directa, de manera explícita; en d’altres, fins i tot més interessants, transformat en un interlocutor, en un tu en qui Estellés descarrega molts dels seus dimonis, gran part de la mala llet acumulada, com segurament hauria dit el poeta mateix, assegut a la seva taula en la redacció de Las Provincias.
   Però el que importa no és només la qüestió purament estadística del nombre d’aparicions, sinó el tractament que Suetoni-Ombuena rep. Fixem-nos, primer, en aquells poemes en què Suetoni és esmentat pel seu propi nom. Són els poemes X, XXVI, LIX, LX, LXI, LXV i LXVI. En aquests el nombre d’adjectius amb què l’historiador-periodista és qualificat és, en certa mesura, variat, però n’hi ha un que domina, clarament, sobre els altres: fill de puta. Hi trobem versos com ara:(11)

   Però també hi ha d’altres qualificatius, menys o menys situats en el mateix camp semàntic: cabró, bord, mesquí, eunuc. Vegem-ne alguns exemples:

   És justament tota aquesta sèrie de qualificatius -i, a vegades, també, la col·locació dels poemes dins el llibre- el que ens permet resseguir la pista de Suetoni al llarg d’Horacianes. El qualificatiu preferit per Estellés, fill de puta, torna a aparèixer en els poemes LXII i LXXIX:

Ens tornem a trobar el Suetoni adulador (Estellés, segurament, preferiria dir-ne llepaculs) del poema LVI en el XLVII:

I l’eunuc del LXV, en el LXIII:

   També, evidentment, hi ha nous qualificatius. En el poema LXXVII, citat adés, Estellés no vol «embrutar amb el teu nom covard, indigne, llefiscos, / aquest text que estime desesperadament». O fins i tot m’ha semblat veure Ombuena darrere el tu del poema LVI:

Finalment, hi ha dos poemes que considero interessantíssims. D’una banda, gairebé al final del llibre -recordem que són vuitanta els poemes que recull Horacianes-, el LXXVIII:

   L’urbs és, evidentment, València i no tenim altre remei que concloure, després de l’anàlisi que hem fet, que l’home nefast culpable del moment funest ha d’ésser Suetoni-Ombuena.
   L’altre poema a què em refereixo és l’extens i tristíssim poema LXIV, probablement, el més extens, i també el més planyívol, de tot el llibre. Sentiments com l’estupor, la sensació d’injustícia, l’horror i, sobretot, l’odi, es barregen per oferir-nos el testimoni més esfereïdor del recull. I al darrer, també, evidentment, José Ombuena:

I el pitjor de tot, és que Estellés no és capaç de veure el moment en què tot aquest patiment, tot aquest odi, pugui acabar:

Per tot això, Estellés no pot perdonar a Suetoni:

   Per acabar, no voldria deixar d’esmentar la connexió que es dóna entre la figura maligna de Suetoni i la del pare del poeta. Una connexió, evidentment, per contrast. Com hem pogut veure en alguns dels poemes, Suetoni sol recordar al poeta que és fill d’un llibert, d’un humil pescater de Venusa (sens dubte, Burjassot). I ho fa, amb una bona dosi de malícia. Ho trobem en els poemes XXVI i LXII, adés citats, però també en el LXXIV, justament l’altre poema en què apareixen conjuntament Ventura i Fuster, a més a més d’Estellés, tractat com si no fos el poeta mateix:

Però aquell pescater, aquell pare que «no sabies llegir ni escriure / no sabies de lletra» (V) al capdavall, aquell forner de Burjassot, va ésser el que «intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa, / més endavant de roma, / i fins i tot em vas permetre anar a grècia» (V). Aquell forner, aquell pescater humil de Venusa, «es preocupava perquè jo / estigués bé de salut. potser la pàtria / o el cèsar o la cultura occidental un / dia podrien necessitar-me» (LV). I de ben segur, forner i pescater van aconseguir el que cercaven: el seu fill es va convertir en un gran poeta; el seu fill es va convertir en un referent per a la cultura occidental.