Vicent Andrés Estellés: la resistència silenciosa
NOTES
1. El llibre Horacianes, escrit entre 1963 i 1970, es va publicar per primera vegada en el segon volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés, Les pedres de l’àmfora, València, Tres i Quatre, 1974, p. 213-305.
2. La breu nota final, que ocupa les pàgines 307 i 308 de Les pedres de l’àmfora, explica amb poques línies els motius que el van dur a escriure cadascun dels poemaris. La que dedica a Horacianes és, precisament, la més llarga:
HORACIANES (1963-1970): Al volum III, en parlar de Catul, hi ha una al·lusió a aquestes Horacianes, si no recorde malament. El vaig començar com per joc; després, l’acte incivil dels atacs, sense defensa, dels quals fou objecte, a València, el meu molt bon amic Joan Fuster, va derivar en una mena de crònica «periodística». Estic molt agraït a les nombroses bones persones que han volgut ocupar-se d’aquest llibre. En altre lloc, supose que properament, en faré alguns aclariments.
3. Vicent Andrés Estellés va començat a treballar a Las Provincias el 1948. El 1958 el van nomenar redactor en cap i va ostentar aquest càrrec fins que el 1978, durant un dels períodes de convalescència per la seva malaltia, el van acomiadar. (Podeu trobar més informació en PÉREZ MONTANER, Jaume i SALVADOR, Vicent, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Tres i Quatre, 1981.)
4. Vicent Ventura va ésser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià i del Partit Socialista del País Valencià. (Resulta força interessant l’aproximació que en fa Adolf Beltran en, Vicent Ventura: converses amb un ciutadà, València, Tàndem, 1993.)
5. La trajectòria docent de Sanchis Guarner s’inicia, gràcies al seu amic Francesc de Borja Moll, a l’Institut Joan Alcover de Palma, on, des del curs 1943-1944 fins al 1958-1959, fa classes, primer, d’alemany i, després, de francès. El 1958 es converteix en adjunt numerari i el curs següent, per concurs de trasllat, arriba a l’Institut Sant Vicent Ferrer de València, on imparteix francès fins al 1976, en què en demana l’excedència en passar a numerari d’universitat. La docència universitària, l’inicia, com he indicat, amb l’encàrrec de curs que se li fa el 1954 per fer una assignatura de llengua catalana, assignatura que, sota diferents noms (Lengua y literatura valencianas, Lengua y cultura valencianas i Lingüística Valenciana), farà fins al 1972. A partir del 1959, també imparteix d’altres assignatures dins l’àmbit de la lingüística romànica. El 1971 passa a ésser professor adjunt, adscrit al Departament de Llengua i Literatura Espanyoles i el 1973, a agregat interí de Llengua i literatura franceses. El 1975 és nomenat agregat interí de Lingüística valenciana i el 1976 es transforma en agregat numerari d’aquesta matèria. Aqueix mateix any es converteix en el primer catedràtic de lingüística valenciana de la història de la Universitat de València. (Per a més informació, consulteu LLORENÇ, Alfons, Fotobiografía de Manual Sanchis Guarner, Conselleria de Cultura, València, 1984; els articles que formen part de l’«Estudi bio-bibliogràfic de Manuel Sanchis Guarner» dins Miscel·lània Sanchis Guarner, 1. Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner: estudis de llengua i literatura catalanes, Universitat de València, València, 1984, i FERRANDO FRANCÉS, Antoni i PÉREZ MORAGON, Francesc, Manuel Sanchis Guarner, el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998.)
6. Com molt bé apunta Jaume Pérez Montaner en «Record del mestre Manuel Sanchis Guarner» dins la Miscel·lània Sanchis Guarner, 1, abans esmentada:
obra que resumeix les peripècies, l’estil de vida, les tradicions, els fracassos i els triomfs de les gents que habitaren aquesta ciutat des dels temps més remots fins als nostres dies.
7. FUSTER, Joan, Obra completa, 3. Viatge pel País Valencià, Edicions 62, Barcelona, 1971, p. 7-14. La citació és de les pàgines 11-12.
8. Fuster es refereix, evidentment, a Nosaltres, els valencians, i ens confirma que no sols a nosaltres ens sorprèn que fos El País Valenciano la causa de tot aquell enrenou, sinó que ell mateix se’n va sorprendre. Respecte a Nosaltres, els valencians, només uns paràgrafs abans, diu (p. 10-11):
la situació valenciana és, avui i des de fa cinc segles, complexa, amarga, increïble. Qualsevol temptativa d’explicar-la conduïa, fins i tot en el més innocent dels observadors, a plantejar preguntes de tota una altra contextura: política, social, econòmica. D’aquí va sorgir, a la llarga, Nosaltres, els valencians, per exemple.[...] Però aquella actitud inicial no podia no condicionar els altres escrits meus que, de prop o de lluny, es referissin al País Valencià. Com que no sóc dels qui amaguen l’ou, ho designaré amb el terme alhora vague i inequívoc de «militància». No era jo el primer a adoptar-la, i em penso que tot, o gairebé tot, el que en aquest sentit hagi pogut dir jo, ja ho havia dit algú abans. Si de cas, la meva redacció arribava a distingir-se per l’accent provocatiu. I no era gaire provocatiu, al capdavall.
9. En el primer cas només Fuster:
davalla el tíber roig
amb la sang remorosa del crepuscle[...]
ara s’ha fet tot negre el tíber; llunyanament brama
com un fosc bou d’ibèria.
aquesta nit no tinc ningú a casa si no és la vella mestressa.
encendré la llar
i miraré els espills com s’incendien.
aquestes nits d’abril refresca encara.
joan fuster deu ser a sueca.
I en el segon, tots dos de manera conjunta:
...car, més que no de roma, em sé fidel de venusa:
molt més que ciutadà de roma, em pense de venusa.
roma serà allò superior que ens uneix, ens corona.
venusa és la tranquil·la convivència.
venusa és tant per a mi com és sueca per a fuster,
o castelló per a ventura,
o burjassot per a l’estellés.
és un autèntic do impagable dels deus,
açò, tenir un poble que ens justifica o ens acull.
venusa, que m’ignora,
on si em recorda algú és per dir-me:
ah, sí, tu ets el fill del pescater.
a venusa tan sols sóc el fill d’un llibert, d’un plebeu.
no es deu això a una fama del meu pare;
és la manera abjecta de degradar la meua.
i malgrat tot...
10. Tanmateix, abans Estellés ja li havia dedicat tot un poemari. Es tracta de Llibre d’exilis, publicat també, com les Horacianes, en el segon volum de l’obra completa, però que havia format part, inicialment, de La clau que obri tots els panys.
11. Les cursives són meves.
12. Suposo que no caldrà recordar, perquè ell mateix ho fa ben sovint en els seus versos, que Estellés és fill d’un forner de Burjassot.
