Marià Manent produced versions of Chinese poetry both before and after the Civil War. A close examination of the prefaces he wrote for each of his collections could provide us with an insight into his motivations in doing so. I will suggest that, in the aftermath of the Civil War, a large part of his motivation for doing so was a result of his empathy for the plight of classical Chinese poets. Like them, he was in many ways a powerless individual confronted by a system of arbitrary and stifling authority.

Manent’s first collection of versions from the Chinese was L’Aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa, published in 1928. The Nota Preliminar refers to previous versions of Chinese poems in Catalan by other hands:

La poesia xinesa ha estat acollida a Catalunya amb singular simpatia. Ha trobat intèrprets tan diversos com l’autor de Popularitats i el poeta de Liliana; n’hem vist alguna finissima versió de Josep Carner. El present recull es troba, doncs en una línia de tradició i no pretén pas descobrir cap racó inexplorat d’aquella ampla zona lírica que nombroses versions franceses, angleses i alemanyes han fet accessible al lector occidental.

I have not been able to trace the connection between Josep Maria López-Picò and Catalan versions of Chinese poetry (perhaps he included versions of Chinese poetry in poetry journals he edited?). Apel.les Mestres had already published Poesia xinesa in 1925. That same year Manent wrote a review of the versions by Mestres in the Revista de Poesia. After stressing the tremendous subtlety of sentiment and expression of Chinese poets there, he suddenly introduces the political element of Chinese poetry:

En molts d'ells hi havia un simbolisme moral, que potser enriquia amb majors reflexos humans llur visió de l'univers, però que avui desorienta el llegidor no erudit, cercador d’una interpretació directa. Hi havia les al.lusions clàssiques, última etapa d’un procés de saturació literària, que acabà convertint la poesia xinesa en un seguit d’artificialitats, en un pur malabarisme d’erudició. Però hi havia, sobretot, l’al.legoria política, que era la utilització de motius poètics (de sentiment o de paisatge) per a finalitats absolutament estranyes a la finalitat poètica.

In his discussion of the poetic language used by Mestres, Manent is highly critical. Mestres’ own preface to his versions of Chinese poetry had served as an excuse to attack first the parnassians and then the neoparnassianisme of some of his contemporaries. Manent, who identifies himself with the group of poets criticised by Mestres, responds with a frontal attack on what he considers to be the poverty of both Mestres’ poetic language and his understanding of the Chinese tradition.

In the Nota Preliminar to L’Aire daurat, Manent states quite clearly that the selection of poems was strictly a matter of personal preference, and that, not knowing any Chinese, he based his versions on "traduccions directes dignes de confiança" while trying to achieve "més que la fidelitat literal, l’esperit i el to de cada poema". In conclusion he offers the following description of the "esperit i to" of Chinese poetry:

Els poetes xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matissos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la Natura. S’adonaven del bell instant en què es marceix la Primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors de presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda el color dels ocells. La simplicitat, l’emoció tàcita amb què formulen llurs observacions delicades, deixa al fons de l’ànima una melodia flotant de suggestions. Ells sentien el misteri i l’encís de les coses sense oblidar que, sovint, ni la mateixa màgia poètica no els pot fer revelar llur inefable secret.

Manent devotes all of his commentary on the nature of Chinese poetry to its delicate fascination with the world of Nature. There are no references to political or moral allegory in the Nota Preliminar of L’Aire daurat in 1928.

Manent’s next collection of versions from the Chinese is Com un núvol lleuger. Més interpretacions de la lírica xinesa, published in 1967. The first part of his Pòrtic to the new edition is a parable about birdsong. He tells us how, during the summer of 1962, and during the summers thereafter, he heard the beautiful song of an unidentified bird, and set about trying to identify it.

Eren unes notes que tenien una estranya energia en llur mateixa tènue delicadesa: com l’herald d’una segura esperança, d’un paradís ignorat, però cert.

He does not succeed until 1965, when his identification of the songbird as an oriole also discovers a strange paradox: the oriole has two very different songs, the one melodic and beautiful, the other strident and ugly.

Agre miol i flauteig inefable venien, doncs, del mateix ocell: l’oriol, l’ocell esquerp, daurat, cantat sovint pels poetes xinesos. Quan traduïa els poemes d’aquest recull, l’ocell i el cant em van acompanyar moltes vegades.

The second part of the Pòrtic comments more specifically on his return to Chinese poetry (as if on return from exile) and on the nature of Chinese poetry.

He tornat a la poesia xinesa com qui torna --després de més de trenta anys-- a una terra estimada.... Aquest recull és ... com una continuació de L’Aire daurat, i hi trobareu el mateix to, els mateixos temes, idèntica mescla de la història de l’home amb la història de la natura.... Però també hi ha els sofriments, l’angoixa de la guerra.

Les cuques de llum passen, brillen al marge ombriu;
l’ocell d’aigua fa un crit al riu, vora l’espluga.
Tot du la guerra al món: no hi haurà fugitiu...
M’assec al llit i penso, i la nit és feixuga.

Ja ho va escriure [James] Legge, fa prop de cents anys..."Probablement no hi ha cap país al món que hagi begut tanta sang de les seves batalles, setges i assassinats". Una antologia de lírica xinesa aplegarà indefectiblement temes d’amor, temes de casolania humil i rústica, de refinament palatí i d’angúnia bèl.lica. El paravent i el dard fòra un bon títol per a aquest recull.... Tu Fu, príncep d’aquells poetes, que cantà sovint la beutat del món físic i les delicies d’una vida gairebé intemporal, també va saber resumir, com recorda Robert Payne, "tota la història humana, tal com ell la veié, en només sis mots xinesos que semblen sorgir de la pàgina amb una força explosiva:

        Blau és el fum de la guerra, blancs són els ossos dels homes..."

All of the examples of Chinese poetry that Manent cites in the Pòrtic have to do with war, and with the impotence of the individual, especially of the poet, trapped by the circumstances of war. He makes an explicit comparison of Chinese poetry with the poetic trends of the present.

La poesia xinesa és, certament, "molt pròxima a la vida real, a la de l’individu i a la del grup". Segons Legge, els poemes del [Shi jing] "van ser recollits i conservats a fi de promoure el bon govern i els costums virtuosos; el mèrit que se’ls atribueix prové del fet que aquests poemes ens donen fidels pintures del que era bo i del que era dolent en l’estat polític del país i en els hàbits socials del poble". Aquestes odes, obra d’autors anònims, van ser escrites entre el 1766 i el 256 abans de J. C. L’antic recull, tan elogiat per Confuci, és, doncs, un exemple il.lustre de la tendència actual a propugnar una poesia caracteritzada per una forta impregnació ètica, una poesia que sigui testimoni i estímul, i no pas el fruit d’una contemplació admirativa i "estètica".

Manent distinguishes the content of the poems from the role of the poet in another comparison with contemporary trends. In passing, it is worth noting that in 1925 it was Manent who had taken Mestres to task for using an interpretation of the nature of Chinese poetry as a means to criticise his contemporaries. In 1967 it is Manent himself who uses this very tactic.

En els poetes posteriors no trobaríem gaires elements que puguin inclinar els crítics d’ara a inscriure’ls en la zona del "realisme històric". La pobresa, l’opressió, la guerra i totes les sofrences dels homes troben un eco amarg i melangiós en la lírica xinesa. Però sovint els poemes de tema col.lectiu constaten la injustícia, el dolor callat de cada dia, els inexplicables trasbalsos sense insinuar cap possibilitat d’una acció humana que arribi a esvair aquests danys, a decantar eficaçment el "vent de la història":

...la son fugí

dels homes, temorencs en aquest temps de guerra:

els estels ells no poden fer mudar de camí.

I would suggest that in the aftermath of 1939 Manent felt a tremendous sense of empathy with the plight of the Chinese poet he describes. The history of Chinese poetry is the history of literati who were civil servants, transferred constantly from one place to another, deliberately far from their homes and families (as part of a policy to avoid corruption), and also by the whims of the governing powers, by war and by rebellion. In these circumstances Chinese poets constantly lamented the state of affairs and sought consolation in the world of nature, without ever becoming rebels themselves, as did Manent:

El poeta xinès no es deslliga de la història turbulenta i soferta i és ben sensible al constant veïnatge de la mort. Però el seu realisme no és un realisme parcial, mutilat, que clou voluntàriament els ulls davant la bellesa o la gràcia. La seva vinculació històrica no priva mai la poesia xinesa de la més ardent atenció al prodigi de les coses de la natura i de les que afaiçona la mà de l’home. Diríeu que les coses s’acosten al poeta amb pas vellutat, somrients câlines, deleroses de resplendir en els seus versos.

Am I wrong in hearing an apologia for his own life and work behind these comments?

Does he not prefer, in the end, the "flauteig inefable" of the oriole to its "agre miol"?

In 1969 Manent published Vida y poesía de Li Po 701-762 D.C., a Spanish translation of Arthur Waley’s biography of Li Po, which includes a study of Li Po’s poetry.

In 1986 Manent published his third and final collection of Catalan versions of Chinese poetry, Vell país natal, a selection of poems by Wang Wei, considered to be one of the greatest classical Chinese poets, together with Li Po [Li Bai] and Tu Fu [Du Fu]. Dolors Folch collaborated with him on this translation, providing literal Catalan translations of the Chinese as well as information about the cultural references. This was the method that Ezra Pound had employed to turn Ernest Fenollosa’s manuscript English language interlinear versions of Chinese poems, that were based on prior literal interlinear versions in Japanese, into a new form of English poetry that had a major impact on the Imagist movement of the early 20th century. The result of Pound’s English versions was Cathay. (It is worth noting in passing that the American-born Fenollosa's grandfather was from Valencia, and that Francesc Parcerisas re-translated Cathay from the English into Catalan as Catai by 1985, thereby completing what we might call a hypothetical Catalan Sinological circuit.)

The title of this new collection, Vell país natal, refers to one of Wang Wei’s most famous poems, a poem of exile, wherein the poet meets travellers from his homeplace and asks them has Spring yet arrived there. This then is another return to the "terra estimada" of Chinese poetry, after nearly twenty years of absence this time. The Nota preliminar limits itself to acknowledging Dolors Folch’s contribution to the task of translation.

There are no further comments on either the "flauteig inefable" of poems about nature or the "agre miol" of poems about war and its aftermath.

There is only nostalgia for the terra estimada.

Notes/referències bibliogràfiques