La mort de Vicent Ventura el dia de Nadal de 1998 -ocorreguda, paradoxalment per a un periodista com ell, l’únic dia de l’any en què no hi ha premsa escrita a l’estat espanyol- ha tancat un cicle en la història política, cívica, literària i cultural al País Valencià. Amb ell han desaparegut quasi tots els referents bàsics i essencials -excepte Enric Valor, Josep Iborra o Francesc de P. Burguera, per exemple- que lluitaren, des de múltiples vessants, pel redreçament de les llibertats democràtiques i socials a casa nostra. Efectivament, amic i company d’intel·lectuals i escriptors com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Josep Palàcios, Vicent Andrés Estellés i tota la generació literària i cultural en català del País Valencià de postguerra, el seu llegat d’home compromés ha arribat als nostres dies.

      Fet i fet, la contribució de Vicent fou polifacètica com a agitador civil i com al representant més lúcid del valencianisme polític dels nostres dies, tant des de les vessants de periodista crític, exigent i conscient de la realitat que li va tocar viure (la de la València de la postguerra) com des de la dedicació política d’esquerres (com a fundador del Partit Socialista Valencià, primer, i del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), després). La seva activitat va arribar fins i tot a la vessant literària, dins de la qual publicà el seu encertadíssim i semioblidat llibre Política per a un país (Editorial Tres i Quatre, València, 1977). En aquesta mongrafia argumentà, amb molta sagacitat i perspectiva, quines havien de -o podien- ser les claus polítiques i els horitzons europeus perquè el País Valencià recuperara les seues senyes d’identitat, els seus referents culturals comuns amb el Principat i les Illes i la seua autoestima. Aquest llibre aparegué, justament, en plena "Transición" i en ple període preconstitucional i, com era d’esperar, fou prou durament atacat - en un procés preautonòmic marcat, per part d’alguns sectors enyoradissos i reaccionaris i regionalistes, per un (re)inici de l’anticatalanisme més contundent- pels sectors informatius dretans i utradretans del moment, encapçalats pel diari "Las Provincias".

      Apartat després pels nous jòvens emprenedors del PSOE i pels nous polítics socialistes al País Valencià la seua figura política anà diluint-se, en l’aparició pública, volem dir, a poc a poc, si bé mai deixà de ser un referent democràtic d’honestedat política i de compromís cívic per a les posteriors generacions de periodistes, analistes polítics, alguns representants i bona part del món literari i cultural valencià.

      Aquest periodista, polític i lluitador per la democràcia i per les llibertats nacionals del País Valencià ens deixà d’una manera callada i elegant, tal com fou el seu tarannà en vida. Si bé l’any 62 ens recorda la importantíssima aparició de Nosaltres els Valencians de Fuster no es pot obviar que fou l’any, també, del IV Congrés del Moviment Europeu, que el règim franquista batejà amb el nom del Contubernio de Munich, raó per la qual el propi Ventura pagà a les seua carn la duresa d’un règim dictatorial que li negà l’entrada a l’estat i l’obligà a estar-se exiliat quasi dos anys a París i veure’s confinat, una vegada tornà, sis mesos a Dénia.

      Acabat d’arribar, va signar en companyia de cent vuitanta-set intel·lectuals més d’arreu dels Països Catalans -i fins i tot de moltes parts de l’estat-, una carta oberta al llavors ministre d’Información y Turismo. En aquella carta se li preguntà al senyor ministre sobre el silenciament flagrant de les notícies a tots els diaris (aleshores tots adscrits a la "Prensa del Movimiento" i controlats pels aparats ideològics de la dictadura) i a la recentment creada Televisión Española (també controlada i fiscalitzada pel govern) sobre la brutal repressió contra els miners que havien participat en una vaga a Astúries. Evidentment, no deixa d’ésser supremament irònic que avui aquest mateix ministre, Manuel Fraga Iribarne, ara reconvertit en un "demócrata de toda la vida", exercesca de President d’una autonomia, la galega, i dins d’un país democràtic, per a més inri dels veritables lluitadors per la democràcia com Vicent Ventura i tants d’altres que també pagaren en la seua carn el fet de creure en paraules com llibertat, ciutadania, justícia social o democràcia.

      A propòsit d’això -i a mode d’anècdota il·lustrativa i ben emblemàtica-, el periodista Manuel Jardí va escriure que, durant la campanya electroral al Parlament Europeu de 1987, el llavors candidat pel partit Alianza Popular (rebatejat més tard per Partit Popular i ple de "demócratas de toda la vida", ocults, es veu, durant més de quaranta anys, com aquell) don Manuel, va arribar a València com a escala de la seua campanya electoral. I en una improvisada roda de premsa, el veterà Jardí li va preguntar sobre la sensació que, arribat el cas (que va estar a punt de produir-se, ja que Ventura compartí candidatura amb el basc Bandrés i havia d’estar de manera rotativa, cosa que no féu mai per problemes interns en l’aliança "Esquerra dels pobles"), experimentaria en compartir escó a Estrasburg amb Ventura, qui vint-i-cinc anys abans havia estat repressaliat per ell i la resta del govern de la dictadura. La resposta del senyor Fraga no es féu esperar. D’una manera autoritària, no gaire deshabitual en ell, reaccionà iradament tot saltant de la cadira i dient que no toleraria insolències ni cap falta de respecte i donà automàticament per acabada la roda de premsa.

      Des de l’any 1966, però, Ventura va treballar de periodista, amb articles i col·laboracions per a nombrosos periòdics (com també féu, per exemple, el seu amic Joan Fuster, com a necessitat imperiosa de guanyar un sou per a viure) tant dins de l’àmbit en català com de la resta de l’estat espanyol, com ara "La Vanguardia Española", "Levante", "El Mercantil Valenciano", "Madrid", "Informaciones", "Avui", "El Pais", i la revista "Serra d’Or". Tot i amb això, mai no va abandonar el seu article a la revista "Valencia-fruits", des de la qual va començar a parlar en els anys seixanta i setanta -en què ningú ni creia ni en parlava- de la necessitat de la integració de l’estat dins de la Unió Europea per tal d’assolir quotes de benestar social i de llibertat democràtica.

      Fou, però, gràcies a la seua agència de publicitat "Publipress" que va poder gaudir d’uns ingressos constants que el permeteren viure en aquella València encara fosca, trista, provinciana ciutat, tot i que, com ell havia intuït i defensat publicament en més d’una ocasió –amb cara i ulls de reivindicació nacionalista, política o cultural- alguna cosa s’estava creant a partir d’una bona i ampla part de la ciutadania que estava esperant ja la fi de la dictadura i l’assoliment de nous horitzons polítics.

      En aquells anys, en tot el decenni dels seixanta i bona part del vuitanta també, la figura de Ventura fou sempre present com "a ciutadà sincer, incorruptible, inquiet, generós, insubornable, honest, rebel i senzill", tal com el definí Vicent Pitarch amb motiu de l’atorgament de la Medalla d’Or que li féu la Universitat de València al desembre de 1995 per la "seua defensa decidida de les llibertats democràtiques". Mestre i guiatge de la major part dels periodistes i polítics compromesos amb el redreçament i la identitat dels Països Catalans, Ventura ha aportat a la nostra cultura la lucidesa i l’oportunitat, tant bon punt, allà pels anys setanta, en què es començaven a obrir certes esperances per al poble valencià.

      Però no tan sols fou això. La seua convicció que s’havia de pertànyer, amb totes les garanties, drets i requisits, a una Europa democràtica i plena de llibertats -quan encara molt poca gent creia en aquesta dimensió o quan encara no ens havien arribat alguns dels polítics agressius, encorbatats i engolats que fan seu ara, sense creure-hi, aquest horitzó europeu- va obrir noves expectatives ideològiques i va impulsar tot un engranatge, polític, periodístic, cívic i cultural, que no s’ha deturat fins avui.

      El dia 15 de maig de 1998 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li li va retre un multitudinari homenatge a Castelló de la Plana, ciutat on va nèixer el 1924, durant l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Allí mateix, Ventura fou definit tant per l’escriptor Francesc P. Moragon, pel periodista Adolf Beltran o pel rector de la Universitat Jaume I Ferran Romero, davant de més d’un centenar de persones que li van voler agrair la seua lluita durant més de quaranta anys, com "un patriota que féu seues aquelles paraules de Fuster: el País Valencià serà d’esquerres o no serà" i també "com un periodista en qui la paraula es féu compromís civil i crit de llibertat".

      Els darrers anys, però, han estat plens de reconeixements, com ara, per exemple el "Premi Llibertat d’expressió" atorgat per l’Associació de Periodistes del País Valencià, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la medalla de la Universitat de València i l’esmentat homantge a Castelló, la seua ciutat nadiua, per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

      Ara plorem la seua mort. I cal dir que el dia del seu soterrament (justament, com ja hem dit, l’únic dia de l’any, el de Nadal, en què no hi ha premsa escrita, per a més anècdota per a un periodista fins al moll de l’os com ell) una important representació del món polític, cultural i intel·lectual del País Valencià hi era present; tanmateix, hi va brillar, malhauradament, l’absència d’una representació del govern autonòmic, tornant a demostrar fins a quin punt la intolerància i la manca d’habilitat són algunes de les estratègies que encara utilitzen els fills polítics de "demócratas de toda la vida" com don Manuel Fraga. Nosaltres, però, com a escriptors, ciutadans o persones que encara creuen -i creuran- en el seu llegat, hem d’agrair la seva presència entre nosaltres, els valencians. Ens fou necessari i el vam tindre.

      Encara més: ens és necessari ara, quan el País Valencià està patint un procès flagrant de desmemòria cultural, de confusió social i de mesquinesa moral d’alguns sectors polítics més pròxims a Madrid que a la pròpia llengua i cultura nacionals. Per això, el continuarem llegint, ja siga des dels nombrosos articles que ens deixà, ja siga des dels llibres que se li han dedicat -com ara Converses amb un ciutadà (1993) del periodista de "El Pais" Adolf Beltran- o ja siga com a constructor d’una esperança que ell va ajudar a bastir i configurar amb el rigor, la convicció i el compromís polític, cívic i periodístic durant més de quaranta anys.