NOTES

1. La seva primera muller morí a Beirut (on Carner havia pres possessió com a cònsol el maig d'aquell mateix any) el 26 d'octubre de 1935. Pocs mesos abans havien mort també el pare del poeta i un dels seus confidents espirituals, el pare Miquel d'Esplugues.

2. Ens falta un retrat aprofundit d'Émilie Noulet (Auderghem 1892 - Brussel·les 1978). Diuen que conegué Carner a Brussel·les en una discussió sobre Pascal, que havia estat secretària de Paul Valéry, que va estar a punt de casar-se amb Jean Tardieu. Noulet, professora a la Université Libre de Bruxelles i membre des del 1954 de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Franaises de Belgique, fou una reconeguda especialista en poesia simbolista, autora entre d'altres de L'œuvre poétique de Stéphane Mallarmé (Brussel·les: Antoine, 1974) i de Le ton poétique (París: Librairie José Corti, 1971), potser la seva obra més emblemàtica, dedicada «A la mémoire de Josep Carner, mon mari». El 1963 fou nomenada doctora honoris causa per la Universitat de París.

3. Declaracions d'Anna M. Carner de Ossa al programa preparat el 1984 per TVE-Sant Cugat amb motiu del centenari del naixement de Carner.

4. Albert Manent dóna la data del mes de maig (1982: 269), adduint una informació personal d'Émilie Noulet. Manuel Duran (1992: 424) parla de febrer del 1939. La biografia de Pere Calders no dóna dates, però sembla que digui que els esposos arribaren per separat.

5. Ni tan sols Baltasar Porcel, l'any 1966, no es pot sostreure a aquest fet, i comena la descripció del personatge per a la seva famosa entrevista a Serra d'Or dient: «Em miro Josep Carner, acabat d'entrar a casa seva, asseguts tots dos a la sala, davant el balcó, i no acabo de relacionar aquest home que tinc davant, que em parla, amb la imatge mítica del Carner noucentista que tenia, a través dels llibres de la Història del país. Perquè Carner ho és, un tros d'Història, i els seus volums de versos ens porten l'alè indefectible de la Catalunya del primer quart de segle, formalment perfecte, amagant sovint la densitat del seu contingut sota uns mòduls de volgut to menor» (Porcel 1972: 50).

6. He editat l'«Epistolari entre Josep Carner, Josep M. Cruzet i Josep Miracle» al segon volum de l'Epistolari de Josep Carner (Barcelona: Curial, 1995, pp. 131-358). Vegeu també el meu article «Josep Carner i l'Editorial Selecta: la mútua conveniència», dins J. Subirana (ed.), Carneriana. Josep Carner, vint-i-cinc anys després. Barcelona: Proa, 1995, pp. 203-222. Pel que fa a la figura de Marià Manent i la seva relació amb Josep Carner, és a la base de la meva tesi doctoral: «Josep Carner des de Bèlgica (1945-1970). Edició i estudi de la correspondència de Josep Carner i Émilie Noulet amb Marià Manent i Albert Manent» (UAB, 1999), en curs de publicació.

7. D'acord amb Albert Manent (1982: 265-266), fou nomenat el 29 d'agost de 1936 i prengué possessió del càrrec el 18 de setembre. Posteriorment, del 31 de maig al 29 de juny de 1937, es farà càrrec de l'«Encargaduría de negocios» de l'ambaixada, i en cessarà per anar (a partir del 23 de juliol de 1937) de conseller a l'ambaixada d'Espanya a París, amb nomenament interí com a ministre plenipotenciari de tercera classe. Segons Eugeni Xammar, Ángel Ossorio y Gallardo (que també havia estat a Brussel·les), nomenat ambaixador a París, «va nomenar tot seguit conseller de l'ambaixada el poeta català Josep Carner, diplomàtic de carrera, fidel a la República, que acomplia ja les mateixes funcions a l'ambaixada de Brussel·les» (1974: 420).

8. Aplegat al Llibre dels poetas (1904).

9. Carta inèdita de Josep Carner a Guillem Colom amb data 17-X-1953 (com les altres, en curs d'edició a cura d'Isabel Graña), a l'arxiu familiar de Guillem Colom i Ferrà. Per Juan Ortega Costa sabem alguna cosa més d'aquesta primera estada belga de l'escriptor: «Antes de 1914 no había tenido Carner más que un contacto superficial con Bélgica, a donde vino unos días, estando en París, para ver la pintura flamenca» (1959: 282).

10. Carta inèdita. L'edició de l'epistolari entre Josep Carner i Carles Pi i Sunyer és en premsa, a cura del professor Francesc Vilanova.

11. Carta de J. Carner a M. Antònia Salvà de 4-I-1953 (Julià 1997: 384). Pel que fa als «jobs transitoris», Carner (als seixanta-vuit anys) venia de fer a París durant unes setmanes de revisor i editor de les actes de la Conferència de la UNESCO («20 dòlars diaris, més les dietes», li ha promès Armand Obiols, que és qui li proporcionà la feina). En la carta següent, ho torna a explicar a M.A. Salvà: «He passat dos mesos i 10 dies a París, treballant com uns quants negres a la UNESCO (ben pagat, però), i he vist que, a desgrat dels meus anys, encara puc retre una quantitat de feina, sense ni el repòs dels diumenges» (cta. de 22-II-1953, Julià 1997: 390).

12. Carta de J. Carner a X. Benguerel de 8-VII-1950 (Manent&Medina 1994: 18).

13. Carta inèdita de J. Carner a G. Colom de 12-I-1954.

14. Però segur que no sense dificultats burocràtiques: la condició legal de Carner era d'apàtrida, i -per exemple- no tenia a Bèlgica (no podia tenir) compte corrent només a nom seu.

15. Segons Joan Colomines, que havia obtingut aquestes dades directament d'Émilie Noulet: «Sota la seva direcció l'Institut Hispanique, que no havia tingut fins llavors titular com a conseqüència de l'enèrgica actitud del Govern socialista belga enfront dels Governs totalitaris, va reprendre una gran activitat. Cada any fou més nombrosa l'assistència d'estudiants, i molts dels joves professors belgues d'Hispanística són diplomats per aquest Institut» (1967: 77).

16. Les dades que segueixen sobre la Societat Europea de Cultura són en bona part extretes de l'edició de les cartes entre Carner i la SEC que Rossend Arqués ha preparat per a l'Epistolari de Josep Carner. Agraeixo al curador la seva gentilesa en proporcionar-me-les i deixar-me-les reproduir.

17. Bobbio escriu: «Naturalment, els de l'Oest eren fonamentalment d'esquerres. En formava part, en particular, la intelligentsia francesa: recordo haver-me trobat a les reunions amb Benda, Sartre, Merleau-Ponty, amb tota la gauche que venia de la Resistència i que havia posat en primer pla el tema de l'engagement, la qüestió del compromís» (1998: 120).

18. El document forma part de l'expedient de Josep Carner que he localitzat a l'«Archivo General» de l'actual Ministerio de Asuntos Exteriores, a Madrid. Entremig de molts papers estrictament burocràtics, hi ha algun material inèdit d'interès que espero poder editar i publicar aviat.

19. El cap del govern de la República a l'exili, Juan Negrín, havia constituït a París el mar de 1939 el Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles (SERE). L'organisme era dirigit per un Consell d'Administració presidit per Pablo de Azcárate, exambaixador de la República a Londres: no em sembla forassenyat suposar que això pogué facilitar el trasllat i la instal·lació a Mèxic dels Carner-Noulet. Les llistes d'exiliats a evacuar s'establiren a partir d'una quota per partits: sembla que d'un 55% per al «Sector marxista» (compresos PSOE, UGT, PCE i PSUC), 22% per al «Sector confederal» (CNT i FAI), 20% per al «Sector republicà» (compresos els partits catalans) i un 3% de sense partit. Fóra interessant saber en nom de quin sector embarcaren Carner i la seva esposa.

20. Establert per Carles Pi i Sunyer a Anglaterra el 1940 per tal de crear un ens que esdevingués el símbol de la Catalunya lliure (i amb la intenció explícita de subsistir mentre les institucions catalanes no poguessin actuar com a tals), i integrat en un primer moment per Josep M. Batista i Roca, Ramon Perera, Fermí Vergés, Josep Trueta, Pere Bosch i Gimpera i el mateix Pi i Sunyer (Díaz 1991: 81).

21. Carta de Pi i Sunyer a Carner de 10-III-1942, inèdita. En curs d'edició, com la resta, a cura de Francesc Vilanova.

22. «És sota un doble impuls, tant el menys important de la convicció meva, com el més alt de mon deure de cedir a la requesta d'un noble amic de tots nosaltres, Carles Pi i Sunyer, que m'adreço ara als intel·lectuals catalans perquè amb ardiment i generositat refermin les valors de la nostra llengua i la seva floració cultural, que és la nostra executòria davant del món» (Carner 1985: 48).

23. El subratllat és meu. Carta inèdita de Carner a Pi i Sunyer de l'estiu de 1942. D'acord amb Francesc Vilanova, el paràgraf fa referència a la crisi oberta al si del Consell Nacional de Londres l'estiu de 1942 davant la desautorització del Consell per part del president Irla. La carta és essencial per conèixer el punt de vista polític de Carner en aquests primers anys després de la desfeta de la Guerra Civil.

24. Carta de Pi i Sunyer a Carner de 19-VII-1945, inèdita.

25. Carta de Carner a Pi i Sunyer de 27-VIII-1945, inèdita.

26. Finalment format per Josep Irla, president, Josep Carner, Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili i Joan Comorera; posteriorment s'hi incorporaren Pau Padró i Manuel Serra i Moret. Josep Xirau fou designat però no prengué possessió del càrrec. Segons Joan Sauret, «Escolats més de vint anys d'aleshores ençà, l'autor ha pogut obtenir del mateix Pi i Sunyer algunes precisions sobre el cas: el seu propòsit era la formació d'un govern que respongués a un ampli sentit d'unitat catalana; Batista i Roca i el doctor Josep Trueta no acceptaren la col·laboració; també la hi negaren Pau Casals, Josep Tarradellas (Esquerra), Nicolau d'Olwer i Ferran Cuito (Acció Catalana); al Front Nacional no li plaïa el govern projectat i es negava a participar-hi; Frederica Montseny féu saber que la CNT se n'abstenia; el PSUC hi col·laboraria, si no hi figuraven "socialistes". Hom oferí dos llocs a les Comunitats Catalanes d'Amèrica, però n'ignorem la resposta» (1979: 104-105).

En una carta del 27 de setembre de 1945 (inèdita, a la Biblioteca de Catalunya), Miquel Ferrer escriu ja a Carner: «La notícia de premsa publicada a Mèxic el dia 15, donant compte de la constitució del Govern Irla, va caure com una mena de bomba atòmica. Hi ha un desconcert general i en molts indignació i inquietud alhora. Ningú no sap res de manera directa. [...] Estic content i la gent aprova que formeu part del Govern. En canvi creuen que Pi no havia d'haver acceptat un lloc de segon i menys encara acceptar una orientació massa diferent de la propugnada fins ara», i s'estén en diverses consideracions polítiques sobre la formació del govern.

27. Era la sisena època de la publicació. La quarta, iniciada a París sota els auspicis de la Fundació Ramon Llull, havia fet aparèixer entre desembre de 1939 i abril de 1940 els números 94 a 98. Quaranta-vuit hores després de l'entrada dels alemanys a París, la Gestapo es va incautar dels arxius de la Fundació, que foren lliurats al Consolat general d'Espanya. Antoni M. Sbert publicà a Mèxic el 1943 en un sol volum els números 99 al 101, corresponents a la cinquena època.

28. Sánchez Albornoz ha contat el seu nomenament a Mi testamento histórico-político: «Alguien me ha preguntado por qué siendo como soy y pensando como pienso y habiendo actuado como actué durante la guerra civil, acepté en 1962 la presidencia del gobierno republicano en el exilio. Quiero contestar a su pregunta. Los hechos ocurrieron así. Había muerto repentinamente Martínez Barrio, presidente de la República en el destierro por su condición de presidente de las últimas Cortes republicanas. Constitucionalmente debía sucederle el primer vicepresidente, Luis Jiménez de Asúa. Se negaba éste a aceptar la formularia sucesión; estaban vacantes la segunda y la tercera vicepresidencia y desempeñaba la cuarta la Pasionaria. De no haber aceptado Asúa la presidencia le habría correspondido legalmente. Los amigos y correligionarios lograron que Luis aceptase a la postre mediante una fórmula jurídica que él elaboró. Yo estaba en París dictando un curso en la Sorbona -me alojaba modestamente en la Cité Universitaire-. Y un día recibí un telegrama del nuevo presidente encargándome de formar gobierno. Parece que Asúa había aceptado con la condición de que él y yo toreáramos el miura al alimón» (1975: 66-67).

29. Segons José María del Valle: «los socialistas y los vascos no quisieron dar ministros y las personalidades invitadas a colaborar en la formación ministerial no pudieron o no quisieron prestar su nombre. José Giral rehusó por su avanzada edad y por encontrarse enfermo crónico» (1976: 345).

30. Aquest fugacíssim pas de Josep Carner pel govern de la República no era desconegut (Sauret -1979: 191- el menciona de passada, sense datar-lo, i Vicenç Riera Llorca el referencia també sense més especificacions a la «Nòmina» del seu Els exiliats catalans a Mèxic), però no figura a les biografies de l'escriptor.

31. Els Jocs (en els quals Mercè Rodoreda obtingué la Flor Natural i Armand Obiols l'Englantina) foren acusats d'«influències psuquistes». En parla Miquel Guinart (periodista i polític exiliat que, des de Montpeller, era un dels organitzadors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana) en una carta a Ferran Canyameres en què es refereix als dos números de «La Humanitat» de París (diari de l'òrbita d'ERC) de la tardor d'aquell 1948 des d'on es féu llenya contra els Jocs i reprodueix una altra carta de Just Cabot (mantenidor, al costat de Josep Carner, Josep Quero, Pierre Fouché, Mario Roques i Jean Cassou) queixant-se per les insinuacions de «La Humanitat» (Canyameres 1996: 264). De tot plegat, Canyameres en fa una crònica detalladíssima a Pere Mas i Perera en una llarga carta de 19-XII-1948 que inclou episodis tan significatius com l'actitud de Josep Tarradellas (segons Canyameres, molt poc amic de Carner), el problema dels himnes amb els representants de la República espanyola o el repàs de jurats i guanyadors agrupats per filiacions polítiques. Sobre «La Humanitat» i Tarradellas, Armand Obiols escriu a Carner: «Ferran Meracanyes em diu que no us ha tramès el primer article de la Humanitat sobre els Jocs, tot i que va dir-me que us el trametria. Ací el teniu, acompanyat del segon, que ha sortit avui. És molt possible que sigueu subscriptor del diari, però és segur que, si en sou, el dipositeu ràpidament a la paperera sense desfaixar-lo. Tarradellas aspira, evidentment, a que l'immortalitzeu amb un rodolí. Si a vós no us vaga de fer-ho, potser ho faré jo: hi perdrà, és clar, però al capdavall tothom té el poeta que es mereix. Ja sé que parlo a un adversari de Freud, però és obvi que Tarradellas s'hauria de fer psicoanalitzar. Deu tenir allò que en diuen un complex de culpabilitat (cosa que, altrament, no ha de sorprendre ningú), i fa tot el que humanament és possible perquè li ventin una bastonada. Aquest mecanisme ha estat darrerament molt estudiat. Sembla que fa molt més mal no donar-la. Ací tothom suposa que Tarradellas s'ha acabat de tornar boig. Cosa molt exagerada: en realitat, s'ha acabat de tornar ase» (carta de 1-XII-1948, inèdita).

32. Prohibida la festa pel franquisme, d'ençà de 1940 (i fins a 1971, tret del parèntesi 1959-1961) se celebrà cada any privadament a Barcelona una commemoració dels Jocs. A l'entrada de l'1 de maig de 1955, Josep M. López-Pico escriu al seu Dietari: «Commemoració dels Jocs Florals de Barcelona a la Sala de juntes de l'Orfeó Català. Ha presidit el senyor Puig i Cadafalch. Als seus costats, Joan M. Guasch i jo. Discurs presidencial de Josep Carner, llegit en absència de l'autor, per Felip Graugés» (inèdit, transcripció en premsa a càrrec de Joan de Déu Domènech). Dos anys abans, el 3 d'abril de 1953, el discurs havia estat sol·licitat a Carles Riba.

33. I encara ens assabentem per dues cartes inèdites de Josep M. Batista i Roca (de 27-VI-1955 i 8-XII-1955, a la Biblioteca de Catalunya) que Batista havia ofert a Carner la presidència dels Jocs de 1956, celebrats a Cambridge. Carner no ho va acceptar, i Batista tornà a la càrrega anys més tard. En una carta seva de 19-XI-1958 llegim: «hem arribat a una situació excepcional en relació als Jocs Florals -excepcional per ésser el Centenari i per q. els amics q. vós esmenteu o són a Amèrica, com en Nicolau i d'altres, o són ja molt ancians, com el venerable Patxot, o no han creat mai literatura com un servidor. De manera q. per aquesta situació excepcional no hi ha més q. la solució excepcional de q. vós accepteu d'ésser una altra vegada President dels pròxims Jocs Florals de París. I penseu q., al capdavall, és la solució normal puix que, per a la vostra honor i goig de tots, vós sou el més alt representant de la poesia catalana i el lloc us pertoca per dret propi». Aquest cop Carner no devia poder negar-s'hi, i així sabem ara com és que tornà a presidir els Jocs en el seu retorn a París.

34. El volum Prosa d'exili... (Carner 1985) aplega els tres discursos oficials de 1942, 1948 i 1959.

35. En una carta (també inèdita) de 18-XI-1948, Armand Obiols conta de París estant a Carner que «Humbert Torres ha escrit al seu fill dient-li que el vostre discurs dels Jocs és la cosa més considerable que s'ha escrit sobre Catalunya a l'exili».

36. Inèdit en llibre. Recentment exhumat a Serra d'Or (núm. 391-392, jul.-agost 1992).

37. Com havia participat un any abans, del 7 al 13 d'abril de 1947, també a Prada i també amb una conferència, en una Setmana d'Estudis Catalans presidida per Pau Casals i Pompeu Fabra (i on aquest darrer pronuncià el seu famós «No hem d'abandonar mai la tasca ni l'esperana»).

38. Hi ha una carta inèdita de Josep M. Batista i Roca a Josep Carner de 5-XI-1952 reclamant-li la seva signatura i explicant la diferència entre «el projecte de París» i «el de Londres» -preparat per Batista, Trueta i Fermí Vergés-.

39. «La poesía lírica catalana», dins Libro blanco de Cataluña (Buenos Aires: Edicions de la Revista Catalunya, 1956), pp. 44-48. Aplegat a Carner 1985: 165-170.

40. En una altra carta inèdita de Josep M. Batista i Roca a Carner de 12-I-1955, llegim: «La nostra acció ha d'ésser lenta i tena, a prova de fracassos i desil·lusions. La pròxima escomesa la podem fer a la Comissió dels Drets Humans de l'ONU. Com sabeu, estan preparant un projecte de convenció dels drets dels pobles i podríem fer-los-hi arribar un Memoràndum amb el punt de vista català basat en la nostra trista experiència. Us adjunto un borrador sobre els punts que pensava podria contenir el nostre Memoràndum i us agrairia molt totes les sugestions que poguéssiu fer per a millorar-lo».

41. És significatiu el que diu en carta inèdita a Albert Manent de 26-III-1954: «Em commou aquesta florida de sentiment amistós; m'interessa molt particularment que, sigui quin sigui el pretext, s'afirmi un sentiment de continuïtat: quant als honors, a la meva edat, fan sobretot olor de tomba».

42. Carta inèdita citada per Lluís Busquets i Grabulosa (1991: 1640). Aquest detall de la recapta de diners -no mencionat enlloc més- reforçaria altres informacions trobades aquí i allà que semblen indicar que la situació econòmica dels Carner-Noulet a Brussel·les a partir de les seves jubilacions no fou gaire folgada.

43. Així ho apunten, sense aportar més dades, Isidor Cònsul a «El Centre Català del PEN (1922-1997). Setanta-cinc anys de presència internacional» (dins Memòria 1997, Barcelona: Centre Català del PEN Club, 1998, p. 24) i Josep S. Cid a El Centre Català del PEN. 70 anys d'història (Barcelona: Centre Català del PEN/Ajuntament de Barcelona, 1992, p. 26). A la correspondència inèdita adreada a Carner per Batista i Roca (a la Biblioteca de Catalunya) hi ha diverses cartes convidant-lo a assistir als congressos de Dublín (1953) i Amsterdam (1954: «Tots aquests anys gairebé he estat jo el sol català que he intervingut en les reunions del PEN, fins al punt que temo que algun d'aquests bons senyors s'imagina que jo sóc l'únic català que existeix al món», cta. 8-II-1954).

44. Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, Barcelona: Eler (Les hores extres, 4), 1969. Els versos de Carner -signats «Abril 1968» sota la dedicatòria A Pompeu Fabra- diuen, com si parlés d'un lar protector: «Ell és qui el geni català demana / i servirà ses glòries a l'extrem; / sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana; / salvarà el que li cal, res del que tem» (p. 11).

45. L'octubre de 1965, sopant plegats a Brussel·les, Carner acaba també taral·lejant canons populars catalanes amb Marià Manent i la vídua de Cruzet: «Muntanyes del Canigó, etc. "N'hi ha una -ha dit en Carner- que és El Noi de la Mare..." I li espurnejaven els ulls» (MManent 1986: 141).

46. Jaume Vallcorba recorda: «Sobretot això era una obsessió d'Émilie Noulet (...) Estàvem parlant dels contactes que tenien amb Catalunya, que en tenien molt pocs, però que tanmateix últimament havien tingut un periodista, que era en Baltasar Porcel, que hi havia estat. I em van insistir en una qüestió -que ells devien saber també per què ho deien-: la qüestió era que quan tornéssim a Catalunya diguéssim obertament que era un indesitjable, i el terme precís era "indesitjable", perquè jo recordo que no era un terme que s'usés freqüentment, en aquella època. [...] Hi insistia bàsicament l'Émilie, que em va venir a dir -sense dir-m'ho d'una forma tan explícita (o potser sí)- que l'havia fet fora de casa, un dia que hi va anar a fer una entrevista».

47. Xavier Febrés, «Josep Carner diu que torna. Entrevista a Brussel·les», Oriflama, núm. 93, mar 1970.