CONTENIDORS
 |
2-
El contenidor de les restes del difunt.
El contenidor de les despulles d’un o més difunts també és un reflex
del comportament funerari i, consegüentment, de les característiques culturals
d’una població. Aquestes estructures poden anar de la simplicitat extrema
d’un forat (fossa) per dipositar el mort fins a la complexitat d’una
edificació de caire ostentós com el Tadj Mahal.
També és interessant observar la
relació que aquestes estructures tenen amb d’altres del mateix caràcter, amb
complementàries (relacionades amb els ritus funeraris o de la necròpolis)
i amb els espais d’hàbitat i, de fet, amb tot el territori que les circumda
quan aquest s’urbanitza.
|
Vista de les piràmids de Gizeh (Egipte) |
Cada
societat dona un ús diferenciat al contenidor del difunt d’acord amb la seva
posició social o la dels seus descendents. Així tenim el cas d’un
enterrament a una comunitat basca al terra de l’església a on el tractament
és força elaborat, o bé en el cementiri, en què es presta poca atenció a
tots els difunts (Douglass,
1973).
Partint
d’aquest principi etnogràfic de què l’elaboració en les tombes és un
reflex de l’estatus social del difunt, alguns arqueòlegs teòrics processuals
com Lewis Binford plantegen que l’esforç invertit en la construcció del
contenidor de la tomba és proporcional a la jerarquia social de l’individu i
el desenvolupament d’una societat. Així les piràmides
egípcies identificarien la diferenciació entre el faraó i la resta
d’habitants de l’Imperi egipci, o el mausoleu
d’Halicarnass representaria la riquesa d’un membre de la
comunitat envers els seus conciutadans.
|
Tomba de Qin Shi Huang |
De
fet es creu que el tractament davant de la mort del difunt és un reflex exacte
del què ha estat la persona en vida, o sigui el speculum mortis o el que
és el mateix una imatge individual davant el mirall de la mort. El cas més
hipersemblant seria la tomba del emperador xinès Qin
Shi Huang amb el seu conjunt de soldats de terracota, que
representarien el seu fastuós món amb els seus servidors en vida. Malgrat
aquestes evidències hi ha molts d’altres exemples etnogràfics en què l’aplicació
d’aquesta hipòtesi proporciona resultats contradictoris (Metcalf i
Huntington,
1991, 16).
Un exemple són les tombes de les 18 ètnies de Madagascar, cadascuna
d’elles té un ritual funerari i tipus de tomba divers, alguns d’ells amb
construccions molt elaborades i d’altres amb foses simples i d’amagat. En
cap cas, sembla que aquesta diversitat pugui únicament evidència les
condicions socials dels difunts i el poder de la seva societat.
Per contra, hi ha d’altres societats que mantenen una estricta
homogenització davant de la mort tant en la construcció del contenidor del cos
com en l’aixovar. Així la societat islàmica
enterra als seu difunts en foses simples sense cap atuell, i aquest ritual
s’aplica a qualsevol ciutadà inclosos els propis reis saudís. Un cas força
semblant són els rituals funeraris
dels jueus.
Siguin quins siguin els rituals funeraris d’una comunitat, els seus
líders polítics acostumen a tenir un tractament diferent, ja que el moment de
la seva defunció significa una veritable calamitat per la seva societat. Segons
Hertz, l’estabilitat que dona aquesta persona influent durant la seva vida,
proporciona a la vegada inseguretat en la seva mort i per això la comunitat fa
un funeral tant sumptuós, per demanar que el futur els hi sigui propici.
El cementiri de Montparnasse mostra
aquesta diversitat de contenidors que es fan als personatges il·lustres de la
França dels darrers segles.
|