INTRODUCCIÓ
 |
Sovint, en els nostres
estudis sobre el comportament
humà a través de la cultura material se centren
de manera gairebé exclusiva en
aquells elements fruit
de les relacions econòmiques, subsistencials, etc.. que
desenvolupem en vida. No hem d’oblidar, però, que els
comportaments funeraris són, de fet, una bona mostra de la manera de
pensar i fer d’una societat. A més, presenten l’avantatge de que
moltes vegades -no totes-, el resultat d’aquests comportaments funeraris
es mantenen intactes amb més facilitat que la cultura material d’ús
diari. En aquest segon cas,
les vides dels objectes, les seves funcions,
s’entrecreuen amb les dels individus
i societats, que els descontextualitzen de manera que
el seu significat primigeni
queda alterat o molt desdibuixat.
En arqueologia,
degut precisament a aquesta característica de conjunt tancat de l’espai
mortuori, l’ús de les dades procedents del món funerari ha
estat molt generalitzat, i ha permès contrastar la informació obtinguda
en els espais d’hàbitat, no solament per reconstruir el fenomen de la
mort en una cultura o
societat determinada sinó
també per fer-ho en el
fenomen de la vida, atès que aquest es projecta, com dèiem abans, en els
costums funeraris. La importància de l’excavació de la cultura material
procedent de les necròpolis
i de la seva interpretació ha
suposant l’aparició d’una disciplina pròpia dins de la ciència
arqueològica com és l’Arqueologia
de la Mort o Arqueologia Funerària (Chapa,
1991).
Tanmateix,
valdria la pena que, dins de l’estudi de la cultura material per a
l’obtenció de dades etnogràfiques,
la interpretació de les restes funeràries assolís en antropologia el
mateix significat que ho ha fet en arqueologia, precisament per la gran càrrega
significativa dels
comportaments funeraris que
comentàvem. Com ens recorda Humphreys (1982, 81)
tots els pobles de la
terra tenen un culte a les tombes i aquest culte el realitzen els
descendents associats al difunt i es relaciona amb el concepte
d’immortalitat.
Hores
d’ara encara resulta difícil per arqueòlegs i antropòlegs excavar
qualsevol necròpolis de pobles indígenes, ja que els seus descendents es
resisteixen a permetre la profanació de les tombes dels seus avantpassats,
o l’exposició de les restes en un altre context com és el cas de el
bosquimà de Banyoles.
El culte dels morts i de les seves tombes, tal com diu (Ariès, 1982,
127)
és “un element constitutiu de l’ordre humà”, un lligam
espontani de les generacions tant per la societat com la família. Les
peregrinacions de cada primer de novembre als cementiris tant rurals com
urbans, no deixa de ser una constatació d’aquesta conducta ben arrelada.
El món dels vius exigeix la seva separació del dels morts, al crear una
ciutat pròpia dels morts, la necròpolis, com ja queda patent en les legislacions
romanes.
En aquest text parlarem de contextos funeraris formats
per unitats i conjunts
d’unitats (necròpolis). En arqueologia,
la unitat funerària es
pot compondre de tres elements
bàsics, dels que, per a la
seva identificació, és imprescindible almenys un.
1-
Les restes del difunt.
2- El contenidor
de les restes del difunt.
3- Aixovars
4- Urbanisme (necròpolis)
Tot
això es pot veure en la necròpolis parisina de Montparnasse.
|