RESTES
 |
1- Les restes del difunt
Tot i que podria semblar
contradictori, hi ha unitats funeràries (relacionades amb comportaments o rituals mortuoris) que no
contenen restes del difunt, no solament a conseqüència d’alteracions postdeposicionals,
sinó pel simple fet que mai van ser dipositades. Seria el cas dels cenotafis.
En qualsevol cas, la millor manera d’identificar una unitat funerària és la
presència de les despulles del difunt. Vista
d'una incineració al Ganges (India) Quina informació ens proporcionen els diferents elements de
la unitat funerària? Les restes del
difunt acostumen a ser dipositades seguint unes pautes: disposició del cadàver
i manipulacions postmortem (amputacions, descarnament, enterraments
secundaris i selecció de parts
anatòmiques, modificacións de les restes - afegir colorants , momificació,
implantació d’argiles per modelar un
cos sobre els ossos, etc..). Dins d’aquest ampli ventall comportaments mortuoris que afecten el cos del difunt
podem fer dos grans grups: les inhumacions
(enterrament del cos) i les cremacions i
incineracions (el cos queda reduït a cendres o pocs ossos cremats, que
posteriorment poden ser també colgades). En el cas que un ritus funerari no suposi
l’enterrament del difunt o part
d’aquest (com veiem en el cas de les incineracions), serà molt difícil detectar-lo. En algunes cultures es pràctica
la deposició del mort en els arbres o
en estructures aèries (alguns grups d’indis de la prada nord-americana),
descarnament dels ossos o exposició dels cossos a
l’aire lliure (antiga Pèrsia, Tíbet..). En aquests ritus, el
comportament arqueològic solament serà detectat si hi ha algun element de cultura material associat (estructures
arquitectòniques, per exemple) o si previu algun tipus de documentació gràfica, en el cas de l’arqueologia). Exposició
del cos pels indis de les planes
Tampoc, la presència
aïllada de restes humanes ens parla directament de comportaments funeraris. De fet les restes òssies dels primers
homínids que es recuperen als jaciments arqueològics semblen ser fruit de la
casualitat (deixalles consumides per
depredadors, restes colgades per agents geològics, etc..), i és molt difícil
atribuir una cronologia exacta a
l’aparició dels primers comportaments funeraris. Sembla clar, gràcies
precisament als elements associats a
les restes humanes, que l’home de
neandertal, fa entre 120.000 i 40.000 anys, en practicava (Binant,
1991).
L’anàlisi de les restes
físiques del mort també són molt informatives per tal d’obtenir dades del
comportament funerari d’una cultura. A
través de la paleoantropologia podem
saber l’edat de mort de
l’individu, el sexe, trets racials,
familiars, malalties, hàbits
alimentaris, etc.. que ens permetran definir les característiques físiques i
socials d’un individu dins d’una població i d’una població respecte d’altres (veure
Sant Pau del Camp). L’arqueologia forense
permet fins i tot reconstrucció els trets facials a partir de les restes òssies
dels cadàvers com és el cas de la identificació de la tomba de Filip II de Macedònia pels especialistes de la
Universitat de Manchester (Hunter, Roberts i
Martin, 1997).
D’altra banda, el número
d’individus detectat dins d’una unitat funerària també ens permetrà saber si
era de caràcter individual o doble (tipus “tomba”), col·lectiu (tipus “panteó”), si es fan els corresponents anàlisis
d’ADN.
|