Lògicament,  la informació que obtenim dels ritus funeraris està, però,  determinada per la complexitat d’aquests en cada una de les cultures i, també, en el corrent teòric i ideològic que nosaltres optem per a interpretar-la. Pel que fa al primer,  tenim casos, com és el món musulmà, on el comportament funerari és molt simple i, la cultura material no permet  apreciar diferències  d’edat, sexe o estatus social. A excepció de grans homes de govern o de religió, la resta d’individus són inhumats sense cap element de valor que l’acompanyi. A més, a diferència del món cristià, l’estructura contenidora es limita a una simple fossa, marcada exteriorment  per una o dues pedres que la limiten , sense cap referència al difunt, la qual cosa no permet  la diferenciació de la “persona social” d’un determinat individu respecte altres de la seva pròpia societat. Tanmateix, l’orientació dels enterraments a més de la seva simplicitat no deixen de ser un element identificador d’una cultura amb el seu territori com s’observa en el exemples de Kairouan i Sidi Abu Said (Tunisia).

Pel que fa a la interpretació arqueològica, alguns corrents teòrics  actuals (simbolisme, post-procesualisme), discuteixen als arqueòlegs funcionalistes la possibilitat de fer relacions especialment simples entre les característiques formals de les unitats funeràries i els trets socials identificatius dels individus en vida dins d’un grup humà, ja que el comportament funerari està condicionat per certs elements simbòlics que  determinades parts de la societat dissenya. Per exemple, les necròpolis de l’Atenes clàssica mostrava l’associació de tombes familiars, a més la realització de rituals funeraris estava associat a les herències dels descendents (Humphreys, 1982, 82). Molt similars són les necròpolis etrusques en què la distribució sembla de tombes indica parentiu envers un avantpassat comú.