El poema "Ítaca" de Konstantin Kavafis és un text que, darrera d'una aparent simplicitat, mostra una gran regularitat constructiva, fet que li proporciona unitat i contundència. Des del punt de vista de la construcció, hi trobem uns mateixos procediments (sobretot els recursos de repetició) aplicats amb profunditat i fins a les últimes conseqüències. Des del punt de vista del significat hi trobem la identificació de tres mons, fet que amplia els ressons efectius de tots els elements del poema.

Hi ha dues parts fonamentals que cal distingir. La primera, del v. 1 al v. 24, desenvolupa la premisa de no mediatitzar, en un viatge, el camí per la destinació. La segona, del v. 25 al 38, trau conclusions d'aquest distanciament del fi d'un viatge a partir del fet de no oblidar tampoc la destinació.

La primera part és més expositiva. Hi trobem un domini clar dels períodes llargs, característica que resulta dels esmentats recursos de repetició. De fet, només hi ha quatre oracions(considerant-ho, si més no, a nivell de significat), que constitueixen quatre (de fet tres) moments diferenciats d’aquesta part.

L’oració del v. 1 al 3 enunciaria la primera tesi (i de fet la principal), que hem considerat una premisa més amunt: no mediatitzar (?)… L’oració del v. 4 al 9 i la del v. 10 al 14 hi oposarien en certa mesura una antítesi: anant de viatge no trobarem més enemics que els propis fantasmes. L’oració del v. 14 al 24 (el fet de considerar una sola oració les quatre que hi ha en aquests onze versos és una llicència que explicarem més avall) seria una represa i concreció de la tesi: allò que fóra bo de trobar si el camí dura prou. Malgrat l’amplitud de les oracions, la sintaxi no és molt complexa, i la recepció del sentit és relativament senzilla. Això es deu a l’esmentada regularitat i repetició constructiva. Els recursos són fonamentalment tres: anàfora, paral·lelisme i zeugma (amb presència també de quiasmes).

Les anàfores, com a repeticions de parts senceres del text, les trobem en els elements represos, tal com hem dit de la tesi: "has de pregar que el camí sigui llarg" (v. 2 i 14); i també l'encapçalament de les dues meitats simètriques d'allò que hem anomenat antítesi: "Els lestrígons i els cíclops, l'airat (el feroç) Posidó" (v. 4-5 i 10-11). Així, considerant l'estructura binària de l'antítesi, amb anàfores s'obren els quatre moments en què hem dividit la primera part del poema (tesi-antítesi-antítesi-represa de la tesi).

Els paral·lelismes, com a repetició d'estructures (i lògicament també amb elements concrets repetits), despleguen, tot completant-los, aquests quatre encapçalaments en dos o tres elements cadascun. El cas és que el resultat d'enllaçar aquests dos o tres elements a partir d'un sol nucli és una construcció zeugmàtica, en la mesura que l'element més allunyat també depèn del mateix nucli que l’element que li és més proper. Analitzats els quatre períodes quedarien així:

• "has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixença" (v. 2 i 3). Repetició de l'estructura: "ple de + nom", tots els elements, atributs de "sigui" com "llarg".

• "són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció..." (v. 5, 6, 7 i 8) Repetició de subordinades condicionals (en aquest cas de sentit positiu) que depenen de la mateixa principal "no trobaràs".

• "que els topis (v. 11) si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima..." (v. 12 i 13). Tal com hem dit l'estructura d'aquesta oració és bessona de la de l'anterior (en aquest cas, però, les condicionals són negatives).

• "Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin (...); que et puguis aturar (...) que vagis a ciutats... (v. 14 a 23)" Repetició de l'estructura "Que + verb en subjuntiu", totes subordinades completives que complementen "Has de pregar". (És remarcable el paral·lelisme que suposa la presència d'expressions emfàtiques en cadascun dels tres elements: "amb quina delectança, amb quina joia!", v. 16, "tanta abundor com puguis de perfums delicats;" v. 22, "per aprendre i aprendre", v. 24.)

La segona part és més argumentiva i hi dominen els períodes curts (la presència de la sticomítia és abundant, 7 versos constitueixen una oració sencera). La cohesió, que a la primera part era constructiva, aquí es basa en la continuïtat dels referents.

Concretament el nom "Ítaca" intervé 10 vegades: "Ítaca" (v. 25), "hi" (v. 26), "l'illa" (v. 29), "Ítaca" (v. 31), "Ítaca" (v. 32), "ella" (v. 33), el·líptic (v. 34), "la" (v. 35), "Ítaques" (v. 37). També és significativa la presència de "travessia" i designacions coreferents com "camí", "viatge".

Un examen general dels significats presents en el text no pot deixar de banda algunes referències prou clares, el món mític d'Ulisses, i d'altres potser no tant, un món geogràfic que el mateix Kavafis comparteix amb els temes dels seus poemes, i un món filosòfic que dóna sentit al conjunt.

Al món mític pertanyen l'illa i la pàtria d'Ítaca, i Lestrígons, Cíclops i Posidó (sense oblidar una referència potser als perills de la lotofàgia: "sempre tingues al cor la idea d'Ítaca", v. 25). A un món geogràfic més real pertanyerien les tres ribes de la Mediterrània oriental en els tres elements que hem indicat entre el v. 15 i el 24 "entraràs en un port" (el mar Egeu arreu, al nord), "en mercats fenicis" (a l'est) i "a ciutats d'Egipte" (al sud, no és difícil saber a quina ciutat ha anat hom sempre a aprendre, com Kavafis mateix). Al món filosòfic que es construeix sobre els anteriors, hi haríem de referir si més no expressions com "la idea d'Ítaca" (v. 25) o "les Ítaques" (v. 37).

Com hem dit doncs a l'inici, una simplicitat, que dissimula una elaboració notable (com hem vist amb l'anàlisi), facilita la recepció d'un missatge, expressat com un ensenyament, que impacta fàcilment mercès a una gran coherència (característiques que, de fet, ha d'observar sempre qui es proposa d'ensenyar). Així, tant si el poema parla d’un viatge en general o del viatge de la vida en concret, l’efectivitat es manté.