Crec que Kavafis és conscient que el sentit del text literari és aquell que li dóna el lector, que aquest pot entendre altres coses. Per aquest motiu, utilitza el darrer vers per assegurar que s’ha entès bé la qüestió: ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques (que significa: has entès el que t’he dit?). (Molt interessant!) Ara bé, malgrat la universalitat del tema, Kavafis es mou d’acord amb uns paràmetres cultes. El poema necessita d’un mínim de cultura literària clàssica per aconseguir una òptima comprensió. Les cites referides a l’antiguitat grega, de naturalesa literària, són constants. Per tant, podríem parlar que és un poema intertextual (precisem consultar altres textos, buscar informació a l’exterior): Els Lestrígons i els Ciclops, / el feroç Posidó, mai o serà que el topis / si no el portes amb tu dins la teva ànima, / si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Però, quin és aquest tema tan universal que ens fa pensar que tothom és receptor potencial del missatge del poema? La vida. Aquest poema és tremendament vitalista. Utilitza la idea del viatge, del desplaçament, per fer una metàfora de la vida. Tot el poema seria una metàfora on el punt de partida (Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca) és el naixement i el punt d’arribada és la mort, en aquest cas materialitzat per la idea d’Ítaca (Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. / Has d’arribar-hi, és el teu destí). Aquest és el destí de tots els humans (tots som Ulisses); i per tant, determina tota la nostra existència. Nàixer és començar a morir. Hem de tenir present que la mort és absolutament inevitable perquè és el nostre destí. I aquí la idea de destí clàssic pren tota la vigència. La mort és l’única predeterminació autèntica que tenim i la vida és un camí, un viatge sense retorn (la idea del retorn t'hagués pogut donar més joc), un anar cap a aquest destí inevitable. Això ens fa venir a la memòria altres obres literàries on és present aquesta idea, fet que ens fa deduir que és un tema omnipresent en la història de la literatura (i si és omnipresent a la història de la literatura significa que és un tema inherent a la condició humana que hi ha reflexionat una i altra vegada des que l'home és home). Recordem per exemple, aquestos els versos que Jorge Manrique li dedicà al seu pare:

La idea de camí, del trajecte vital és l’excusa que utilitza Kavafis per reflexionar sobre una actitud concreta davant la vida, sempre deixant ben clar un tipus d’idea de plenitud: l’equilibri entre el cos i l’ànima, entre el coneixement i la sensualitat. Kavafis convida a gaudir d’allò que és material (corals i nacres, ambres i banussos / i delicats perfums de tota mena: / tanta abundor com puguis de perfums delicats;), però sense oblidar en un sol moment la vida espiritual (ple d’aventures, ple de coneixença [...] emoció escollida / et toca l’esperit i el cos alhora). Per tant, parlem d’un equilibri perfecte entre el plaer material i el plaer intel·lectual. El poeta, com hem dit abans, parla de vida plena, idea que difereix del carpe diem, precisament en que s’afegeix el concepte de coneixement i no solament el del plaer sensorial. No obstant, són idees que parteixen d’una inquietud comuna. Per a Kavafis, viure seria un goig. (Crec que més que viure hagi de ser un goig, sí que el fet de la vid és digne de ser celebrat. La vida com a regal que ens és donat i que no sempre tots i en cada moment sabem aprofitar). Malgrat això (més aviat jo diria "precisament per això"), sembla que dóna molta importància a les petites coses de cada dia, com a elements susceptibles de fer gaudir i portar l’individu cap a la felicitat; per això, utilitza elements quotidians per referir-se a una vida llarga (Que siguin moltes les matinades d’estiu). Per suposat, aquesta inquietud vital, a la literatura catalana, també és present. Recordem un exemple molt actual:

No obstant, la idea de la mort, mitològicament parlant, també es presenta en forma de viatge. La mort s’inicia amb l’anada al regne d’Hades, amb una curta navegació en la qual Caront transporta les ànimes per la llacuna Estígia. Ara bé, popularment parlant, també podem dir que la idea del traspàs és present en aquesta mateixa accepció (anar-se’n també significa marxar d’aquest món). Per una altra part, és important reflexionar sobre l’ús que fa Kavafis del mite d’Ulisses i l’Odissea: la metàfora creada pel poeta es distancia significativament de l’objectiu de l’heroi clàssic. Per a Ulisses, Ítaca és el fi, per a Kavafis, la fi (també per Ulisses és la fi si pensem que hi arriba vell, al final de la seva vida). L’important no serà on anirem, sinó com hi anirem. En relació amb els possibles entrebancs que poden fer-nos més difícil la nostra existència, Kavafis els relativitza i deixa clar que aquestos són generats per la pròpia persona. Aquestos creixen en el nostre interior (el feroç Posidó, mai no serà que els topis / si no els portes amb tu dins la teva ànima, / si no és la teva ànima que els dreça davant teu.). Per acabar, podem qualificar el darrer vers de "recapitulatori" (ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.) ja que pot fer referència al tema clàssic de les edats de l’home (cada Ítaca seria una etapa de la vida –infantesa, joventut, maduresa i vellesa-) o bé també podria interpretar-se com la potencialitat de gaudir de la vida que cada persona tenim (per això, trobem aquesta paraula en plural).

A nivell general, podríem dir que aquesta poesia no s’entretén en la descripció de la natura, en allò que envolta el poeta, sinó en una anàlisi de l’interior de les persones, de la seva psicologia. Tot això, utilitzant el recurs temàtic de la Grècia antiga, fet que ens sorprèn (¿Per què? Sembla lògic que Kavafis escrigui des d'uns pressupòsits culturals determinats, els que són propis del seu bagatge cultural). El seu llenguatge és sobri, no trobem paraules o expressions ambigües (per exemple, figures literàries que compliquin la interpretació). Ara bé, és capaç de recrear amb poques i senzilles paraules un ambient d’una sensualitat exquisida (corals i nacres, ambres i banussos / i delicats perfums de tota mena).

Per últim, voldríem incidir en el tema de la percepció del poema per part del lector. És ben sabut que és relatiu i pertany al domini personal de cada lector. A més, avui podem acceptar qualsevol interpretació com a susceptible de ser considerada com a vàlida (expressat amb aquesta contundencia això no sempre és així de cert). Cap punt de vista, d’entrada, tindria que ser rebutjat. Per això, per una part hem de dir que la lectura hipertextual del poema en certa manera ens ha condicionat la lectura que hem fet d’aquest. Per tant, sense aprofundir-hi tenim present que es tracta d’una intrepretació un xic forçada (¿en quin sentit, forçada?), voldríem suggerir-ne alguna altra de possible.

Per exemple, podríem dir que el poema de Kavafis és una metàfora de la literatura en general, o de la poesia, en particular. En definitiva, de la recepció literària. El plaer de la poesia rau en la interpretació dels versos quan donem sentit a les figures (ple d’aventures, ple de coneixença.); en la dificultat d’interpretar les metàfores, per exemple. Serien aquestes els Lestrígons, els Ciclops, etc.? (Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereixis: / són coses que en el teu camí no trobaràs, / no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una / emoció escollida / et toca l’esperit i el cos alhora.). Totes les dificultats serien superables a través d’una predisposició a gaudir de l’experiència estètica. Per tant, aquí la idea de viatge seria el llegir i interpretar, el gaudir de la literatura essent bons lectors, on la paraula Ítaques en el vers recapitulatori (ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.) es podria interpretetar com a metàfora de l’obres d’art en general. ¿No és cert que sovint s’utilitza la idea de viatge i viatger per referir-se al procés d’obtenir coneixement sobre alguna disciplina o expressions paregudes (viatjar per la literatura, recórrer la història, navegar en Internet, etc.)?

COMENTARIS: D'entrada, dues remarques d'ordre pràctic: les cites. Veuràs que t'he assenyalat algunes errades de citació. Cal tenir present l'ortodòxia a l'hora de citar obres, revistes, etc. perquè és important en un exercici teoricoliterari.