Kavafis sap recollir en el poema "Ítaca" dos dels temes més recurrents de la literatura clàssica grega: la idea del viatge de retorn i tot el simbolisme de la mitologia, que tan bé Homer va saber reflectir i explicar en la seva obra l’Odissea. Ulisses, un dels herois de la guerra de Troia, després d’haver aconseguit la victòria emprèn el camí de retorn a la seva pàtria: l’illa d’Itaca. El desig d’un ràpid retorn es veu dificultat pels designis dels déus, sobretot de Posidó, que obliga a Ulisses a fer una llarga marrada per diversos llocs imaginaris del pensament mític del món hel·lènic, d’aquesta manera Ulisses s’haurà d’enfrontar a moltes vicissituds pròpies dels humans i moltes pròpies dels herois mítics, que enriquiran la seva experiència personal, mentre que al mateix temps va perdent tots els seus companys i éssers estimats pel camí, fins aconseguir arribar a l’objectiu final del seu viatge, el retorn a Ítaca i l’encontre amb el seu fill i la seva esposa, que també hauran estat víctimes indirectes del llarg viatge provocat per la ira de Posidó. Tota aquesta creació literària al voltant del viatge de retorn i del món mitològic representat en aquesta gran obra de la literatura universal que és l’Odissea i també la resta de l’obra d’Homer, troba la seva continuïtat en d’altres períodes de la literatura i gèneres literaris, tan populars com cultes, a través de la forma del viatge iniciàtic, on un personatge és protagonista d’un viatge pel món que li és desconegut i a través del qual va acumulant i descobrint experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal i íntima. Penso que Kavafis recull en aquest poema les dues tradicions, la clàssica d’Homer i la més moderna del viatge iniciàtic (crec que l'Odissea també és un viatge iniciàtic, per la qual cosa la doble tradició a la qual apuntes convergiria en una de sola), però també és patent que Kavafis sap donar un nou aspecte i camp de visió, més metafísic i més global de la idea de viatge, convertint-lo en l’experiència de la vida i convertint el viatge en una aventura vital com a font d’enriquiment personal, entenent la vida com un llarg viatge que al final es troba amb un objectiu o final simbòlic que és l’Ítaca de Kavafis. Així, converteix l’experiència mítica del viatge d’Ulisses i la iniciàtica dels contes tradicionals, en un cant a la vida i l’experiència humana i un manifest a favor de la llibertat de les nostres decisions en front dels designis guiats, siguin divins o imaginaris, que poden entorpir el lliure camí dels homes. Podem interpretar que Kavafis compara l’experiència vital amb un viatge que té com a objectiu, com a destí, una Ítaca particular per a cadascú, i que aquest destí final ha de ser la culminació de l’experiència humana. És el destí final de cada mortal que fa un sol viatge i amb el mateix final, és un viatge sense retorn, però a diferència del d’Ulisses, que emprèn el retorn a causa d’un primer viatge que ha fet forçat, el dels humans és voluntari, més aviat un fet natural propi de la condició humana, que ha de començar en algun moment i acabarà en un altre, la nostra Ítaca particular, però no la d’Ulisses. Kavafis ens proposa que aquest viatge ha de ser llarg, l’hem de desitjar llarg en oposició a Ulisses que el volia curt i que només el fat dels déus el van allargar. L’autor ens reclama un viatge llarg i durador que ha de néixer de la nostra pròpia voluntat; com més ho sigui, més experiència vital podrem acumular i el viatge es convertirà en una aventura que ens permetrà conèixer el món, la humanitat, la condició humana i a nosaltres mateixos: el camí esdevindrà experiència i coneixement. El nostre camí, però, ha de ser diferent al d’Ulisses, el seu es va omplir d’entrebancs i dificultats que li van anar posant els déus, els monstres i els éssers mítics i imaginaris, però nosaltres, que som éssers racionals, hem de desempallegar-nos de les pors i els terrors que fruit de la nostra imaginació ens podrien dificultar el camí. No hem de permetre que les imaginacións creades pel nostre subconscient enganyin o desfigurin les nostres intencions reals, si tenim clara la rectitud del nostre camí. L’alçada dels ideals, ferms i consistents, vetllarà perquè cap dificultat nascuda de la nostra imaginació pugui impedir-nos un camí assenyat i encertat, només si ens deixem vèncer pels nostres fantasmes interiors i falses imatges ens trobarem perduts i desorientats. Segurament, molts d’aquests monstres d’Ulisses, per Kavafis són les incerteses i els dubtes que ens va plantejant la vida, i que a vegades no sabem resoldre mitjançant la decisió adequada. El viatge ha de ser una exaltació a la vida i a la il·lusió per tot allò que voldrem i anirem trobant pel camí. Cada etapa del viatge, de la vida, cada port, cada final de trajecte representarà trobar noves il·lusions i el descobriment de nous plaers i vivències, des de les més altes i nobles i grans fins a les senzilles i petites on també hi anirem descobrint plaers sensorials i materials. Així mateix, hem de saber gaudir de la vida, ja que un cop s’acabi no podrem tornar enrera; hem de gaudir-ne amb plenitud i descobrint tot els matisos que hi poguem trobar, però sempre de manera plena. El contacte amb els altres, les experiències noves, els nous coneixements que anem adquirint anirant omplint i completant cada etapa del trajecte vital. En el transcurs d’aquest viatge, cal, però, que no oblidem mai que amb cada nova etapa ens acostem a un destí final, a la nostra Ítaca personal i definitiva, que és la mort, i com que és el destí de tots els homes, hem de ser conscients que ens hi dirigim, però per aquest mateix coneixement que en fa saber el nostre final, cal que gaudim més plenament de l’experiència de la vida. Sembla com si Kavafis ens faci una crida al "carpe diem", empenyent-nos a gaudir de cada instant de plaer personal. Sempre hem de tenir present aquest destí i al mateix temps els ideals del nostre viatge. Kavafis no s’està de recordar-nos que no hem de forçar el camí, no cal córrer per arribar-hi, no hem d’accelerar el decurs dels esdeveniments que ja aniran arribant, no cal viure més de pressa del que està previst, l'únic objectiu és fer el camí, potser si anéssim massa de pressa ens trobaríem com Ulisses amb dificultats imprevistes que espatllarien el viatge i cometríem errors o inventaríem monstres en la nostra imaginació. La travessia, el viatge, ha de durar molts anys i només hem de pensar en l’arribada quan la nostra vida ja hagi assolit la maduresa, quan el cúmul d’experiències sigui tan gran que poguem considerar que hem acomplert l’objectiu del viatge, però tampoc som ben bé nosaltres qui podem decidir el final. Aquí, sembla que Kavafis també ens plantegi un cert escepticisme pel que ens espera al final del trajecte, la nostra Ítaca particular, ja que ens recomana que no hi esperem res d’especial, allò realment important serà tot allò que hàgim viscut i l’experiència que hàgim acumulat, i no esperar un premi final, ja que ningú no té la certesa de la seva existència. Esperar un premi al final no donaria sentit al viatge llarg, si hi hagués la certesa d’algun premi també podríem pensar en un viatge curt. (El premi és o hem d'aconseguir que sigui el viatge en ell mateix.) El viatge sempre ha de ser cap allò desconegut, allò que és nou sí que enriqueix la nostra experiència i ens farà avançar en el coneixement del món exterior i del nostre món interior i de la condició humana. Tot home serà el reflex del seu viatge, perquè el viatge és la nostra vida i quedarà gravada la vivència de cada etapa en la nostra memòria. Ítaca acaba essent el nostre referent, la nostra raó de ser de tota la durada del viatge. Potser es podria dir que Kavafis crea un jo poètic resultat de la reflexió i l’experiència del que és la condició humana i l’esdevenir dels homes en el món, sembla com si aquella persona que ens parla sàpiga prou bé quina ha de ser la nostra tria en la vida, potser ell ens parla per l’experiència de l’acció o l’omissió, però quan s’adreça a nosaltres ho fa amb una clara idea d’explicar un ideal de conducta vitalista i que doni ple contingut i sentit a la vida particular de cadascú. Igual com el relat d’Ulisses és una font de coneixement i experiència, Kavafis ens vol mostrar el camí per adquirir aquest coneixement i aquesta experiència, però considerant plenament la nostra condició humana i evitant la intervenció dels déus, dels fets sobrenaturals, ja que nosaltres com a éssers lliures hem d’escollir i forjar el nostre trajecte, no hem d’esperar que les casualitats, els déus o designis divins, les incerteses o els dubtes ens el tracin. En definitiva, Kavafis subjectiva (?, vols dir "subjectivitza") l’Odissea d’Homer i la converteix en un model de conducta humana. Mitjançant la capacitat simbòlica de la poesia converteix el terme "viatge" i alguns elements del món real i mític grec en un conjunt d’experiències humanes. Condensa amb molt pocs termes extrets de la mitologia tot un ideal de conducta, sap il·lustrar-nos amb un conjunt de vivències personals ben profundes quina és la realitat de la condició humana; sap condensar una intensa expressivitat en els mots que empra sense necessitat de recórrer a termes grandiloqüents. Si la literatura és un viatge per la vida de moltes generacions d’éssers humans, el viatge a Ítaca de Kavafis condensa en un sol viatge els sentiments de moltes generacions. COMENTARIS: Quant a la forma, això no obstant, el planteges com una reflexió enfilada a partir de la lectura, cosa que em sembla molt bé, tot i que potser t'haguessis pogut ajudar de citacions de fragments o versos concrets que acabessin de donar comptes d'allò que pretenies. Sembla estrany que a l'hora de fer un "comentari de text", el text no hi sigui present més que com a teló de fons, no creus?.
|