Ulisses, com sabem, va ser qui va suggerir al pare d'Helena, Tindari, la sol·lució perfecta per no desencadenar una guerra entre els nombrosíssims pretendents de la seva filla. Va suggerir que aquests haurien d'acatar la decisió de la noia i si mai algú gosava disputar-la-hi al guanyador, llavors aquest podria demanar ajut a la resta de prínceps grecs que, en principi, haurien d'estar disposats a fer valdre el seus drets sobre la jove. Així, Helena es va casar amb Menelau, però, més tard va ser raptada per Paris, el qual va veure's implicat en el judici de la bellesa entre tres deesses: Hera, Atenea i Afrodita. En el decurs d'una celebració dels déus, la deessa de la Discòrdia, Èride, va ensenyar una bellíssima poma d'or que va dir que havia de ser entregada a la més bella de les deesses. Llavors Zeus va declinar la proposició de ser l'àrbrite de tan perillosa decisió i va declinar "en favor" de Paris. Aquest era un jove de gran bellesa que, immediatament, va mirar de ser temptat per les tres deesses. Atenea li va oferir la virtut, la prudència i la victòria en els seus combats, Hera li va prometre Àsia i Afrodita, el va temptar amb l'amor d'Helena d'Esparta, l'esposa de Menelau. Paris va creure que la millor de les ofertes era la d'Afrodita, deessa de l'amor, de la bellesa i del plaer, la qual li va oferir una dona que li podia oferir tot allò. Així doncs, Paris va anar a Esparta on va ser molt ben acollit per Menelau i la seva esposa. Aquest, però, va haver d'absentar-se per uns dies i, entretant, Paris es va guanyar la voluntat de la bella. La va seduir per la seva bellesa i la seva riquesa i exotisme. D'aquesta manera fou com Helena va recollir tants tresors com va poder i va fugir amb Paris en el que es coneix com el rapte de Paris, abandonant, per pròpia voluntat, la seva filla petita. Un cop a Troia, Helena va guanyar-se la simpatia de Príam, pare de Paris i d'Héctor, el seu germà, que coneixien els designis divins, mentre que per la resta de la població, Helena només era vista com a font de problemes. Efectivament, en poc temps Menelau fa valdre el jurament de la resta de pretendents i prínceps grecs i es desencadena la guerra de Troia. Després de deu anys de setge i de lluites els grecs emprenen el retorn cap a casa seva i Ulisses marxa amb dotze embarcacions i arriba gràcies als feacis molts anys després.

De Tràcia, al país dels cícons, on assassina tothom tret del sacerdot d'Apol·ló, el qual, agraït, li fa entrega de dotze gerres de vi dolç que li foren de gran utilitat al país dels ciclops, especialment amb Polifem. Quan va arribar al país dels ciclops, Ulisses va desembarcar amb els seus homes tot portant les gerres de vi per fer-ne oferiment als habitants de l'illa. Quan els seus homes van trobar en una cova grans quantitats de llet i de formatge, van decidir endur-se-les com a provisions, però Ulisses s'hi va negar. De manera que quan va tornar el gegant, Polifem, va tancar-los allà i va disposar a menjar-se'ls un per un. Com que Ulisses li va oferir el vi dolç -que el gegant no havia tastat mai-, va concedir-li el fet de menjar-se'l l'últim. Va ser llavors quan li va preguntar el nom i Ulisses va respondre "Ningú". Després de beure's el vi, el gegant es va adormir profundament, moment que va aprofitar Ulisses per ferir-lo amb una estaca roent, clavant-la-hi al mig de l'ull. Llavors va fugir mentre que Polifem demanava ajut als seus germans. Quan aquests van arribar li van demanar qui li havia fet allò, i ell, l'ingenu, va respondre: "Ningú", resposta davant de la qual els germans van marxar deixant-lo per boig. Aquest fet li costarà la fúria de Posidó, pare del gegant. Abans, però, havien estat a l'illa dels lotòfags, els menjadors de lotus, els qual oferiren el deliciós menjar als companys d'Ulisses els quals, abandonats al plaer i el perill de la substància, s'oblidaren de tot, de casa seva, de les seves famílies i del seu enyorat retorn.

Ulisses també arribà a l'illa d'Eol, el déu dels vents, que li va fer el present d'una mena de capsa on hi havia tots els vents, tret d'una brisa favorable que va deixar bufar perquè els guiés a casa. I quan ja avistaven les fogueres dels pastors de l'illa, en un moment de descans d'Ulisses, els seus companys van voler obrir el regal d'Èol, pensant que contenia or o pedres precioses. Llavors, quan van obrir-la, tots els vents huracanats es van escapar i els van impulsar en direcció contrària, allunyant-los, definitivament, de casa seva. Van tornar a casa d'Èol demanant un nou vent, però aquest els va dir que ja res no podia fer, que els déus s'havien enutjat i que no devien voler el seu retorn. Llavors Ulisses va reanudar la seva navegació a l'atzar, va fer estada al país dels Lestrígons, que van menjar-se els homes que fins llavors s'havien escapat de la mort. Només Ulisses i la tripulació d'una nau va lograr escapar.

Seguidament va arribar a l'illa de Circe, l'encantadora -amb la qual va tenir un parell de fills i des d'on va fer el seu viatge cap a l'Hades per saber els mitjans del seu retorn a Ítaca. L'Hades és el lloc on es dirigeixen les ànimes dels morts (des d'Homer fins a Plató, els homes, un cop morts, van cap aquest lloc d'ombres al qual s'hi accedeix a través de la llacuna Estígia i de la barca de Caront, essent rebuts pel Can Cerber).

Illa de les sirenes, roques errants, remolins, les vaques del Sol -que alguns homes d'Ulisses van sacrificar tot i la seva prohibició i que va desencadenar l'ira de Zeus, el qual va enviar-los una nova tempesta que va acabar amb la tripulació, tret d'Ulisses, que arriba sol a l'illa de Calipso. Sojorn amb Calipso durant 8 o 10 anys -de la qual també obté descendència-.