A "Ítaca", Kavafis recrea un tema del passat, el viatge fet per Ulisses, que ha esdevingut un referent mític del viatge en general i del viatge del retorn en particular. Si el contextualitzem, ens trobem amb Ulisses que, després de la llarga guerra lliurada a Troia, es disposa a iniciar el viatge de retorn cap a l'illa d'Ítaca, la seva pàtria. Posidó, però, s'ha irat en contra seva i ha disposat que el viatge sigui ple de vicissituds; ha convertit Ulisses en un exiliat.

Kavafis crea un món de fantasia bastit de paraules, apel·la la nostra llibertat com a lectors i ens convida a viatjar pel seu poema; a construir el nostre viatge particular. L'únic que hem de fer per a gaudir d'aquest viatge és aprofundir en el sentit de cada mot, perquè cada mot és un parany per a desvetllar els nostres sentiments. Són els mots els que ens permetran fer d'aquest viatge el "nostre viatge", els que ens donaran coneixement, iniciació i experiència i, així, s'acomplirà la clara intencionalitat metafísica de Kavafis: que interpretem el poema com el viatge de la nostra vida.

"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures ple de coneixença"

Si el primer vers ens remet, inevitablement, al viatge fet per Ulisses, el segon, ens confirma que no pot tractar-se del viatge que ell féu, ja que, Ulisses després de deu anys de setge i lluita a Troia no hauria pregat perquè el viatge fos llarg sinó que hauria volgut que aquest fos breu. En aquest vers, comencem a divisar quin és el viatge que Kavafis té a la ment una "Odissea", l'odissea de la vida. El viure és una aventura constant. Vivim amb la incertesa, no sabem què ens succeirà demà. Un viatger que ens precedí, Antonio Machado, ens ho expressà en els seus versos: "caminante no hay camino, se hace camino al andar". No tenim un camí traçat sinó que el construïm a mesura que anem caminant.

La visió que se'ns oferix del viatge, com a sinònim de coneixement i d'aplec d'experiències i de vivències que comporten saviesa, és tan aplicable al viatge que va fer Ulisses com al que podem fer, actualment, cadascun de nosaltres.

Comencem el viatge en néixer: orbs (només veiem ombres), gairebé sords (sentim els sons llunyans), tan sols sabem emetre un plor i beure del mugró matern. Si Ulisses fóu exiliat per Posidó, nosaltres ho som del ventre de la mare. Comencem el camí indefensos, sense coneixença, sense experiència; amb una dependència total envers els ésers que ens han creat, però, és precisament en aquest moment, en néixer, que deixem de formar part d'un altre ésser i comencem a ser nosaltres; cada dia que passa és més nostre, comencem a fer el nostre camí.

Quan aprenem a caminar, a parlar... emprenem l'aventura. Fent camí coneixerem altres realitats, diferents de la nostra, entrerem en contacte amb el desconegut, coneixerem altres móns nous, ens trobarem amb persones que viuen un viatge diferent del nostre, que pertanyen a realitats culturals i socials diferents, que donen importància a unes coses que per a nosaltres no en tenen i, el nostre viatge serà coneixement perquè totes aquestes experiències i vivències ens donaran la saviesa.

En el nostre viatge, no hi trobarem les creacions mítiques de l'antiguitat que hi trobà Ulisses perquè Ulisses és un personatge legendari com ho són els Legístrons, el Cíclops, Posidó..., però, sí que hi trobarem creacions que la memòria col·lectiva ha creat per a nosaltres: els personatges de fantasia dels contes, els personatges mítics de les llegendes i els fantasmes que la nostra por ha anat creant.

De la mateixa manera que, "els déus filaven desgràcies perquè les futures generacions tinguessin històries per a cantar", per a narrar o per llegir, tots els viatgers que ens han precedit han inventat històries, orals i escrites, perquè ens acompanyessin en el nostre trajecte; perquè els relats són coneixement, són iniciació i són experiència.

Més endavant, la saviesa, fruit de l'experiència, ens farà veure que són obstacles salvables que no hem de tenir por sinó que hem de ser agosarats i valents, ja que, tan sols així, els podrem superar i avançar en el coneixement.

Els Legístrons, els Cíclops, Posidó... són una metàfora dels obstacles que hom troba a la vida o que sense voler es crea. La por lligada al perill n'és el principal, però, si al cor no hi tenim por, tampoc existiran els perills. Kavafis vol dir-nos que hem de ser agosarats i valents per a fer el viatge. La vida ja està prou plena de perills com perquè nosaltres mateixos n'hi afegim a base de figuracions estranyes. Si no existeiexen els fantasmes la nostra ànima no els podrà dreçar davant nostra.

"Has de pregar que el camí sigui llarg".
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!

Kavafis torna a insistir en el prec d'un llarg camí. Tots volem viure molts anys volem disposar de moltes matinades perquè cadascuna és diferent i ens dóna l'oportunitat d'anar gaudint, dia rere dia, del nostre viatge.

Kavafis inicia un cant a les coses bones de la vida a la importància que tenen la il·lusió, la joia i la passió per les coses; el lliurar-se plenament al gaudi i al plaer. És amb aquesta exaltació de la vida i en conseqüència, de respecte a la mort, on es posa de manifest la dimensió vitalista del poema.

"Entraràs en un port que els teus ulls ignoraven ": és una metàfora per fer-nos veure que sense il·lusió no podrem conèixer les coses que ens envolten ni sabrem gaudir dels petits detalls que donen sentit a la nostra vida.

Kavafis utilitza tot un conjunt de referències sensorials que ens remeten, inevitablement, al món dels plaers materials. Hem de ser conscients del petits plaers que trobem en fer camí i, hem de ser capaços de gaudir-los perquè és quan no els tenim al nostre abast quan els trobem a faltar. Petits plaers com: el cant del ocells, el perfum de les flors, el so de la pluja, l'arribada de la primavera que acaba amb la quietud de l'hivern i omple els carrers de sons i colors, una posta de sol, l'arc de Sant Martí... Tot el que sentim, veiem i olorem són els perfums delicats que ens van omplint de joia en la llarga caminada de la vida.

Egipte és el referent, però, tot el que ens envolta sap (?). Tant sap l'erudit com el pagès, tant podem aprendre visitant una gran urb com una vila perduda enmig de la muntanya; totes les persones i totes les realitats ens poden enriquir.

Ens hem d'anar acostumant a la mort, perquè per força hem de morir. És el destí de tot ésser viu si no hi hagués mort tampoc hi hauria vida, per això, és important tenir present cap on ens dirigim per a ser més conscients del que vivim. Si visquéssim sense consciència no tindríem vida, la nostra vida seria igual que les dels vegetals i els animals. Som els únics ésers vius que tenim consciència i que, per tant, tenim records, esperances, il·lusions...

L'home és el que la seva memòria pot recordar. Els records omplen la nostra vida i li donen sentit; sense memòria no seríem res.

En aquests versos, Kavafis ens dóna a entendre la importància que té la maduresa de la vellesa. La maduresa significa, d'una banda, acumulació d'experiència i, de l'altra, aprofitament del llarg viatge de la vida. La vellesa l'hem de viure com una etapa plàcida i totes les riqueses, que hem anat acumulant fent camí, ens han de servir per omplir-nos de joia.

En certa manera, la vellesa és el viatge de retorn al punt de partida. Quan més grans ens fem més petits ens tornem: anem perdent visió i oïda, capacitat de moviment, agilitat... Arribem a Ítaca gairebé igual que quan érem infants i necessitem l'ajut dels éssers que ens envolten, però, a diferència dels infants som experts en l'art de la vida i, si hem sabut gaudir dels petits detalls la vellesa, serà una etapa reposada, serena i dolça. Tots els records acumulats en la memòria seran el tresor que podrem contemplar i contemplant-lo obtindrem la calma i la serenor per esperar sense por ni neguit de la nostra Ítaca, la nostra fi.

El que més compta és el que hem viscut durant el viatge perquè no podem tenir vida eterna. Ítaca ens ho ha donat tot, en la mesura que ens ha permès fer el viatge; el que importa en aquest camí de la vida cap a la mort és el trajecte. Si fóssim eterns no faríem cap viatge de retorn. Ens afanyem a viure perquè sabem que no som immortals, tanmateix, però hem de ser prudents, hem d'anar amb calma, hem d'anar cremant etapes de manera paulatina, gaudint de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut, de la maduresa i de la vellesa, tan sols així, el viatge serà profitós; haurà valgut la pena fer el bell viatge.

Hem d'aprofitar l'experiència de la vida i disfrutar del viatge, perquè només hi ha un sol viatge, tot i que, hi ha moltes maneres de viatjar i molts tipus de viatges, el nostre és sempre un viatge cap el desconegut per avançar en el coneixement.

Cadascun de nosaltres som el reflex del nostre viatge, perquè aquest és vida i, la vida és memòria. La memòria és la que possible el retorn a cadascuna de les etapes viscudes, fa que el viatge sigui bell, ple d'aventures i de coneixença.

Però, el més important és pregar perquè el camí sigui llarg perquè si no Ítaca perd tot el sentit.

Quin sentit pot tenir Ítaca per a les persones que no han pogut salvar els obstacles que han estat posats pel fat?:

• Els infants i els joves que han aribat a Ítaca, quan tan sols començaven a albirar el seu viatge.
• Les persones que han de viure molts anys patint i que esperen que el viatge sigui curt perquè acabi el seu sofriment.
• I totes aquelles que arriben al final del viatge sense memòria, perquè l'han perduda fa molt de temps...

No tots tindrem la sort d'arribar a Ítaca com Alidé ^*, però, si hi arribem essent una poma groga i vella i encara fem perfum, el viatge haurà valgut la pena, perquè voldrà dir que tenim records que tenim memòria i que, per tant, hem gaudit plenament del nostre viatge.