Centrarem el comentari d'aquest poema principalment en dos aspectes. Per una banda parlarem del sentit de la vida, que apareix al poema "Ítaca" de Kavafis sota la metàfora del viatge. I per l'altra, ens centrarem en la idea de la mort, el destí final, que precisament aquí pren el nom d'Ítaca, el títol del poema.

Sens dubte la lectura d'aquest poema ens porta, millor dit ens transporta, al món mític d'Ulisses. Crec que és volgudament que Kavafis ens hi fa viatjar. El poema de L'Odissea d'Homer, tan reculat en el temps però que ens sembla tan pròxim en aquest poema, és en el rerefons de la nostra Ítaca, n'és la font d'inspiració. De seguida, però, hi veurem les diferències.

Hi ha una idea que Kavafis sembla que repeteix durant tot el poema: hem de saber construir —anar filant, com la Penèlope— i enriquir la nostra vida —el viatge—, perquè nosaltres mateixos som els amos del nostre destí i podem fer-ho. Aquest punt contrasta amb la idea del destí que traspua a l'antiga Odissea. De fet, en el món grec hi ha un fat o fatalitat, un destí suprem (), inexorable, determinant de la vida dels homes —fins i tot els déus i les deesses es veuen obligats a obeir-lo—. Per això és important el contrast: en el rerefons hi tenim l'Ulisses, un home exposat als capricis dels déus, una vida àmpliament sotmesa a les intervencions divines, i al davant la idea de Kavafis, els homes davant d'un llarg camí que es poden anar edificant. Es podria dir que Kavafis ens aconsella de tenir-ho present constantment.

A part de la idea del destí, no podem deixar d'esmentar el concepte de viatge de Kavafis. Amb el terme de viatge, camí o travessia ens està definint el trajecte de la nostra vida. Per a Kavafis el trajecte ha de ser llarg, ha de durar molts anys ("has de pregar que el camí sigui llarg", "és preferible que duri molts anys"), però no tan sols llarg sinó també ric de coneixences, aprenentatges, aventures, etc. Unes riqueses ben diferents de les que arribaren amb Ulisses a Ítaca.

En aquest fragment de L'Odissea se'ns esmenta una arribada carregada d'or, bronze i bells teixits: un munt de béns materials. És doncs una arribada ben diferent de la que ens presenta Kavafis. Altra volta el contrast amb la font clàssica.

Si aprofundim més aquesta idea del viatge ens adonarem que Kavafis al llarg del poema l'ha anat farcint de contingut. De mica en mica, ens va definint com hauríem de construir la nostra vida. Quan Kavafis ens parla d'aventures, de coneixences, de la joia d'entrar a ports desconeguts ens està parlant de riqueses espirituals. La nostra vida és preferible que sigui llarga i rica, però rica d'experiència i saviesa. Aquesta és la definició que apareix al penúltim vers: "savi com bé t'has fet, amb tanta experiència", el resum de tot el que ha anat dient al llarg de poema.

La saviesa ens la dóna el coneixement ("entraràs en un port que els teus ulls ignoraven") i l'aprenentatge dels que saben ("per aprendre i aprendre dels que saben"). L'objectiu final és arribar a Ítaca savi. Kavafis, però, dedica nou versos a explicar què és el que s'ha de deixar de banda en aquesta vida perquè es pugui arribar a bon port. Evidentment per fer-ho es val d'algunes de les referències clàssiques que apareixen a L'Odissea: els Lestrígons —gegants devoradors d'homes—, els Cíclops —gegants fills de Posidó— i Posidó —déu del mar—. En el vell poema d'Homer, aquests personatges tenen comportaments irats i esfereïdors. Per a Kavafis aquests personatges representen aquells elements que tots els humans també portem a dintre, com l’apatia i la ignorància. Aquests sentiments, però, es poden combatre. Els homes els poden combatre amb valentia, i oblidant-nos de la por.

Crec que és important recalcar els versos que defineixen com hem de superar aquests obstacles de què hem parlat. Kavafis ens diu que els mantindrem allunyats "si una emoció escollida" ens "toca l'esperit i el cos alhora". Per tant, hem de fer un viatge amb cos i esperit. No ens hem de limitar a fer viatjar només l'esperit, el cos també hi ha de participar. En definitiva, no pot ser un viatge sense el cos.

Pensem en la mística, en aquell viatge que místics com sant Pau o Joan Evangelista, per posar algun exemple, iniciaven a partir de la unió directa del seu joesperit amb la divinitat. El cos no participava d'aquest viatge, ans al contrari hi era sobrer. El poema d'Ítaca de Kavafis proposa una manera molt diferent d'entendre el viatge de la vida, amb la participació del cos i l'esperit alhora. Cal que ens moguem en el viatge i que també el cos participi d'aquest moviment i d'aquesta descoberta. Potser aquí podríem entendre, al contrari dels místics, que hi tenen cabuda els "plaers de la carn". Relacionat amb aquests plaers, em ve a la memòria un tema tan explotat en la literatura clàssica i moderna com és el del bes, exemple de participació del cos i l'esperit en la vida efímera:

Evidentment en aquests poemes trasllueix també el tema de la mort, ens aconsellen viure i besar (cos i esperit) perquè la vida té un final. Talment com Kavafis, que també ens demana tenir sempre "al cor la idea d'Ítaca" (la idea de la mort) i que una "emoció escollida" ens "toqui l'esperit i el cos alhora".

D'altra banda, tornant als elements que donen contingut al nostre viatge i per tant a la nostra vida, hem de parlar de l'experiència. L'experiència, que s'adquireix en els anys de viatge, ens permetrà escollir allò que és bo d'entre els béns materials i immaterials, entesos en sentit figurat. Quan Kavafis parla dels mercats fenicis sembla que ens està dient que hem de saber aturar-nos i escollir allò que ens convé. Potser sí que hi ha una referència al gaudi d'allò més material, però també es pot estendre als elements més espirituals que donen plaers a la nostra vida. Sembla que Kavafis jugui amb els sentits: allò que dóna plaer a l'olfacte (els perfums), a la vista (els coralls, els nacres), al tacte...

El segon gran tema de Kavafis és la mort. Com ja hem esmentat al principi, la mort apareix sota el nom de l'illa d'Ítaca, ja al primer vers del poema. Es presenta com el destí final del nostre viatge de la vida ("Has d'arribar-hi és el teu destí"), però aquest destí no ha de ser el més important, el més important és arribar-hi després d'un llarg i edificant viatge.

Hi ha dos aspectes que m'agradaria destacar pel que fa a la mort que crec que es resumeixen en dos versos del poema: "sempre tingues al cor la idea d'Ítaca" i "sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca".

Lligant amb el primer vers, cal dir que l'autor ens aconsella que en el nostre trajecte de la vida, si volem que aquesta sigui plena, tinguem sempre present el final. Si no hi hagués aquest final, el camí de la vida no tindria sentit. Kavafis ens diu que hem de portar la mort sempre al cor, sense evadir-la, perquè serà Ítaca precisament el que ens farà viure la vida ("sense ella -Ítaca- no hauries pas sortit cap a fer-lo" -el viatge-).

D'altra banda, segons Kavafis, no hem d'esperar que la mort ens doni riqueses. Jo interpreto que el que realment ens vol dir és que no hem d'esperar un paradís o una vida eterna. Crec que Kavafis fa una clara referència a les altres interpretacions de la vida i la mort que coneixem a bastament. Sembla com si per a Kavafis fossin enganyoses les religions que difonen un més enllà després de la mort o les que interpreten la vida com una gran vestíbul només d'espera cap al gran esdeveniment de morir. Per això també ens diu que no cal forçar la travessia. No hem de voler arribar a Ítaca abans d'hora, oblidant el viatge i pensant que a Ítaca ja hi trobarem el que ens falta, la veritable riquesa.

Kavafis ens diu que Ítaca no ens pot donar res, només el viatge, i que els homes som els responsables d'enriquir-lo mentre duri. Sembla que Kavafis ens vulgui avisar sobre aquest tema al final del poema. Per això el clou amb aquests versos: "savi com t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques".

Tal com ja s'ha dit moltes vegades, muntanyes de viatgers poblen les pàgines de la literatura universal. Kavafis, però, ens presenta un viatge individual per a cadascú, que cadascú s'ha de fer. Més que el tema del moviment pròpiament dit, Kavafis ens vol transmetre la idea del viatge com una actitud que cal prendre davant de la vida: viure intensament la vida i ser plenament conscients del que vivim. Aquest missatge no té data de caducitat, per això encara ara podem sentir tan a prop aquest poema.

La literatura i el cinema ens han donat molts bons exemples de viatgers. A part de l'Ulisses, de qui ja hem parlat, qui no recorda el nàufrag Robinson Crusoe de la novel·la de Daniel Defoe? Aquest és un exemple de viatger que, tot i no poder moure's d'una illa on ha arribat sol després d'un naufragi, adopta una actitud positiva davant la vida. Jo diria que s'acaba enriquint i molt: la saviesa i l'experiència de què ens parla Kavafis. El personatge literari de Robinson Crusoe fa el gran viatge de la vida a l'illa mateix, sense moure's gairebé del lloc. La idea d'Ítaca, però, no l'abandona mai. I això el farà viure.