TRAVESSA VITAL I LITERÀRIA

Aquest comentari literari, intentarà parlar del poema de Kavafis, Ítaca, entès com una travessa vital i literària, que s'endinsarà en la seva Grècia, hereva del passat descrit per Homer, una Grècia que és diferent de la Grècia de Carles Riba, traductor del poeta alexandrí. De la mà de Kavafis, ens farem nostra la grandesa i la misèria de la Grècia hel.lenística, entesa ara com una Ítaca que ens pertany, en la mesura que nosaltres també fem, al cap dels anys, un llarg viatge.

Podríem dir que el primer motor de l’escriptura, cronològicament, és la lectura: comencem a escriure per imitar, en el sentit de fer-nos nostre, allò que hem llegit. El poema Ítaca, de Konstandinos P. Kavafis, seria una mostra d’aquesta creació literària entesa com a travessa vital, pel fet que, inspirat en l’obra d’Homer, l’Odissea, amb una constant relectura i reinterpretació d’aquesta història, ens palesa el seu afany didàctic, i alhora la clara voluntat del poeta de ser una veu atemporal i, des de la seva experiència, transmetre’ns i fer-nos conscients del nostre viatge, de la nostra travessia, que els anys ens porten en forma d’experiència i de coneixences.

Ítaca es transforma, d’aquesta manera, en un destí amb dimensió humana, una fita que cal trobar, en un sentit figurat, per tal de comprendre totes les riqueses que haurem guanyat quan haurem aconseguit "fondejar-la", i hi arribem, després d’un llarg camí vital.

Però escriure no és rellegir (per què no?). L’Ulisses no és una reconstrucció de l’Odissea, ni tampoc ho és el viatge a Ítaca de Kavafis. No s’intenta explicar el mateix, sinó agafar materials anteriors per explicar alguna cosa nova (i això no és una reescriptura fruit d'una relectura?), com la mesquita de Còrdova agafava capitells de temples visigòtics o romans. Perquè en definitiva aquests materials, que et donen una trama, un personatge, unes referències, no són el centre de l’obra, sinó les pedres per construir-la. El centre de l’obra és el propòsit, allò de fons que es vol explicar. Per explicar-ho s’agafen materials de la vida, de la imaginació, de la història i –naturalment- de la literatura.

L’Ítaca, com a viatge èpic dels homes junts, és un gènere literari (ja sé que actualment hi ha molta flexibilitat i hi ha una gran debat de fons sobre què és i què no és un gènere literari, però d'aquí a afirmar que l'"Ítaca" de Kavafis és un gènere literari trobo que hi va un abisme), però és també un gènere vital (? Caldria que ho expliquessis més). Les obres èpiques o narratives són construïdes sobre tres eixos fonamentals: els esdeveniments, els personatges i el marc espacial-temporal en què es desenvolupen els primers. I aquests esdevenen, indefugiblement, les "pedres" amb que Kavafis ha volgut construir el seu propi poema, la seva veu que ens parla a tots nosaltres, que som també protagonistes del nostre propi viatge. Aquests fonaments bàsics del seu poema són el teló de fons de la seva trama, que agafa de l’Odissea d’Homer, la qual comença a la guerra de Troia: el viatge de retorn de l’heroi Ulisses –Odisseu- després d’haver finalitzat la seva contesa, a la seva pàtria, l’illa d’Ítaca.

L’argument de l'Odissea d'Homer, és el següent: Ulisses es troba retingut a l’illa de la deessa Calipso, sense poder continuar el seu viatge. La deessa Atenea, la seva protectora, decideixi ajudar-la i se’n va a Ítaca per a donar instruccions a Telèmac, fill de l’heroi. Allí, Penèlope, l’esposa, que porta esperant fidelment molts anys al seu marit, es veu assetjada per nombrosos pretendents, als que aconsegueix enganyar: els ha promès escollir espòs quan acabi de teixir una gran tela, i durant la nit desfà tot el que ha teixit durant el dia. A instàncies de la deessa, Telèmac surt en busca del seu pare i es veu enmig de nombroses aventures. Es troba amb herois de la guerra de Troia i un d'ells, Menelau, li revela on es troba el seu pare. Mentre, Zeus ordena a Calipso que deixi marxar a Ulisses, i de sobte es troba amenaçat per la còlera de Posidó –Ulisses havia deixat cec Polifem, fill del déu dels mars-. Aconsegueix arribar al país dels feacis, i és salvat i recollit per Nausica, filla del rei, que s’enamora d’ell. Ulisses conta al rei Alcínous tot el que li ha passat en el seu viatge: la seva estada en al país dels lotòfags, la seva captura i posterior enfrontament amb el ciclop Polifem, la seva trobada amb els lestrígons, la conversió dels seus companys en porcs per Circe, els seus amors amb aquesta maga, el seu viatge al Hades, l’episodi de les sirenes. Ulisses retorna a Ítaca disfressat de captaire, després de trobar el seu fill Telèmac i ser reconegut pel seu gos Argos, dóna mort a tots els pretendents de Penèlope. Els esposos es retroben feliçment.

A l’Ítaca de Kavafis, les circumstàncies són comunes: hi apareixen els bons moments i els mals tràngols, les circumstàncies positives i les contràries a l’heroi, al protagonista. Veiem com enmig d’aquesta travessia, de tots els ports i ciutats que veurem per "aprendre dels que saben", hi hauran també les circumstàncies desfavorables, els mals moments que tothom haurà de fer front al llarg d’aquesta travessa. Aquests elements ens són dibuixats en forma de mites, el Ciclop (en la mitologia grega, gegant que tenia un sol ull al mig del front i que, segons Homer, eren éssers salvatges dedicats a la ramaderia, que vivien en coves i eren antropòfags), el feroç Posidó (Divinitat grega, rei de les mars i les aigües, que habitava a les profunditats marines i solcava les ones damunt un carro d’or. Apareix també vinculat amb el toro i hom li atribueix la paternitat de monstres que personifiquen la violència de la natura i també la d’uns pobles fantàstics i terribles, com els dels lestrígons i els ciclops), i els lestrígons (els quals, en la mitologia grega, eren presentats com a una raça de gegants devoradors d’homes. En concret, Ulisses estigué a punt de sucumbir davant llurs escomeses).

Veiem com l’obra narra les aventures que van passar a Ulisses durant la seva travessia. L’aventura marinera de l’heroi, la seva nostàlgia de la pàtria i de la família, la seva constància i intel·ligència són alguns dels elements temàtics que més sobresurten d’aquesta obra. Kavafis, amb l’exemple de l’heroi, ens mostra, a la seva Ítaca, un model humà de saviesa i de superació davant de les adversitats, que finalment aconsegueix arribar al seu desitjat destí.

"(…) Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. /Has d’arribar-hi, és el teu destí./ Però no forcis gens la travessia (…)".

En desembarcar, ens gronxa ja l’onada materna de la mar blava, la nostra, la d’Ulisses i la de l'antiga civilització bressol de la nostra història comuna. Hem canviat la mar infinita, niu de malsons i escenari de monstres, per la mar meravellosament limitada –a la mesura dels humans-. En el paisatge, res no és inhòspit ni abrupte. Les coses són pròximes i fraternes. I ens tenim un lligam comú amb en Kavafis, que ens el fa proper: la Mediterrània, el paisatge del sol i de les oliveres. Entenem ara, el retorn, la gràcia dels nostres límits.

Trepitgem la terra antiga, on els mites tenen noble figura de baró o dolça fesomia de dona. Ens sabem hereus d’una cultura mil·lenària, i ens sentim nostra una de les més belles civilitzacions que registra la història.

El viatger, però, resta en silenci, meditabund. El món que ha deixat enrera, en acabar el periple, és tanmateix important. L’horitzó és, tan com un parany, un estímul; i àdhuc el monstre és, tant com un perill, un esperó per a la fantasia, o per a l’aventura. El viatger troba la terra nadiua plena d’absències, i plena de presències i quotidianitats que ha enyorat.

El viatger va revisant les impressions del seu viatge, tot confrontant-les amb la realitat que toca de prop. I sap que, en acabar el viatge, és savi, i ric de "tot el que haurà guanyat fent el camí". I no vol més riqueses, perquè, en el fons, Ítaca, la fita anhelada, li ha donat el motiu de fer tot aquest llarg viatge.

El concepte de sentiment, ara copsat gràcies a la literatura –com diria Friedich (s'ha de ser més rigorós en el sistema de cites, i si es fa una cita textual s'ha de dir de quina obra de l'autor es cita)- implica una distensió pel senzill fet de penetrar al món familiar, en l’àmbit espiritual que el més solitari i tot comparteix amb tots quants siguin capaços de sentir.

En aquest cas ni tan sols s'ha optat, com heu d'altres, per un plantejament intermedi, això és, seguir el discurs linial del poema i anar fent una glossa dels versos. Un comentari naturalment és més que una glossa i això queda aquí ben palès, és un exercici d'interpretació i aquí se'ns ofereix una lectura personal del poema. Però també és cert que un comentari, per lliure que sigui ha d'estar organitzat en la forma i en el contingut de la manera més equilibrada possible. Per això crec que s'hauria pogut organitzar el fil del discurs sota breus paràgrafs temàtics que n'orientessin la lectura. Encara més tenint en compte que l'Ítaca de Kavafis com a text hi apareix molt rarament al·ludida. Tot plegat és com un enfilall d'idees que envolten el poema però que no hi arriben a interactuar directament. No sé si m'acabo d'expressar prou bé.