VIDA I VIATGE

La vida és un viatge, un viatge en què l’objectiu no és l’arribada al lloc de destinació, ni allò que hi trobarem, sinó el procés mateix del viatge, el camí interior que es fa dia rere dia vers el coneixement d’un mateix.

Aquestes dues línies podrien resumir el tema fonamental del poema de Kavafis, poeta grec de finals del segle passat que visqué a cavall entre Londres i Alexandria sumit en una visió pessimista i escèptica de la vida i presoner d’un món personal de mitificació del món hel·lènic que restava atrapat en un passat gloriós i amenaçat de mort per la decadència inevitable. El món de Kavafis no és el de la Grècia clàssica gloriosa, la dels déus, la dels mites ni la dels herois; és el món de l’home sol davant la vida, una vida difícil en un món hereu de la més gran de les tradicions de tota la història però esgotat, desesperançat, fragmentat, que es precipita cap al desastre (hauries de justificar el per què d'aquesta afirmació) i que l’home-poeta, sensible i místic, rememora per consolar-se i per explicar-se les vicissituds de la vida quotidiana, allunyada de la glòria i nua davant de la misèria humana. Heus ací el punt de partida de molts dels poemes de Kavafis, que entrellacen passat i present per parlar-nos, sovint amb un rerefons clarament didàctic, de la vida i de la posició de l’home en el món.

Ítaca és, en aquest sentit, un pretext, i la història que evoca, la d’Ulisses, el gran heroi d’una de les més belles epopeies de la Grècia antiga, és tan sols el motiu que permet Kavafis regalar-nos una visió particular i personal de la vida. El poema és una al·legoria que pren com a punt de partida el símbol del viatge mític, però no per ancorar-se en el passat ni en la remembrança dels temps gloriosos, ans al contrari, per desmarcar-se’n i poder-nos parlar –això sí, amb constant referència al mite-, del viatge personal, de la via de coneixement vers el propi interior. Amb una amabilitat i amb un desig clar de consell, el "jo" líric, el poeta, basteix un poema engendrat sota l’estructura d’un viatge a través del qual va desgranant, poc a poc, vers rere vers, una concepció personal profunda sobre l’actitud i l’actuació que creu que cal prendre –i s’adreça a un "tu" líric molt clar, el lector- al llarg del camí personal per la vida. I reprenem el principi: la vida és un viatge, com ho fou també el d’Ulisses, però sensiblement diferent.

El d’Ulisses és el gran viatge de retorn de l’heroi cap a la llar després del triomf bèl·lic i de llargs anys d’absència i d’allunyament dels éssers i de la terra estimada. Serà un viatge llarg i difícil ple d’aventures i de desventures, de perills i d’incerteses que l’heroi, que destaca pel seu valor, la seva força i el seu enginy, haurà de superar per aconseguir el seu propòsit: arribar a abraçar la terra i la gent que estima. Heus ací, però, que ni les vicissituds del viatge ni el destí final del fill de Laertes, Ulisses, no són, de fet, a les seves mans, sinó planificats i ordits per forces sobrenaturals alienes, externes a la seva voluntat: els déus i tot el seu poder sobre els pobres immortals. Ulisses ens apareix, així, viatger condemnat, a mercè dels capricis i dels sentiments que desperta entre els grans déus i els seus descendent; a mercè, sobretot de la fúria i la ira de Posidó, déu del mar, i de la protecció de Zeus, déu del cel i dels vents, a través de la seva filla, la deessa d’ulls clars Atenea.

Al llarg del seu viatge de retorn, les aventures que viurà Ulisses seran moltes i la majoria molt i molt dures. Kavafis pren, com a exemple, un parell de passatges –el pas d’Ulisses i els seus per les terres dels ciclops i la seva breu estada al burg altívol de Lamos, Telèpil de Lestrigònia- i la referència –inevitable per entendre els mals que assetgen l’heroi al llarg del seu viatge- a Posidó, l’irat déu del mar.

El primer dels dos passatges –segons l’ordre cronològic del viatge d’Ulisses tot i que al poema de Kavafis apareix en segon lloc- pertany al llibre IX de l’Odissea i narra l’encontre d’Ulisses amb el ciclop Polifem, fill de Posidó. En aquest encontre l’heroi grec, valent-se de la seva astúcia, humilia el ciclop i aquest demana venjança al seu pare. Serà així com Posidó desencadenarà tota la seva fúria i el seu odi vers Ulisses i perseguirà la seva desgràcia al llarg de tota la resta del viatge. I no tan sols això, sinó que aquesta aversió del déu del mar vers Ulisses farà que la resta de déus i descendents no gosin ajudar-lo obertament per por del terrible Posidó. És curiosa la tria d’aquest passatge en tant que els ciclops són presentats a l’obra d’Homer amb defectes patents: monstres d’un sol ull orgullosos i sense llei, solitaris, que no es fan els uns amb els altres, que van cadascú a la seva i que no saben el que és recte.

El segon passatge pertany al llibre X, i és conseqüència directa d’uns altres defectes destacables: l’enveja i la cobdícia (tal com dius la frase sembla que sigui el segon passatge, el que és conseqüència directa d'aquests defectes). Efectivament, per enveja i cobdícia –perseguint un tresor d’or i argenteria- els homes d’Ulisses deslliguen el sac de pell de brau on Èol havia empresonat tots els vents huracanats perquè no esbufeguessin contra les naus i les apartessin de la ruta cap a la llar, i provoquen el retorn de les naus a Eòlia, l’ira d’Èol i la pèrdua de la seva protecció i el seu guiatge. Les naus d’Ulisses, desemparades, arriben a Lamos i cauen a mans dels lestrígons, "robustos, que semblen gegants, no pas homes" ( Homer, L’Odissea. La magrana, 1997), i que acaben esberlant totes les naus –excepte la d’Ulisses- i cruspint-se tots els companys de viatge.

Dos passatges cruels i catastròfics per a l’expedició. Dos passatges que entorpeixen el viatge d’Ulisses i que destaquen la força i el valor de l’heroi per superar els entrebancs que li forneix el seu destí.

És a la primera estrofa del poema de Kavafis on trobem aquestes al·lusions directes a l’Odissea, que són punt de partida perquè l’autor pugui parlar-nos d’una altra mena de viatge. Kavafis demana, per a aquest viatge personal que proposa, que tingui semblança amb el d’Ulisses en dos aspectes: la durada –vers 2 "has de pregar que el camí sigui llarg" com fou llarg el d’Ulisses, tot i que l’heroi no ho desitjava així- i la possibilitat que el viatge brinda per a la vivència d’aventures –vers 3. En aquest darrer vers entenem que Kavafis basteix una idea de viatge en el sentit de camí que facilita tota mena de vivències i d’experiències vitals que són font essencial de coneixement i de saviesa. La idea, per tant, del viatge com a via de creixement personal. A partir d’aquest vers, però, Kavafis s’aparta obertament del viatge d’Ulisses. D’entrada, en aquest darrer el protagonista és un heroi, això sí, condemnat per un destí inexorable teixit pels déus; al poema de Kavafis el protagonista és el "tu" líric, el lector anònim, l’home, qualsevol home, sense cap especial llistat de qualitats pressuposades –valentia, valor, astúcia, enginy...- i sense el destí escrit. Kavafis se’ns adreça a tu, a mi, amb totes les nostres qualitats i debilitats i amb la fi de la nostra història personal oberta, sense limitacions, sense predestinacions. I seguint en aquesta línia, veiem que en l’Odissea les desventures, les calamitats, els desastres, les catàstrofes provenen de forces majors externes, alienes al protagonista i sobre les quals no té cap mena de possibilitat d’incidir. Ulisses té el destí traçat pels déus, i la seva naturalesa humana no li permet d’incidir-hi ni de capgirar cap ni un dels designis a què el sotmeten mentre dura el viatge. La seva realitat, la seva vida s’escapen completament del seu control. L’única possibilitat que té és la de superar, amb la seves qualitats heroiques, els entrebancs malèvols, externs a la seva persona, que li forneix el destí i els capricis i debilitats dels déus. Altrament, Kavafis ens endinsa en una altra realitat. A partir del vers 4, i d’acord amb el viatge que basteix amb el "tu" líric com a protagonista, explicita que no es toparà amb forces, mals, monstres o externs (?) contra els quals haurà de lluitar –vers 6, en referència als lestrígons, als ciclops i a Posidó "són coses que en el teu camí no trobaràs"- sinó que, en tot cas, si ensopega amb alguna adversitat serà d’ordre interior a la pròpia naturalesa humana. Kavafis ens parla des d’una concepció de l’home que l’entén (?) exposat a forces negatives, però no alienes a la seva natura sinó internes, nascudes dins seu, en la seva ànima –versos 11, 12 i 13 "mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu".

Aquesta darrera idea fa pensar en "Laberinto, un poema de Borges " (Borges, Elogio de la sombra. Alianza, 1969). És una poesia que recrea el mite del minotaure del laberint de Creta per referir-se a aquesta mateixa idea que presenta Kavafis, tot i que amb un rerefons absolutament pessimista. Heus ací el mite: de les relacions entre Pasífae, esposa de Minos, i un brau que Posidó li féu arribar, nasqué un minotaure, meitat brau meitat home. En veure el monstre engendrat per la seva esposa, Minos féu construir un gran palau ple de sales i passadissos, un autèntic laberint, on hi tancà el minotaure. L’animal s’alimentava de jovencells que li feien arribar des de la cort, i esdevingué un autèntic monstre de l’horror a l’illa. Borges pren com a punt de partida aquest mite per fer-nos arribar la idea de la vida com a camí, però com a camí laberíntic, en què el minotaure no existeix, en què no hi ha monstre extern, en què el mal, l’horror és dins nostre.

El que som, el que ens trobarem al llarg del camí és ja en el nostre interior. El viatge de la vida és descobrir-se un mateix, el que tenim de bo, el que tenim de dolent. I d’aquí la idea que, en definitiva, l’essència del coneixement és conèixer-se un mateix.

Però seguim amb el poema de Kavafis.

A la segona estrofa l’autor segueix recreant el viatge: "ple d’aventures, ple de coneixença". Als versos 4-13 s’havia aturat en les desventures, en els malaurances, i ens havia deixat un missatge clar: provenen del nostre interior. Seguint amb l’al·legoria del viatge per mar –el d’Ulisses- com a viatge pel camí de la vida, als versos 14-24 Kavafis ens proposa d’entrar, ara amb joia, a ports fenicis i a visitar ciutats d’Egipte, llocs, tots dos, on hi situa les vivències positives. Amb joia perquè, amb el mateix esperit didàctic, Kavafis ens aconsella d’aturar-nos als mercats fenicis a adquirir, a incorporar a la nostra vida materials preciosos, joiells i perfums delicats, tots ells metàfores d’experiències vitals relacionades amb els plaers dels sentits, experiències inevitablement enriquidores, que ompliran la nostra vida interior. I seguidament tenim la referència explícita a la vivència del saber. Kavafis visqué pràcticament tota la seva vida a Alexandria, al bell mite d’Alexandria, port antic i noble de la mar mediterrània, ciutat egípcia que estimà profundament i que arribà a sacralitzar convertint-la en el centre de la bellesa i l’estudi. Egipte és, per a Kavafis, el centre, per excel·lència, la primera de les grans civilitzacions antigues del món conegut, lloc on nasqué l’escriptura i on es desenvoluparen les grans arts i les ciències pràctiques i de l’intel·lecte, bressol de tot el saber occidental. I aquí és on Kavafis hi situa el saber, el coneixement intel·lectual. Els dos darrers versos d’aquesta estrofa són explícits: "que vagis a ciutats d’Egipte (...), per aprendre i aprendre dels que saben".

Al llarg d’aquesta estrofa el poeta ens posa en contacte amb dues de les grans facetes humanes que considera que cal cultivar especialment: el regne dels sentits, dels plaers sensorials i el regne de l’intel·lecte, del saber; dues facetes que han d’esdevenir sens cap dubte, al llarg del nostre viatge, font grandiosa i plena de coneixement i de creixement personal.

I arribem així a la tercera estrofa, on Kavafis introdueix el missatge essencial del poema. Cal viatjar sense perdre de vista la destinació del viatge, la fi, el lloc d’arribada, però allò que és veritablement important del viatge no és precisament aquesta destinació, aquest final, sinó el viatge en sí, a través del qual haurem gaudit i haurem après. És per això que Kavafis ens aconsella de no tenir pressa –"no forcis gens la travessia"-, de desitjar un viatge "que duri molts anys", de preferir arribar "que ja siguis vell", perquè diu el poeta mateix que no és al final del viatge on trobarem tot allò de bo i de positiu –de "riqueses"- que ens pot donar la vida, que no és allí on començarem a aprendre, sinó que haurà estat al llarg del viatge, al llarg del camí que haurem après i crescut, i heus ací la importància de l’arribada a port: haver-nos donat la possibilitat d’emprendre el viatge i de viure el viatge com a font de coneixement, de vivències i d’experiències vitals –tant internes com externes- profundament enriquidores. I heus ací, també, la diferència de base entre el viatge d’Ulisses i el viatge que ens proposa Kavafis per viure al llarg de la nostra vida: el de l’heroi grec és un viatge de retorn, un viatge on l’objectiu essencial és al final de tot el camí, a Ítaca on, finalment, podrà abraçar la terra estimada i els éssers amats, i on espera el descans i una vida de vellesa tranquil·la i en plenitud prop de tot el que estima. És un viatge que Ulisses concep com un entrebanc a allò que el té delerós, arribar a port; un viatge que desitja que sigui curt i la malastrugança del qual viu amb tristesa i impotència, perquè el seu veritable objectiu és l’arribada, el retorn. La idea del viatge de Kavafis és essencialment diferent, com ja hem anat veient: hem d’aprendre i créixer al llarg del viatge, hem d’utilitzar el viatge com a via de coneixement, el camí de la vida és un viatge de portes endins (que transcorre paral·lelament al viatge de la vida), un viatge cap a l’interior.

Darrera estrofa, síntesi vertebradora de tot el poema: allò que trobem al final del viatge és el resultat, el fruit del que haguem esmerçat per al nostre aprenentatge personal, el fruit del que haguem esmerçat a cultivar el nostre propi coneixement interior. La responsabilitat és, així doncs, tota nostra. I més encara, tota aquesta saviesa ha d’haver-nos dut a una darrera veritat: no existeix Ítaca, en singular; existeixen les Ítaques. No hi ha un sol camí vàlid per a tots. El camí és individual, personal: hi ha, per tant, tants camins com persones, tantes Ítaques com individus. I cadascú ha de fer el seu, de camí, el seu viatge personal d’autoconeixement i de creixement interior. Heus ací l’essència última de la vida. I l’essència última de l’ensenyança de Kavafis a través del poema.

COMENTARIS: Aquest és un bon exemple de "comentari personal", és a dir, d'enfillall d'idees i reflexions sorgides al voltant d'una primer lectura "dirigida", si es vol, per l'intent d'hipertext que teniu a la web, però enriquit amb l'experiència que prové de les pròpies lectures i interessos culturals. Les associacions amb fragments de l'Odissea, contextualitzen i exemplifiquen el discurs. El comentari que se'ns proposa, doncs, és ric en el sentit dels significats, només hi faria unes remarques pel que fa a l'organització de la informació. Així, tot i que es segueix el discurs linial del poema i es va fent una glossa dels versos als quals se'ns remet en ocasions, també s'amplien les referències que el poema suggereix amb lectures personals, i això és molt enriquidor. Perquè un comentari és més que una glossa, és un exercici d'interpretació i ha d'estar organitzat en la forma i en el contingut de la manera més equilibrada possible. Per això considero novament aquí que s'hagués pogut traçar a priori un índex o recorregut on s'anessin enfilant les reflexions, ordenades temàticament, potser. També hi afegiria un darrer apartat conclusiu on les idees que tan clarament defineixes al començament i al final del comentari tinguessin l'oportunitat de convergir.