Situació
Context urbanístic
Jaciments
Monuments funeraris
Descripció
Datació cronològica
Inscripció
Funció
Roma
Societat
Religió
Art
Arquitectura
Romanització
Llegendes
Bibliografia |
Terra sigillata
Nom donat als vasos de ceràmica característics de l'època
romana (de la fi del s I aC al s V). Fets en motlle i decorats exteriorment amb figures en
relleu, amb una textura externa molt fina al tacte i d'aspecte brillant, aconseguida amb
una mena de vernís, dins les modalitats del marrò-vermell i que duen impresa la marca
(sigillum) del ceramista. La decoració externa, feta també en motlle o aplicada amb
tampó, és d'origen oriental (apareix ja a Mègara). Fou la primera ceràmica signada amb
el nom del ceramista o del taller i amb altres motius, com ara xifres, figures, etc. La
signatura, en capital quadrada i algun cop en cursiva, és inscrita al fons del vas,
sovint repetida quatre vegades, dins un marc de forma variada, rectangular, ansada,
circular, trilobular, oblonga, del perfil d'un peu, etc.Art romà
Art propi de Roma o de l'imperi Romà. Presenta dues característiques
que en fan un cas únic dins el món antic. Primer, nasqué d'una manera gairebé sobtada,
durant els ss II-I aC, fill de la gran transformació de la societat en pocs anys i de la
influència de la Grècia hel·lenística, sense seguir un procés intern de madurament.
Segon, s'estengué per una àrea immensa, tot el territori de l'Imperi, on establí una
gran homogeneïtat artística i disposà d'una clientela molt nombrosa, fet que obligà
sovint a les produccions en sèrie, una mica industrialitzades. Resten pocs vestigis
d'abans del s II aC, limitats bàsicament a la ciutat de Roma, al Laci i pocs territoris
més. La tradició etrusca i la influència de la Magna Grècia foren els elements
capitals d'aquesta primera fase, que començà al s IV aC. Fou adoptat el tipus de temple
grec, amb variants (ordre toscà). La puixança derivada de les grans conquestes d'ençà
de la segona guerra púnica (vers el 200 aC) permeté que en un període d'un segle i mig,
fins a l'època d'August, en posessin les bases del que ja fou típic de l'art romà
durant segles.
Destaquen les creacions arquitectòniques i
urbanístiques. L'urbanisme romà creà un nou tipus de ciutat, estès a totes les
províncies, sobretot a les occidentals, on no hi havia gairebé precedents urbans:
ciutats amb tendència a la disposició regular, amb un nucli monumental al centre, entorn
del fòrum (amb els temples, els edificis civils, cúria, basílica, termes, etc), i els
grans edificis d'espectacles als afores o als extrems de la ciutat (teatre, amfiteatre,
circ). Des del sI aC es generalitzà l'ús del formigó, que permetia de construir
ràpidament i sense grans despeses, i que facilitava, amb les cobertes de volta i de
cúpula, cobrir grans edificis. Sovint, l'ús del formigó obligava als revestiments
decoratius de plaques de marbre o d'estucs. Sovint l'arquitectura romana pren un caràcter
molt funcional, art d'enginyers, com es manifesta en els ponts, aqüeductes, etc, a
vegades de proporcions extraordinàries (pont d'Alcàntara, aqüeductes de Segòvia, de
Nimes, etc), i també en edificis d'espectacles de masses, sobretot els amfiteatres (Roma,
Arle, Nimes, El Djem, Mèrida, Tarragona, etc). Moltes vegades l'arquitectura fou posada
al servei de la propaganda política; en són un exemple típic els arcs de triomf.
L'escultura tingué una producció abundantíssima, en marbre i en
bronze. La de temàtica religiosa fou molt influïda per la tradició grega tardana i per
la gran quantitat de còpies de peces famoses gregues que s'escamparen per tot l'Imperi.
Però la gran originalitat de l'escultura romana fou el retrat, de tendència realista,
fet amb el desig de copsar els trets físics i anímics dels personatges, i que no es
limità a les classes més potents, sinó que es generalitzà fins a les classes mitjanes.
El sentiment religiós i el desig d'embellir les cases provocà una gran producció de
petites estatuetes de bronze, que generalment representaven divinitats majors o menors.
La pintura s'ha perdut en bona part; els testimonis més abundosos són
a Pompeia, a Herculà o Roma: hi pesa molt la tradició hel·lenística.
El mosaic, que es convertí en un paral·lel de la pintura, és típic
del món romà: generalment decorava els sòls, no les parets. Foren utilitzades diverses
tècniques; la més corrent fou la de les petites peces (tessel·les) combinant el blanc i
el negre o amb policromia, sovint molt rica i variada, sobretot d'ençà del s II dC, quan
es generalitzà el mosaic de grans superfícies, amb composicions complicades (escenes
mitològiques, històriques o de la vida quotidiana).
La ceràmica no tingué la qualitat de la grega i tendí a la
industrialització (terra sigillata).
Durant el s III dC, quan l'art romà ja havia adquirit des de feia
gairebé tres segles les característiques bàsiques, que havia mantingut amb lleugeres
variants, s'insinuà un nou esperit, que derivà cap a d'altres tendències, l'art del
Baix Imperi (ss IV-V), que en bona part prefiguren l'art bizantí i en part el medieval.
Ja no es construïren ciutats noves i molt pocs edificis monumentals, l'escultura
esdevingué menys realista i perdé la tradició hel·lenística; el pes del cristianisme,
que anava creixent, demanava noves formes d'expressió: s'influïren la vella tradició
pagana i l'art paleocristià, tot dins una economia en decadència. El mosaic, molt ric
durant el s IV, fou un dels pocs aspectes que es mantingué. Amb l'enfonsament de
l'estructura política de l'Imperi a Occident, només l'art bizantí continuà en certs
aspectes la tradició romana. |