Situació
Context urbanístic
Jaciments
Monuments funeraris
Descripció
Datació cronològica
Inscripció
Funció
Roma
Societat
Religió
Art
Arquitectura
Romanització
Llegendes
Bibliografia |
DÉUS
TEMPLES
MANES
La religió pròpia dels antics romans, ja en els seus orígens i en el
desenvolupament posterior, mostra com a trets bàsics el sincretisme, que tendeix a
unificar en un culte regular déus i creences de procedència diversa, i el manteniment
constant de la dualitat de ritus populars, essencialment de procedència agrària, i
oficials. A l'època més primitiva, els romans viuen entre els déus: consideren la
totalitat del món com a diví. Per manca d'un pensament especulatiu, polític o legal,
hom expressa a través dels déus qualsevol ideal: de la religió prenen origen les
variades formes de l'activitat intel·lectual. El poble romà, mesclant tota mena de
tradicions autòctones amb els préstecs de les dels pobles veïns (etruscs, sabins, etc),
divinitza totes les forces i els elements que l'envolten, tant els de la natura com els de
la vida familiar (els lars, els penats, etc). Algunes d'aquestes forces divinitzades o
numina es destaquen gradualment i esdevenen veritables déus: Saturn, Janus, Júpiter,
Mart, Quirí, Neptú, Vulcà, etc. De fet, però, la divinitat romana apareix sempre
modesta, familiar, consagrada a les funcions protectores i s'acontenta amb sacrificis i
libacions simples: justa i raonable, exigeix el que li és degut, però desconeix el
caprici. Cada home, doncs, ha de pagar-li el seu tribut i això és el fonament d'una
pietas manifestada privadament i públicament per mitjà de cultes i festes ben diverses i
sovintejades. Els déus de l'època primitiva no demanen altra cosa: no cal conèixer-los
ni estimar-los, no exigeixen cap sentiment, només la regularitat en els ritus que els
són deguts.
D'altra banda, no regnen sols a Roma: se'ls ajunten altres déus d'origen divers, com
Saturn, la Terra Mare o els dels etruscs, sorgits d'una fusió entre divinitats indígenes
i numina d'una civilització més desenvolupada, déus en forma antropomòrfica
emparentats entre ells en grups o tríades (una tríade etrusca fou la primera que regnà
al Capitoli) que tenen a llur servei una teologia, una cosmologia i una organització
social ben definides. Els romans en prenen l'essencial: els col·legis sacerdotals, les
lleis reials, el càlcul dels segles, el calendari, els fasts, els annals dels pontífexs
-origen de la història llatina-, la iconografia, la música, les festes, els jocs i
espectacles, germen de l'art i de la literatura. Posteriorment, als déus etruscs, s'hi
afegeixen els de la Magna Grècia i de Sicília, que omplen de nou contingut les
divinitats indígenes: al costat d'Apol·lo -més apreciat que Dionís, inspirador del
culte orgiàstic de les bacanals durament reprimit el 186 ane-, apareixen els reflexos de
la mística pitagòrica i òrfica i es difonen els mites i les creences grecs -per obra
dels oracles, sobretot pel de Cumes-, i també algunes formes de culte orientals. De fet,
la religió romana es mostra, al llarg de la seva història, acollidora amb els déus de
procedència estrangera, però sempre sota el control dels pontífexs que determinen
l'emplaçament de llurs santuaris, fixen el caràcter de llur culte i els acomoden a la
tradició nacional. August -emperador que sembla haver estat profundament religiós-,
veié en la religió un dels elements essencials de la vida romana i, revestit de la
dignitat de summe pontífex, en restaurà la pràctica oficial en un intent d'alliberar-la
de la superstició que l'envoltava. No abandonà, però, els cultes populars d'origen
antic i àdhuc procurà d'incorporar-los harmònicament dins el sistema de creences
oficial, fixant-ne la natura dels ritus. D'una manera paradoxal, substituí la pietas per
una religió eminentment política entre el poble, el qual, deliberadament, excloïa de la
vida política. Després d'ell, a mesura que progressà l'esperit romà, el pensament
religiós s'afeblí i esdevingué buit de contingut. Les formes divines subsistiren a
l'interior dels temples amb el sosteniment, no pas de la pietat primitiva, sinó de la
ciutat, símbol més polític que no pas religiós que es dreçava paral·lel i oposat a
la nova religió dels cristians.
ELS DÉUS
Les conquestes militars i els contactes culturals i econòmics amb altres pobles, en
especial amb els grecs, van fer sorgir el culte dels grans déus de la Mitologia grega.
Iuppiter (Júpiter = Zeus), pare i rei dels homes i dels déus, era el
primitiu déu itàl·lic de
l'aire, del cel lluminos i de la claredat del dia.
Iuno (Juno = Hera) és el complement femení de Iuppiter, de qui era, a
la vegada,
germana i esposa.
Minerva (Minerva = Atenea), filla de Júpiter, deessa de la guerra i de
la pau, protegia
les arts i les ciències.
Venus (Venus = Afrodita), deessa de la bellesa i de l'amor.
Mars (Mart = Ares), déu de la guerra.
Mercurius (Mercuri = Hermes) fou venerat com el déu protector del
comerç i dels
viatges; per això porta un bastó i un barret de caminant i el seu calçat porta
ales. És el missatger dels déus.
Vulcano (Vulcà = Hefestos) era el déu del foc i protector dels ferrers.
Vesta (Vesta = Hestia) representa el foc de la llar; és el símbol de la
puresa i la castedat
i, com a tal,
protectora del matrimoni i la família.
Neptunus (Neptú = Poseidó), germà de Júpiter i de Plutó, és el
sobirà dels mars i de
totes les aigües.
Pluto (Plutó = Hades) és el rei totpoderós del món subterrani, de les
mansions
ombrívoles dels morts. Viu als Inferns i la seva esposa és Proserpina, filla de
Ceres.
Apollo (Apol·lo = Apolo), fill de Júpiter i germà bessó de Diana, és
el déu de la llum; se
l'identificà amb Helios, símbol del Sol.
Diana (Diana = Artemis), deessa de la lluna, protectora dels caçadors.
Ceres (Ceres = Deméter) protegia, en especial, els cereals.
Bacchus (Baco = Dionisos) era el rei de la natura agresta, el déu
protector de les
veremes i del vi.
TEMPLES I SANTUARIS
El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els
sacerdots tenen accés al santuari. L'altar (ara), on s'ofereixen els sacrificis,
està sempre davant l'entrada. A l'interior només hi ha l'estàtua del déu, al voltant
de la qual els sacerdots depositen les ofrenes dels devots.
Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular.
El temple més important era el de la tríada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al
Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L'única
estàtua humana que el Senat permeté posar a aquest temple fou la d'Escipió l'Africà.
Segons les creences dels romans, els déus manifestaven llur voluntat o llur
disposició davant les empreses humanes mitjançant prodigis (prodigium), fenòmens
naturals difícils d'explicar lògicament. L'art d'observar, interpretar i conjurar els
senyals divins era l'adivinació, que comptava amb diversos mètodes:
Observació dels fenòmens de la natura: llamps, trons, pluges de sang...
Observació del vol de les aus.
Observació de l'apetit dels pollastres sagrats.
Observació de les víctimes dels sacrificis.
Interpretació dels somnis.
DÉUS MANES I VIDA D'ULTRATUMBA
Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos
rituals d'enterrament: per inhumació o per incineració.
Els mites grecs que presentaben Hades (conegut també per Plutó) com el déu que
exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però
només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius Déus
Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'Ultratumba.
Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la
dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes parentalia del
21 de febrer; rituals semblants tenien ocasió durant el novenarium que seguia tots
els enterraments.
Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps propici per què
els fantasmes dels morts es trobessin insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11
i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los.
El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels Déus Manes i tenia caràcter
religiós. |