Una imatge val per mil paraules Jaume Cabré
Una imatge val per mil paraules
Jaume Cabré
2. La prehistòria del cinema | 3. Guionista i novelista | 4. M'ha agradat més la novel·la
Al voltant d'Homer
Una vegada hi havia un videoclub ple de pel·lícules i a l'entrada hi havia un rètol lluminós molt bonic que deia el lema d'aquesta casa, que és una imatge val per mil paraules. I vet aquí un dia que la clientela ja se n'havia anat, però encara no havien tancat els llums, van entrar al videoclub dues rates, l'Amàlia i l'Amèlia. I van dir: "Què fem avui?" Aleshores l'Amèlia se'n va anar de seguida cap al racó de la sèrie B i va agafar una pel·lícula poc coneguda, mentre que l'Amàlia va agafar Mort a Venècia. Llavors la va començar a rosegar i l'Amèlia li va dir: "Què, què te'n sembla?", i l'Amàlia li va contestar: "Mmm... Em va agradar més la novel·la."
Aquesta reacció de l'Amàlia és una reacció molt lògica que moltes vegades la podem haver experimentat nosaltres: tenir una història explicada o que l'hem llegida o l'hem coneguda a través d'una novel·la i després en veiem la versió cinematogràfica. Aleshores diem: "No és això", al marge de la bondat específica que pugui tenir aquella pel·lícula. Això té una explicació molt lògica: el fet que la relació entre la novel·la i el lector sempre és més profunda —des d'un punt de vista teòric— que la relació que hi pot haver entre la pel·lícula i l'espectador, perquè a través de la paraula i només la paraula el lector fa seva una història, fa seu un món, fa seus uns sentiments i uns personatges, unes implicacions, uns interessos d'aquests personatges... I els emmotlla a la seva pròpia biografia, al seu estat d'ànim, a la seva manera d'ésser, converteix la lectura en la seva experiència de novel·la. En canvi, en la pel·lícula hi ha una sèrie d'elements objectius que són tot el treball d'imatge, de realització, de dramatització, de posada en escena. Tot el que al final es converteix en el que és la pel·lícula i que ja et ve donat. Això és així i no és d'una altra manera. Per exemple, si aquella habitació té tres finestres perquè el director de la pel·lícula ha considerat que hi havien de ser, doncs hi són; en cavi, tu t'imaginaves un sol finestral immens amb una cortina vaporosa. Llavors has d'acceptar aquelles tres finestres. Això fa que la nostra relació amb la versió cinematogràfica de la novel·la que sigui, en aquest cas de Mort a Venècia, sempre sigui una relació que ultrapassa el que era relació íntima en la lectura de la novel·la.
|
| Fotograma de Mort a Venècia |
De tota manera, l'encàrrec que m'ha fet la universitat és de parlar de noves formes de creació literària. L'encàrrec és temerari perquè jo no en sé, no sóc profeta i no sé què passarà. Per tant, el que intentaré serà navegar, com pertoca en aquesta universitat, mirar de fer-ho amb elegància i procurar que entre tots no perdem el temps. Penseu que aquí, a la universitat més moderna de Catalunya, la UOC, m'agradaria deixar clar que parteixo de la base per parlar del futur que per a mi una obra moderna, actual i viva és l'obra d'Homer, la Ilíada i l'Odissea. Són obres, si les agafem en un sol sac, sobretot més l'Odissea que la Ilíada, que narren en tercera persona, que passen després a la primera persona, que fan flashbacks, que comencen al mig sense avisar i el lector es troba dins d'una història que se suposa que ja la sap i si no ja s'hi enganxarà, de cop tiren enrere i fan una sèrie de virtuosismes i d'el·lipsis narratives impressionants. Però el lector ho va entenent tot perquè són obres que, al capdavall, estan plenes d'elements argumentats de gran imaginació. No he entrat, per raons de prudència, en qüestions estilístiques, perquè no conec tant la el grec com per poder fer-ho. M'he hagut de basar per a la seva lectura en les traduccions de la Ilíada de Balasch i l'Odissea de Riba. Però considero que ens trobem amb aquestes obres davant d'una modernitat absoluta. I això ho dic una mica per provocar però ho dic sentint-ho. Penseu que la creació literària, perquè és d'això del que parlarem, en el fons és més vella que Homer. Sabeu quin va ser el primer poema de la humanitat? El primer poema de la humanitat segurament va néixer amb el llenguatge, i és un moment històric perquè ara el recitaré. Un home o una dona prehistòrica surt de la cova a la matinada, veu la sortida del sol i diu "Oh"; aquest és el primer poema. És l'expressió lingüística d'un estat d'ànim per una raó externa o interna.
Mireu si és antic el fet de la creació literària. Però anem una mica més enllà. Penseu que aquests mateixos habitants d'una cova paleolítica en el moment que es reuneixen per rostir el mamut que han caçat, si una dona
els explica com va anar la caça d'aquest mamut s'està convertint en la primera periodista. Penseu que si aquesta mateixa dona està explicant als de la cova com quan ella era jove els seus oncles, per exemple, caçaven mamuts i la tècnica que tenien per a caçar, una tècnica més antiga, tenim la primera historiadora. Però si aquesta dona que ha explicat moltes vegades aquestes escenes de caça, com que els altres no ho poden comprovar, si explica que hi havia un mamut de cinc ullals, que tenia deu potes i una mida que ultrapassava la de tot un ramat de mamuts, és a dir, si comença a exagerar coses, a augmentar-les i a mentir apareix la primera novel·lista. I, amb aquesta mentida o amb aquesta exageració, apareix el que en podríem dir el nucli del mite. I a partir d'aquí podrem començar a parlar del caçador amb majúscules. No tenien majúscules en aquells moments però la senyora aquesta quan parlava del caçador ho feia amb majúscules. I si el que està fent és simplement comunicar l'alegria pels filets de mamut que es menjaran en aquells moments ja ens trobem davant d'una poesia molt més elaborada que el primitiu oh.