Penseu que la novel·la i la poesia són gèneres proteics que ho resisteixen tot. Són com les rates, com les nostres estimades rates que hem deixat al videoclub rosegant Mort a Venècia. El cinema a poc a poc es posa al costat de la poesia i de la novel·la i es converteix en una forma d'expressió que podem considerar nova. Actualment —haureu sentit dir moltes vegades frases com "la prehistòria del cinema"— ja podem parlar d'èpoques en el camp del cinema. I podem remuntar-nos a fa vuitanta o noranta anys. I podem constituir mites propis del cinema amb aquelles qüestions tan estranyes que fan molt crítics cinematogràfics als diaris com, per exemple, allò de posar estrelletes a les pel·lícules segons el gust de qui fa el comentari: una pel·lícula de dues estrelles és una pel·lícula "pss", una pel·lícula de tres estrelles és una pel·lícula "déu-n'hi-do", una pel·lícula de quatre estrelles és una pel·lícula "home", i una pel·lícula de cinc estrelles és una pel·lícula "oh". Doncs normalment solen afegir una estrelleta quan s'adonen que la pel·lícula és en blanc i negre. I si la pel·lícula és d'abans dels anys vint, una altra estrelleta. Llavors tenim pel·lícules de set estrelles que són invisibles, que són molt dolentes. Segurament en aquest cas estan confonent l'encant naftalínic que tenen aquestes pel·lícules amb la qualitat. No estic tirant per terra el cinema antic ni molt menys, perquè hi ha obres precioses; hi ha obres mestres com en tot. Però en el cinema veiem potser d'una manera més cruel el pas del temps que no pas el veiem en la literatura. Per què? Perquè en la literatura som nosaltres els que posem les imatges. La manera com el meu estimat Bogart agafa una pistola és ridícula. En aquest sentit és molt més bona Seven, que és molt dolenta però allà s'agafen les pistoles d'una manera creïble. I del Falcó Maltés dius: "Ai, m'agradaria veure-la feta ara." És allò dels remakes d'El Carter truca sempre dues vegades; com que la història és molt bona com més moderna sigui molt millor. Però en fi, per aquí aniríem a parar a altres qüestions que són del tema però que ens n'allunyen. 

Cartell de la películ·la el Falcó Maltés

Què passa? Doncs que es van fent nous invents. Ara el professor Isidor Marí us ha fet una xerrada amb un suport que m'ha deixat enlluernat, francament m'ha deixat enlluernat. Jo, que sóc un escriptor que fa servir una tècnica que es diu ploma estilogràfica, que al mateix temps que vas escrivint t'ho imprimeix també. És molt més ràpid. Totes aquestes coses me les miro així. Tot i així, he de confessar que amb qüestió de temps i paciència i, sobretot, gràcies als fills —que són els que et posen al dia en aquestes coses— faig servir l'ordinador i cada vegada el faig servir més perquè, en el moment d'escriure, és una eina que és extraordinària. Perquè recordareu allò de la màquina d'escriure: el típex, una fletxa cap aquí, una altra cap allà, tornem enrere per no repetir trenta pàgines, aleshores més típex i una fletxa que indica que continues per aquí. Fas uns mecanoescrits que semblen més aviat sortits d'una catàstrofe ferroviària. Amb això l'eina de l'ordinador és extraordinària i, evidentment, cada vegada la fem servir més. Però continuo reivindicant el plaer de rascar el paper amb tinta amb el silenci que et dóna el fet d'escriure a mà, tot i que d'això no en faig cap batalla ni en presumeixo.