De tota manera assistim a nous invents, com per exemple la novel·la per a invidents, la novel·la parlada. Això ja existeix i hi ha llocs on s'utilitza molt. Fins i tot pot existir, i em sembla que ja s'està provant, el llibre electrònic: Es posa el disquet on hi ha la novel·la i l'ha pots llegir en pantalla. Totes aquestes coses, i més que se n'inventaran, faran més pràctica, o no, la lectura. Al final, penso, que es mantindran vius els invents que siguin realment pràctics per a aquest objectiu. Però sempre es necessitarà el soft, sempre es necessitarà el disquet, sempre es necessitarà algú que hagi picat el disquet o que hagi imaginat el que després es picarà al disquet. De tota manera dintre del nostre segle, i al marge dels invents que s'han anat fent, sí que hi ha alguna cosa que ha canviat: La transformació de l'escriptura de creació de paper a audiovisual. Per a mi aquí és on hi ha el gran pas.

L'escriptor audiovisual (normalment se'n diu el guionista) fa literatura però amb eximents i agreujants, la qual cosa no vol dir que faci més o menys literatura. Fa literatura, el què passa es que ho fa d'una manera diferent. Per exemple, el guionista ha de ser prou humil com per saber que ell és només una baula d'una cadena formada per tot un equip de gent que comença amb ell, suposant que ell sigui la gènesi de la idea, i que culmina en el moment en què l'obra es projecta en una pantalla. Però la literatura audiovisual comporta una sèrie de limitacions: Moltes vegades la idea inicial del guionista per raons lògiques de producció s'ha de reajustar. Per exemple: El guionista decideix que en un moment donat sigui un helicòpter el que rescati a una colla de gent, però el productor diu:"Helicòpters, no"; llavors el guionista s'inventa que sigui una furgoneta la que faci aquest fet, però el productor tornar a dir "no" i el guionista no té altre remei que proposar que sigui un cotxe de lloguer (perquè el pressupost no dóna per a més). Així doncs, la història s'haurà de fer amb un cotxe i no amb un helicòpter com el guionista havia pensat en un inici. Al mateix temps, a la creació del guionista s'hi superposa la creació del director i dels actors. Tots aquests factors van fornint el que després serà la pel·lícula. El novel·lista, en canvi, això no li passa. Ell sol és la cadena i ell és el productor i si vol pot posar un, dos, tres i fins quatre helicòpters si vol.

El guionista, per fer la seva obra de creació des de la seva pròpia baula, normalment treballa en equip. Això és una cosa que he descobert d'una manera palesa en la meva feina. I és dur, perquè treballar en equip vol dir revisar la feina d'un altre i trobar-hi els defectes que hi pot haver al mateix temps vol dir deixar que altres revisin la teva feina, que trobin el defectes i empassar-t'ho, ser objectius i veure què és el que fa créixer més les històries. I això en novel·la no sol passar. L'escriptor és un animal solitari, escriu, ell ho fa i ell és el màxim i normalment únic responsable d'aquell llibre que fa. Un guionisme sense equip jo no el concebo sobretot en el terreny de la ficció televisiva.

L'esclau de Miguel Àngel

De tota manera, amb tot això on vull anar a parar és al misteri de la creació. Per a mi, el misteri de la creació és un gran interrogant. Per què escriu l'escriptor? Per què fa música el compositor? Mireu, no ho sé; però és una necessitat inexplicable. El que vol l'artista és partir de zero, és crear, és fer del no-res. Abans de la música, què hi havia? Res. Llavors a base de sons, a base de silencis, a base de ritme es va construint el que és la música. Abans de la novel·la, què hi havia? Res. Un full en blanc que vas escarbotant, que saps que allà dintre hi ha una novel·la. Moltes vegades quan començo una novel·la m'he imaginat aquells esclaus de Miquel Àngel que estan emergint de la pedra, perquè estan inacabats, i és la sensació aquesta de l'escultor que veu un bloc de pedra i ja hi veu l'estàtua que vol fer. És qüestió de treure la pedra que sobra, mireu que és fàcil fer d'escultor. Una mica és això. A la vida ja hi és tot, l'únic que cal és fer-ho palès. Però què fa servir el creador? Fa servir la gran metàfora que és l'art, que, en el cas de la literatura, a través del món ens suggereix l'il·limitat. Jo crec que la teoria de la paraula viva de Joan Maragall és la mare dels ous. El valor suggeridor de la paraula. Ara acabo de dir: "La teoria de la paraula viva de Joan Maragall és la mare dels ous"; si dic: "La teoria de la paraula de Joan Maragall és la mare de tots els ous", què ens connota? Saddam Hussein. I en connotar Saddam Hussein ens connota agressivitat, ens connota batalla, ens connota altres coses que no hi eren presents, ens connota aquelles imatges de televisió mig verdoses d'uns projectils que van caient sobre Bagdad... I només dient: "La mare de tots els ous", en comptes de dir: "La mare dels ous." Fixeu-vos com la paraula pot ajudar-nos.