Una imatge val per mil paraules Jaume Cabré
1. Al voltant d'Homer | 2. La prehistòria del cinema | 3. Guionista i novel·lista
M'ha agradat més la novel·la
El creador, el novel·lista creu, per tant, en el valor de la paraula. Moltes vegades haureu sentit parlar gent que diu que llegeix i diu: "Sí però jo de novel·les no en llegeixo", com dient: "Jo llegeixo coses serioses." Per què? "Home, mira, màxim llegeixo biografies." Per mi això és absolutament legítim però vull fer-hi una petita reflexió. És una translació de l'argument d'autoritat medieval. Ens fa por la ficció i ens trobem més emparats si hi ha una veritat històrica al darrere d'allò que estem llegint. Si estem llegint una biografia de Pau Casals, som nosaltres davant del text, però tenim Pau Casals, que és el que va rebent les patacades i nosaltres ens en podem mantenir a distància. Però si estem davant d'una ficció, estem sols perquè la ficció no existeix: Jo, lector, i la ficció; jo, lector, i la proposta que m'ha fet aquest escriptor. I aleshores la ficció entra directament, no hi ha el referent de dir: "Sí, sí, això era un senyor que tocava el violoncel molt bé." No, aquí és tot allò que et suggereix i entra dintre teu i ho acceptes o no ho acceptes. Dit d'una altra manera, jo no he estat mai a Ferrara, però jo conec pam a pam aquesta ciutat. Per què? Perquè jo tinc la meva Ferrara, jo tinc la Ferrara del Jardí dels Finzi i Contini. Jo tinc la Ferrara de totes les novel·les i tos els contes de Georgio Bassani dintre meu, i aquesta Ferrara no me la pot treure ningú. En aquest sentit, diria que tant se me'n dóna anar a Ferrara o fins i tot diria que no m'agradaria anar-hi perquè em trencaria la meva veritable Ferrara. No tenim temps però m'hauria agradat molt parlar de la veritat en literatura. Ho farem en una altra ocasió.
Lisboa és una ciutat que conec però que per a mi és la ciutat que em presenta António Lobo Antunez, per exemple, en el Manual dels Inquisidors o en aquelles descripcions del Teixo que fa José Samarago a L'any de la mort de Ricardo Reis. Aquelles descripcions del Teixo m'agraden més que el Teixo que jo he vist en la realitat perquè l'he interioritzat i sobretot perquè l'he pogut rellegir. En aquest sentit, aquesta Lisboa o aquesta Ferrara per mi són la Lisboa i la Ferrara de ficció i per tant les que tinc dintre meu. Són les meves veritables Lisboa i Ferrara.
|
| L'Alfama de Lisboa |
Fixeu-vos que en parlo amb un cert èmfasi, perquè han entrat dintre meu i perquè m'han agradat molt, perquè per mi l'experiència lectora és un element d'enriquiment personal. Què passa quan anem a un concert? Sentim una música. Què passa després? Quina és la reacció després del concert? La reacció normalment és un acte de covardia col·lectiu. La gent aplaudeix. Jo estic en contra dels aplaudiments al final d'unl concert perquè, en el moment en què s'ha acabat la música, aquells dos segons que no arriben a existir mai perquè la gent aplaudeix, són els moments en què t'adones de la comunicació que hi ha hagut. El silenci que queda només és l'eco, perquè els sons s'han anat fonent per les parets, és el moment de màxima comunicació. I això la gent no ho pot resistir. Llavors què fa? S'espolsa de sobre la incomoditat que li suposa allò, la petita llàgrima que podria tenir i es posa a aplaudir i a dir: "Veus que bé que ho han fet? Has vist quin so que ha tret del violoncel o de la viola" I aplaudeix i aplaudeix per treure's de sobre aquesta inquietud. Quan acabem de llegir una novel·la que ens ha agradat moltíssim, no ens posem a aplaudir. Normalment el que fem és deu o quinze segons d'estar callats, tancar la novel·la i tornar-la a obrir, mirar-la, deixar-la... Aquests moments són moments en què tu, lector, has estat creador perquè has compartit aquella creació i has estat en relació íntima amb aquesta creació i has respost amb el silenci. Tot això no canvia, des del Paleolític fins ara no canvia. I la meva aposta és que això no canviarà per més recursos que hi posem a sobre. Sempre per tant la base serà el poder creador de l'escriptor.
Recordo sempre que era més fort imaginar-me l'emoció que no pas l'emoció. "Oh, que virguer que serà quan un escrit meu el vegi en pantalla", i després quan el veus penses: "Està bé, però a veure: què més?" Amb el pas del temps, després de milers i milers de pàgines i de veure-les en imatges, això ja no reporta cap emoció i en canvi el que sí que em va reportant emoció constantment és el miracle constant de la literatura. Les teves paraules s'han convertit en mons, s'han convertit en personatges, s'han convertit en moviment. Jo recordo que quan vaig començar a escriure quan acabava una novel·la, i m'havia agradat molt i em feia ràbia que s'acabés, la continuava ressuscitant amb un personatge si calia. I aleshores m'adonava que els personatges es movien, es bellugaven en paraules meves. Això per mi és un miracle. I aquest miracle és més fort i més màgic per mi que no pas el d'aquesta translació de veure l'escrit en imatges. Podríem dir, i si ho voleu amb una frase lapidària, que els límits a la literatura només els pot posar la bomba d'hidrogen.
Recordeu, i ja acabo, que havíem deixat l'Amàlia i l'Amèlia al videoclub sota el rètol lluminós del lema de la casa, i en aquesta estona l'Amàlia ja acabat de rosegar Mort a Venècia. Fixeu-vos que ha triat Mort a Venècia que és una gran pel·lícula de Visconti, que no té res a veure amb la novel·la de Thomas Mann. Però sí que hi té a veure: És la mateixa novel·la però amb una història diferent i per tant és una excel·lent pel·lícula. Però el veredicte de l'Amàlia era: "M'ha agradat més la novel·la", i ho continua sent. I quan ha acabat l'últim fotograma de Mort a Venècia, l'Amàlia li diu a l'Amèlia: "Creu-me, Amèlia, la meva experiència em fa dir que això d'aquest rètol més aviat hauria de ser que una paraula val per mil imatges."
