La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió                                                                                                               Jean-Claude Gardin

Estan en crisi les ciències humanes? N’hi ha molts que ho afirmen periòdicament, des de fa decennis. El que és jo, no tinc cap opinió establerta sobre aquest punt: el meu àmbit de recerca se centra en l’arqueologia i no tinc pas la sensació d’estar preparat per tractar una qüestió tan àmplia. Ara bé, imaginem-nos que hom es demana el mateix pel que fa exclusivament a aquesta disciplina: està en crisi l’arqueologia? Jo hi respondria enèrgicament que no. 

Els treballs següents posen a debat, sí, el discurs humanístic, però això no vol pas dir que hi hagi cap crisi, i encara menys que hi hagi cap revolució. Més aviat em fa l’efecte que l’arqueologia no ha anat mai tan bé com ara: el fet que estengui les seves exploracions a l’arquitectura dels seus textos és, a parer meu, un símptoma magnífic de salut. Els textos que apleguem són el resultat d’aquestes exploracions; res no ens obliga a veure-hi un "canvi de paradigma". L’abús d’aquesta expressió, emprada per Khun, o d’altres de semblants, més aviat em mou a presentar aquest recull com una prova, entre d’altres, de l’evolució "normal" de les idees i dels hàbits, pel que fa a les disciplines històriques, si adoptem en la nostra reflexió una perspectiva temporal una mica llarga. 

Arqueologia, discurs humanístic, disciplines històriques: matisem d’antuvi amb més claredat les nostres fronteres. Els textos dels arqueòlegs, inclosos els meus, m’han proporcionat durant trenta anys matèria per a la reflexió. Tots sabem, però, que els arqueòlegs, per més que s’anomenin prehistoriadors, fan d’historiadors. Hi tenen en comú l’objectiu de reconstruir la vida dels homes d’altres èpoques, els esdeveniments que aquests homes visqueren com a agents o com a testimonis, l’organització canviant de societats i cultures avui desaparegudes, en definitiva, tot allò que pot contribuir a alimentar la nostra curiositat sobre el passat. El conjunt de textos que s’han escrit amb aquest objectiu constitueix un edifici prou homogeni, si més no a la capçada de l’arbre, on cadascú enuncia les seves respostes a preguntes semblants, mentre que a l’arrel els objectes concrets sobre els quals es treballa són d’una diversitat enorme, des de les eines lítiques als documents d’arxiu, passant per tot el ventall de vestigis materials o de fonts escrites en què es fonamenten les nostres reconstruccions.