Un segon guany del nostre temps és el lloc concedit a les qüestions de llengua. La cosa no és pas nova, és clar: una ciència és una llengua ben feta, deien els enciclopedistes quan volien resumir de forma lapidària el parer de molts altres abans que ells, des de Plató a Leibniz, sense deixar-nos l’inevitable Vico. El que sí que em sembla nou és la idea que l’aforisme sigui aplicat no únicament a les construccions logicocientífiques, sinó que ho sigui igualment a les pròpies obres narratives. Tant les unes com les altres només són valorades, en darrera instància, en la mesura que posseixen una eficàcia simbòlica vinculada, ben clarament, al caràcter més o menys raonable de les tries que hagi fet l’autor en matèria de llengua. Tautologia? I tant! Parlem d’un simbolisme eficaç en tant que és raonable, raonable en tant que és eficaç, però és que les ciències naturals es fonamenten en aquesta circularitat, i són les imperfeccions del nostre esperit que la transformen feliçment en una espiral centrípeta i sense fi, per a la salvació dels investigadors. Perquè, doncs, haurien de funcionar altrament les ciències humanes? ¿No és a fenòmens o a fets empírics que remet també el seu "discurs", uns fenòmens o uns fets en virtut dels quals hom podrà qualificar el tal discurs de més o menys raonable, en la mesura de la seva eficàcia?

Aquí és on sura el veritable sentit del model bipartit: el discurs narratiu tal com és entès per J. Bruner té, de fet, una eficàcia variable, talment com el discurs científic, però d’acord amb un sistema d’avaluació diferent, i aquesta diferència és l’autèntica naturalesa de la nostra dicotomia, més enllà d’una oposició que, altrament, podria no ser més que merament formal. Així, l’acollida que troben ara i aquí les interpretacions postmodernes en arqueologia, limitem-nos a aquest únic exemple, resta ben clar que no té res a veure amb l’èxit els models bihelicoïdals en biologia; però tampoc no té gaire res a veure amb l’èxit de les construccions intel·lectuals gràcies a les quals l’arqueologia aborda el seu terreny "amb coneixement de causa", coneixement i causa que creixen en competència mútua al llarg del temps i, comptat i debatut, pels mateixos camins que la dobla hèlice. Els dos sistemes d’avaluació a què m’he referit s’oposen així clarament, l’un arrelat en l’indret i l’instant de "societats de discurs" particulars, com les anomenava Michel Foucault, despreocupades del seu caràcter parroquial; l’altre atret sobretot pels jocs de llenguatge en què es reconeixen des de fa segles associacions més extenses, científiques o humanístiques, a propòsit de tota mena de temes. 

Tant en l’un cas com en l’altre, una de les claus de l’èxit és el domini del discurs adequat segons els criteris d’adequació propis de la comunitat que n’ha de donar l’aprovació. Aquesta visió formal i lingüística de les coses, en el terreny de les ciències humanes, és una altre tret propi de l’època actual. Es manifesta per mitjà d’una producció creixent d’obres sobre diversos "discursos", tants com disciplines o àrees de recerca "humanes" — discurs geogràfic (Berdoulay 1988), discurs polític (Ball 1989), discurs antropològic (Tyler 1987) i molts d’altres que no esmento perquè sovint només en conec el títol (mereix un esment, però, la col·lecció Rhetoric of the Human Sciences, publicada per la Universitat de Wisconsin que es va iniciar el 1985 i ara compta amb més de trenta volums editats o en premsa, cadascun dels quals és dedicat a un àmbit de discurs pertanyent a les ciències socials o a les humanitats). Estaria temptat de posar en la mateixa línia els treballs que pretenen posar en evidència els mecanismes del raonament científic a partir de l’anàlisi dels textos o de les converses que es produeixen en el decurs de la gestació d’aquesta mena de raonament. Les lliçons que extrec, però, el que és jo, del conjunt d’aquestes recerques fan referència no tant a la seva novetat com a la timidesa relativa de l’objectiu, en la perspectiva que ara ens interessa. M’explico de seguida.