La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió Jean-Claude Gardin

Allò que ens separa

Cal dir d’antuvi que, en aquest cas que acabo d’esmentar, els processos de gestació estudiats no són pas de la mateixa naturalesa que els mecanismes de l’argumentació que ara ens ocupen. La diferència és senzilla: té a veure amb l’oposició clàssica entre l’ordre del descobriment i l’ordre de la prova, respectivament. Així doncs, no m’hi entretindré gaire. No passa el mateix en els treballs relatius a la retòrica de les ciències humanes. L’objecte d'estudi sembla que es confon amb el nostre: nosaltres analitzem tota mena de textos especialitzats per fer-nos un idea més precisa dels mecanismes que en governen l’estructura, el desenrotllament. I malgrat això no escrivim els mateixos llibres. Els que he esmentat fa unes línies, consagrats al discurs en una disciplina concreta, són plens d’observacions erudites sobre aspectes del tema que l’anàlisi lògica no tracta en absolut: les fronteres de la disciplina, el seu lloc en tal o tal altra classificació de les ciències, la història de les seves relacions fluctuants amb altres disciplines, el pes de tota mena de "factors" en la seva evolució (filosòfics, ideològics, polítics, econòmics, etc.), la llista de "paradigmes" o de "themata" que dominen l’escena a cada moment, les formes d’argumentació i el seu arrelament en tradicions retòriques diverses, l’ordre social que presideix tots aquests fenòmens, etc., etc. La llista és infinita.

La llista és infinita, però l’anatomia de les construccions erudites i les qüestions d’epistemologia que generen no hi figuren mai, com qui diu, si no és per mitjà de les referències de consuetud a les aberracions del neopositivisme reduccionista o mecanicista. En fi, els nostres "discursos" hi són objecte d’una mena d’anàlisis d’un gran poder instructiu en la perspectiva de la història o de la sociologia de les ciències, però que no n’il·luminen ni els mecanismes ni els fonaments en el sentit operatiu que l’epistemologia pràctica imposa a aquests termes. Hom pot, certament, produir la il·lusió que totes dues tasques estan vinculades; resulta fàcil de fer-ho si hom subratlla que totes dues contribueixen a posar en evidència els determinismes del discurs humanístic, cadascuna a la seva manera; però aquesta il·lusió és purament formal i, el que és jo, m’estimo més de subratllar allò que ens separa, sense introduir-hi cap mena de jerarquització entre tots dos programes.

El souflé semiològic

La separació prové del fet que cal distingir aquest "posar en evidència" del "posar en qüestió" anunciat des de les primeres ratlles d’aquesta introducció. L’anàlisi lògica té ressonàncies normatives més immediates que no pas tenen, gràcies a Déu, l’anàlisi històrica o sociològica del discurs científic. Pierre Lévy, en el seu estudi ja esmentat sobre "el paradigma del càlcul", ha posat de relleu aquesta diferència, amb les reserves usuals en casos semblants (1987: 115 i s.): el que és normatiu és impopular entre nosaltres, i està bé que sigui així. A més, ens hauríem de posar d’acord sobre el sentit que donem al terme "normatiu": essencialment, una invitació a no deixar permanentment obertes les qüestions relacionades amb la Tercera via... La restricció és feble, en tant que les respostes són lliures. Les que afloren aquí i allà són diverses. Una resposta franca i honesta ens va arribar un dia, per exemple, de Serge Moscovici, i ell m’ha autoritzat a esmentar-la. Era el 1980, a la fi d’un seminari restringit que François Furet, llavors president de l’École des hautes Études en Sciences sociales, m’havia convidat a donar durant un any sobre epistemologia pràctica. Serge Moscovici, aparentment captivat per la realitat dels problemes que s’havien suscitat, va assenyalar que no hi havia res més desassenyat que demanar-nos de criticar la qualitat de les garrofes amb què, en tant que investigadors, ens guanyem la vida. La fórmula va tenir seguidors: n’he sentit tota mena de paràfrasis que la suavitzen i, en certa forma, la justifiquen, sobretot quan l’autor de la crítica s’exposa per aquest fet mateix a riscos alimentaris més greus que no el que està en joc. Jo no he merescut mai aquest honor; però tampoc no he urgit mai ningú a substituir immediatament el discurs tradicional per esquematitzacions o per bases de dades abans que aquestes noves formes de comunicació, o les que hi hagi temps a venir, no hagin pres carta de naturalesa. Mentrestant, cal tenir la prudència de fer anar tots dos llenguatges, és a dir, de fer el doble joc que he recomanat més amunt. Els heralds de la nova ciència, des de Bacon i Copèrnic, no han fet res més durant prop de dos-cents anys.

Altres respostes, aparentment més dignes, a la pràctica em satisfan molt menys, pel fet que denoten igualment unes certes pulsions "normatives"; provenen d’investigadors que han arribat a les mateixes constatacions d’insuficiència que nosaltres i, doncs, a les mateixes preguntes, però que recomanen, en nom d’una ciència més dura, orientacions que considero inútils per treure’ns del mal pas. Una d’aquestes orientacions és, curiosament, l’estadística a la qual hom recorre sovint, tot i que és incapaç de corregir els vicis de forma que prèviament havíem diagnosticat en les nostres construccions. Trobo certament curiosa aquesta nova injecció de càlcul numèric en unes construccions que tothom reconeix que obeeixen, per a bé i no sols per a mal, a càlculs d’un altre ordre, discursiu, si no autènticament lògic, però en qualsevol cas no pas estadístic. Els exemples són nombrosos i de vegades antics: Whallon (1972) pel que fa a l’arqueologia, però també, més a prop nostre, crítics no pas menys informats de les nostres pràctiques interpretatives —en història (Genêt 1986, 1990), en sociologia (Cibois 1989), en literatura (Nardocchio 1989), en antropologia (Maranda 1985, 1989) —, però empresonats, segons que sembla, en les vies numèriques per una visió o una experiència del càlcul massa marcada per l’estadística i l’ordinador.