La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió                                                                                                               Jean-Claude Gardin

Dues vies i no pas tres

Entre les orientacions que m’he permès d’anomenar inútils, esmentaré encara l’anàlisi sistèmica. Per més "qualitativa" que pugui ser, recorre a conceptes i a operacions que no poden donar compte de tots els discursos interpretatius, sinó únicament d’aquells que hagin optat per modelitzar llur univers particular en forma de sistema. Àdhuc en aquest cas, fóra prudent d’assegurar-se un xic més de les virtuts empíriques dels tals models abans d’orientar una disciplina sencera "vers una formalització sistèmica" (Berdoulay 1988: 83-86, pel que fa a la geografia). 

Juguem net; si es tracta de respostes a qüestions d’epistemologia que suscita l’anàlisi lògica, són insuficients i, al capdavall, no tenen relació amb el nostre tema. Més aviat intueixo que són camins de replegament, camins de bon anar perquè ja són fressats: hom renuncia a enfilar-se pels graons de les nostres piràmides (veg. p. 65, fig. 3) i en comptes de guanyar-ne l’alçada fa marrada per voltar-les. Ara bé, com explicarem aquest moviment general de reculada davant del quadern de tasques que teníem previst? Sens dubte, semblava un quadern excessiu, poc realista, en fi, improbable, un cop ens hauríem convençut d’haver assolit, per mitjà dels nostres hàbits actuals d’escriptura i d’argumentació, la forma acabada, immutable i definitiva del discurs humanístic. Resultarà, però, sorprenent que arqueòlegs o historiadors, avesats a l’evolució de tota mena de coses, manifestin en conjunt tantes reticències a la idea que el llenguatge i el pensament que els són propis en l’exercici de llur ofici formin part de les coses que evolucionen. La dissolució progressiva del camí del mig en què les ciències humanes fa un segle o dos que intenten de donar-se una raó —en el sentit literal i en l’idiomàtic de l’expressió— sembla a la majoria de la gent una escaiença utòpica, àdhuc a escala de l’Evolució en majúscules. La hipòtesi no ha pas deixat de córrer els darrers decennis; i faríem mal fet de reduir-la a una aberració més de la computocràcia moderna. 

Tingueu la bondat de traslladar-vos, per exemple, als Principis d’estètica escrits el segon quart d’aquest segle per Pius Servien, filòsof del seu estat: no conec argumentació més rica ni més sòlida a favor de la hipòtesi de "dues vies i no pas tres" reformulada seixanta anys més tard en el llenguatge de la intel·ligència artificial o de les ciències cognitives. El de Pius Servien té l’avantatge que tira cap al costat de la literatura: l’estil de l’argumentació és magnífic, i la demostració, minuciosa, ens convida a triar entre aquestes "dues vies i no pas tres", que aquí s’anomenen "llenguatge de les ciències" i "llenguatge líric". Equilibrats pel que fa a virtuts, l’anàlisi fina de funcions i de mitjans propis de cadascun dels dos gèneres —Pius Servien també utilitza aquest terme— no deixa gaire espai per a un tercer. El tercer-instruït de Michel Serres aquí ja és tercer exclòs. 

Aquest precedent hauria de tranquil·litzar; amb Pius Servien, i Paul Valéry que li aporta el seu aval (en forma de remarca lluminosa sobre Les rythmes comme introduction physique à l’esthétique, Boivin, Paris, 1930; immediatament seguida d’una nota sobre el "cas Servien" apareguda a Orient, Gallimard, 1942), som en bona companyia, lluny dels cervells mecànics, el de l’ordinador o el meu. I no ens hauríem d’avergonyir d’emprar, si s’escau, el llenguatge líric per tractar amb eficàcia sobre els destins humans, amb el benentès que el lirisme tant és admissible per tractar del destí dels astres com del de les bactèries. Com tampoc no ens hauríem d’avergonyir de recórrer, quan convingui, al llenguatge logicocientífic més àrid per tal de comentar, explicar o interpretar les obres i les conductes humanes, si el cor ens diu de fer-ho. Gràcies a Pius Servien, i a d’altres abans que ell, aquesta alternativa no és pas nova; el que potser és nou hores d’ara és el fet que en tots dos casos ens enfrontem a unes exigències intel·lectuals fortes, tant en l’un gènere com en l’altre, i que som una bona colla a llançar-nos-hi amb complaença, tot i els esforços esmerçats a convéncer-nos que és quelcom massa dur (fred, angulós, tallant, etc.) per a les nostres ciències o els nostres caps "lleugers" en l’àmbit de l’humà. 

Més que no pas de "deriva" de les ciències humanes vers la literatura, en mots de Lepenies, caldria parlar més aviat d’una ascensió, fins d’una rehabilitació del gènere líric a la Universitat... I no és aquí que ens trobem? Doncs no n’estic tan segur. Certes opcions fetes en els darrers decennis en les grans institucions de docència i de recerca justifiquen que, com a mínim, ens plantegem la pregunta; alhora, també hi porten les fórmules obertament "literàries" a les quals recorren molts investigadors d’avui per presentar els resultats d’una recerca o d’una experiència "científica", en tota mena d’àmbits — en història, per descomptat (Gossman 1990), però també en etnologia (ex.: Augé 1989) o en sociologia (Kaufman 1989), en lingüística (Weinrich 1989) o en semiòtica (Kristeva 1990). Fidel a la meva argumentació, no hi veig res de sorprenent, en principi, per poc que el llenguatge líric i el saber que vehicula siguin intel·ligibles a una àmplia majoria. Però la fidelitat s’ha de portar fins al final: el corol·lari d’aquest liberalisme, si ho és realment, és que les mateixes institucions de docència i de recerca, o d’altres de menors, també acceptin treballs presentats sota les formes més severes del llenguatge de les ciències, encara que llur dimensió i estil ja no siguin els que eren habitualment. 

No és aquesta la situació, tampoc? Sí que ho és. Però hores d’ara ja haureu entès que per a mi un moviment no pot avançar sense anar acompanyat, tard o d’hora, de l’altre... És una simple qüestió de temps, en definitiva, en un univers en què, d’altra banda, no hi ha cap raó de força major perquè hom ens faci anar amb presses.

Bibliografia

Arechi, T. (1989) "Chaos et complexité". Le Monde, 11 octobre 1989, pp.64-65.

Atlan, H. (1989) "La fin de la tentation de l'ideologie". Le Monde, 10 de novembre 1989, p.31.

Augé, M. (1989) Domaines et châteaux. Paris.

Berdoulay, V. (1988) Des mots et deux lieux: la dynamique du discours géographique. Paris.

Bruner, J. (1986) Actual minds, possible worlds. Harvard.

Cibois, Ph. (1989) "Pour une science sociale synchronique". La Revue du MAUSS 4, pp.70-84.

Francfort, H. P. et al. (1989) Palamède. Application du systèmes experts à l'archéologie des sociétés protourbaines. Paris.

Gardin, J. C. (ed.) (1970) Archéologie et calculateurs: problèmes sémiològiques et mathématiques. Paris.

Gardin, J. C. (1974) Les analyses de discours. Neuchâtel.

Gardin, J. C. (1979) Une archéologie théorique. Paris.

Gardin, J. C. (ed.) (1991) Le calcul et la raison. Essais sur la formalisation du discours savant. Paris.

Gardin, J. C. et al. (eds) (1981) La logique du plausible: essais d'épistémologie practique [en sciences humaines]. Paris.

Gardin, J. C. et al. (ed) (1987) Systèmes experts et sciences humaines: le cas de l'archéologie. Paris.

Genêt, J. Ph. (1986) "Histoire, informatique, mesure". Histoire & Mesure, vol. n.1, pp.7-18.

Genêt, J. Ph. (1990) "Le médiéviste et l'ordinateur: dix ans près". En L. Fossier (ed.) Le médiéviste et l'ordinateur. Paris, pp.195-199.

Gleik, J. (1989) La théorie du chaos. Paris.

Gossman, L. (1990) Between history and literature. Harvard.

Grize, J. B. (1974) "Logique mathématique, logique naturelle et modèles". En Sciences humaines et formalisation. Jahresbericht der Shweizerischen Geistewissenschaftlichen Gesellschaft, pp.201-207.

Grize, J. B. (1976) Matériaux pour une logique naturelle. Neuchâtel.

Hodder, I. (1981) "Review of J.C.Gardin, 'Archaeological constructs: an aspect of archaeological theory'". Antiquity 55, 213, pp.60-61.

Houle, G. (1987) "Le sens commun comme forme de connaissance: l'analyse clinique en sociologie". Sociologie et sociétés, vol. XIX, 2, pp.77-86.

Jorna, B. (ed) (1990) Intelligence artificiale et sémiotique.

Kaufman, J. C. (1989) La vie ordinaire. Voyage au coeur du quotidien. Paris.

Kristeva, J. (1990) Les samuraïs. Paris.

Lepenies, W. (1985) Die Drei Kulturen. München.

Lepenies, W. (1987) "Sur la guerre des sciences et des belles-lletres à partir du XVIIIè siècle". MSH Informations. Maison des Sciences de l'Homme 54, pp.8-17.

Lévy, P. (1987) "La paradigme du calcul". En I.Stenger (ed) D'une science à l'autre: des concepts nomades. Paris, pp.88-118.

Lévy-Leblond, J. M. (1989) "La confusion froide". Journal du CNRS, juillet 1989, pp.15-16.

Maranda, P. (1985) "Imaginaire artificiel: esquisse d'une approche". Recherches Sémiotiques, vol.5.4, pp.376-382.

Maranda, P. (1989) "Imagination: a necessary input to artificial intelligence". Semiotica vol. 77, 1/3, pp.225-238.

Nardocchio, E. (1989) "The critic as expert". Semiotica vol. 77, 1/3, pp.295-302.

Ouellet, P. (1989) "Semiotics. Cognition and artificial intelligence". Semiotica vol.77, 1/3.

Price, D. J. (1967) "Communication in Science: The ends - philosophy and forecast". En A.De Reuck & J.Knights (eds) Communication in Science: Documentation and Automation. London, pp. 199-209.

Revel, J. F. (1962) Le cabale des dévôts en France. Paris.

Serres, M. (1989) "Recherche savants". Journal Le Point 874, pp.127-129.

Servien, P. (1930) Les rythmes comme introduction physique à l'esthétique. Paris.

Servien, P. (1942) Orient, suivi de "Le cas Servien", par Valery (p.85-99). Paris.

Sperber, D. & Wilson, D. (1986) Relevance, communication and cognition. Oxford.

Tyler, S. A. (1987) The Unspeakable: discourse, dialogue and rethoric in the Post-Modern World. Madison.

Van Holton, F. & Olson, D.R. (ed.) (1988) Common sense: the foundations for Social Sciences. London.

Weinrich, H. (1989) Conscience linguistique et lectures littéraries. Paris.

Whallon, R. (1972) "A new approach to pottery typology". American Antiquity 37, pp.13-33.

Wunenbreger, J. J. (1990) La raison contradictoire. Paris.