La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió Jean-Claude Gardin

Les disciplines erudites

De tota manera, l’ús d’aquest terme no està exempt de riscos: fa pensar en un àmbit més ampli que no pas únicament l’arqueologia i la història, un àmbit en què disciplines com ara la filologia, la lingüística comparada, les ciències religioses, àdhuc els estudis literaris poden trobar també el seu lloc. Als especialistes de tots aquests àmbits ¿no els podem atorgar el títol d’humanístics? Sens dubte que sí, i la prova és que hi ha altres termes per expressar aquesta fesomia comuna pròpia de les "disciplines erudites" ¾ les dites "humanitats"¾ per contrast amb l’univers de les ciències socials o les ciències en sentit estricte. Deixo, doncs, a càrrec del lector de valorar fins a quin punt les qüestions que se susciten en aquestes pàgines són aplicables a tota mena de discurs humanístic, en un sentit ampli, tal com vol donar entenent el subtítol del present recull.

Un cop delimitat el territori, convé que entrem en matèria: què significa aquest "posar a debat" el discurs humanístic que indicàvem suara? Quin és en aquest cas el paper de la formalització? I en quin sentit l’una cosa i l’altra són un signe dels temps? Les circumstàncies que m’han portat a fer-me aquestes preguntes ja són una primera forma de respondre-hi. No hi havia res que m’hi predisposés d’antuvi. Em vaig iniciar en l’arqueologia l’any 1950 sense cap idea preconcebuda, equipat amb una motxilla força heterogènia on hi havia economia política al costat de lingüística, història de les religions, etnologia. A més, s’hi afegien els meus coneixements d’antic persa, que van ser decisius per a la meva incorporació a la Delegació arqueològica francesa a l’Afganistan, que en aquella època dirigia Daniel Schlumberger. Ultra l‘encàrrec de traduir textos iranians, la meva feina consistia a participar en les campanyes d’excavació de la Delegació i en la publicació dels resultats. Aquelles excavacions, en aquella època i en aquells indrets tan llunyans, no és pas que tinguessin una gran repercussió: érem un equip reduït amb un instrumental mínim —res a veure amb les campanyes modernes del gran Louvre o de Mont-Beuvray. Però no eren pas menys fèrtils i tenien, a més, un atractiu ben característic que provenia de la mateixa austeritat, relativa, en què ens movíem. L’isolament en què vivíem afavoria particularment el diàleg: un dels meus plaers era assistir al focs artificials que encenia la nostra petita assemblea, al voltant d’un bol d’arròs o d’una tassa de te; cadascú hi recordava els descobriments de la diada per tal de reescriure la història allà on l’havíem deixada la nit anterior, i ho fèiem per mitjà d’endevinalles encisadores i constants. Els "descobriments" en qüestió eren innombrables, però sovint es tractava de coses modestes: en aquella època excavàvem monuments arquitectònics en què el volum d’observacions de cada dia, a mesura que en trèiem l’entrellat, ens conduïen a fets molt petits ¾ una porta barrada, uns murs rebaixats, el dibuix d’uns maons, un extrem de canonada, etc. La història que reconstruíem era, però, de la més alta volada: no es tractava únicament d’establir els estats successius dels nostres monuments en el decurs de les diverses èpoques, sinó de vincular cadascun d’aquells canvis a altres esdeveniments o circumstàncies suggerits per altres "fets". Així, a partir dels nostres rajols, anàvem a parar a suposicions poderosament sintètiques relatives, per exemple, al pes dels caps militars en la història interna dels Gaznàvides (dinastia fundada a Ghazni pel cèlebre soldà Mahmud a primeries del segle XI) o bé a la personalitat política dels Kushans (una altra dinastia cèlebre de l’Afganistan, a l’inici de l’era cristiana), els quals tenien l’habilitat de combinar els fruits de la dominació grega, a la qual acabaven de posar fi, i els recursos, o més ben dit, els ressorts propis de la terra, de base essencialment iraniana, en tota mena d’àmbits ¾ tecnològic, econòmic, artístic, àdhuc religiós, etc.

Grand Louvre

He parlat de focs artificials. I és que, de fet, l’artificial ja treia el nas en aquests debats, d’una manera que jo experimentava d’entrada sense ser capaç d’explicar com entenia aquest mot. Únicament percebia una impaciència creixent no tant a causa de la repetició diària dels mateixos jocs sinó més aviat pel to seriós que tot plegat prenia. Hom feia apel·lacions constants a la ciència: tal o tal altra excavació era "científica" o no ho era, i talment passava amb les publicacions de tal o tal altre, en les quals no teníem cap dificultat a distingir les construccions històriques dels afeccionats i les dels "erudits". La mateixa paraula m’amoïnava: els meus companys segurament sabien moltes coses, els seus coneixements eren mil vegades més amplis que els meus en tot tipus de temàtiques, arqueològiques, històriques o filològiques, però les teories que bastien perdien poc a poc el prestigi que les bases erudites els havien atorgat d’antuvi. No era únicament la facilitat amb què tots en proposàvem o n’acollíem, dia rera dia, ni tampoc el seu caràcter efímer (en el sentit literal del terme, "d’un sol dia"); la meva sorpresa provenia del fet que les construccions, en principi més reflexives, que es publicaven en la bibliografia especialitzada em semblaven fonamentades en argumentacions de la mateixa naturalesa que aquelles teories que improvisàvem cada vespre a l’escalf de les nostres "converses de cafè".