La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió                                                                                                               Jean-Claude Gardin

Una constatació com aquesta, feta avui dia, no sorprendria ningú, almenys entre els investigadors en ciències humanes que s’interessen pels mecanismes i fonaments dels raonaments en llurs disciplines respectives. Certament, hi ha força treballs que concreten quina participació té el "sentit comú" en els processos interpretatius de sociòleg o historiadors (Houle 1987; Van Holthoon & Olson 1988, etc.). Una manera més noble de designar el fenomen consisteix a postular que en les ciències dites "lleugeres" aquests processos responen també a una lògica, bé que es tracti d’una lògica que hom pot qualificar de natural (Grize 1974, 1976), diferent de la lògica o dels càlculs que posen en joc les ciències "dures". Així doncs, aquesta lògica natural és la del llenguatge ordinari o de l’argumentació en general: es tracta de dir d’una altra manera que els raonaments dels homes de ciència (humana) no difereixen dels raonaments de l’home comú. No era un sociòleg qui recordava recentment, a propòsit d’això, la lògica de la "conversa de cafè" (Cibois 1989)? 

Retornem, doncs, a les nostres xerrades: la sorpresa va deixar lloc a l’avorriment, i vaig demanar a Daniel Schlumberger de rescindir el meu contracte. Ell ho va fer d’una forma extraordinàriament generosa i em va proposar que acceptés una estada a l’Insitut francès d’Arqueologia de Beirut per preparar-hi la publicació dels materials que m’havia encomenat d’estudiar a l’Afganistan. Jo no hauria pogut esperar unes condicions millors: a Beirut havia de retrobar, en la persona del director de l’Institut, Henri Seyrig, el mestre i l’amic que dos anys abans m’havia orientat vers l’Afganistan. Hi vaig descobrir la magnífica biblioteca que ell havia anat constituint al llarg d’anys, d’una gran qualitat i riquesa: treballar-hi era un plaer. Malgrat tot, fins i tot allà l’avorriment va acabar guanyant la partida. Les publicacions que s’esperava de mi se centraven en temàtiques de les quals pràcticament no en sabia res, tant si es tractava de material arqueològic ¾ ceràmica de totes les èpoques, monedes àrabs¾ com si es tractava dels conjunts amb els quals els havia de relacionar pel que feia a l’espai i al temps. Així doncs, em vaig dedicar a un buidatge sistemàtic de llibres i revistes que hi havia a la biblioteca a la recerca de materials de comparació que poguessin fer llum sobre la significació històrica dels meus. Era una feina ben trivial, certament; però aquest exercici, repetit una vegada i una altra a la percaça d’objectes canviants, em fastiguejava. Encara pitjor, vaig començar a criticar-lo per dues raons: la primera, i més severa, era que la intel·ligència hi tenia, em semblava a mi, una participació més aviat feble. Perquè ¿hi ha res de més senzill que fullejar les pàgines d’un llibre o els números d’una revista per recollir aquells venerables materials de comparació el domini dels quals ens havia de fer uns "erudits"? Aquesta activitat tenia, a parer meu, quelcom de mecànic i, doncs, de tasca menor en vist el cabal que se’n feia entre els erudits. Segonament, com que es tractava d’una feina en part mecànica, em semblava poc raonable no mecanitzar aquesta part almenys: érem als anys 50, l’època de la mecanografia, preludi de la informàtica d’avui, i la recerca documental acabava d’incorporar-se al conjunt d’aplicacions felices d’aquesta tecnologia nova, en els àmbits més diversos. Per què no hi havíem d’afegir el nostre, si precisament les operacions de selecció hi tenien un paper tan notable? 

Tetradracma d'Hippostratos de Bactria

Per part meva, encara hi havia una tercera raó per posar en qüestió els nostres mètodes: un cop acabades aquestes operacions, els raonaments que conduïen a les "tesis" esperades em semblaven igualment prou simples i repetitius perquè hom se’n plantegés, si no la mecanització, almenys una retòrica més concisa, fins més honesta, en què es deixés d’una vegada de dissimular amb una gran varietat de fórmules la monotonia de l’argumentació. La bibliografia arqueològica en particlar proporcionava milers d’exemples d’elaboracions bastides d’acord amb el mateix esquema: (a) primer de tot, la descripció d’un conjunt de vestigis materials; (b) segonament, la presentació dels materials de comparació, amb els seus trets propis (origen, data, funció); (c) a la fi, la interpretació de les relacions establertes entre els primers i els segons (analogies, diferències), interpretació sovint prou evident a la vista dels trets esmentats. Em va semblar que feia santament si prenia com a punt de partida la meva pròpia prosa. L’any 1952 havia acabat la redacció d’un llibre titulat Ceràmiques de Bactres, fruit de les compilacions que havia fet a l’Insitut francès d’Arqueologia de Beirut; hi descrivia fragments de ceràmica recollits per la Delegació arqueològica francesa a l’Afganistan en el decurs de les excavacions a la capital de l’antiga Bactriana i hi comparava aquests fragments amb altres per constatar que indicaven amb prou claredat la inclusió successiva de la província en conjunts més amplis seguint conquestes i invasions diverses ¾ els perses a mitjan primer mil·leni abans de la nostra era, els grecs una mica més endavant (amb l’aventura d’Alexandre), els escites a primeries de l’era cristiana, ben aviat seguits pels turcs de l’Àsia superior, abans i després de la conquesta musulmana, després seguits pels mongols amb Gengis Khan, etc., etc. En cada cas, l’argumentació consisteix a sospesar, en l’evolució de la ceràmica, el pes que hi tenen els autòctons o els ocupants, la tradició o la innovació, i a relacionar després aquestes proporcions amb imatges més o menys acceptades de moviments històrics a l’Àsia central i a llurs modalitats singulars a la Bactriana. Tot això no té res d’erudit, si no és per la quantitat i per la naturalesa dels fets que es posen en joc: el raonament pròpiament dit és elemental, accessible a qualsevol, sigui o no especialista. I això és el que vaig escriure sota un nom manllevat (P. Chevrier) en una ressenya del meu propi llibre, publicada en una revista de les més serioses (Syria, vol. 56, 1959: 307-314), gràcies a la complicitat d’Henri Seyrig. Hi criticava la meva retòrica, que considerava massa xerrameca per aquell propòsit, i arribava a posar en qüestió el futur de publicacions com aquella, fetes d’acord amb la lògica del programa de recerca que jo estava compromès a desenvolupar. Les mostres de simpatia que vaig rebre contra els atacs de P. Chevrier m’acabaren de convèncer que la comunitat arqueològica no estava pas disposada a anar tan enllà