La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió                                                                                                               Jean-Claude Gardin

Han passat trenta anys. Les coses comencen a canviar. Els treballs sobre intel·ligència artificial han posat de moda l’anàlisi formal dels raonaments, fa poc que figura dins el conjunt de temes que es tracten en el camp de les ciències cognitives, al CNRS i en unes quantes universitats. Però ens equivocaríem si en trèiem la conclusió que la qüestió s’ha entès en els àmbits que ara ens ocupen: ni de lluny. Les raons que ho expliquen són de tota mena, bones i dolentes, i cal que ens hi aturem. 

D’entrada, quin és el debat? Som lluny d’haver arribat a un acord general en aquest punt. Per a molts, els treballs que acabo d’esmentar mai no van ser res més que un intent de promoure l’ús dels ordinadors en arqueologia o de precipitar una evolució semblant en disciplines més o menys afins. Així ho interpretava no fa gaire un dels meus estimats col·legues amb motiu d’un llibre meu sobre un tema ben diferent (Hodder 1981); i així se’m considera encara avui: de tant en tant tinc l’honor de ser convidat a cantar les excel·lències de la informàtica, quan jo, en informàtica, no hi entenc res. També són multitud els qui veuen en aquells treballs l’empremta d’un esperit sistemàtic que pot rebre diversos qualificatius, segons el parer que hom en tingui, però al qual s’atribueixen uns interessos tossudament "teòrics", a anys llum de les qüestions concretes que el "treball de camp" planteja a l’investigador. Una versió ultrancera d’aquesta perspectiva consisteix a tractar l’anàlisi formal dels raonaments com a "assumpte de filòsof" ¾ i hom dóna a aquesta expressió un sentit millor o pitjor, segons els casos¾ , un assumpte que no té cap incidència en les disciplines de què hom tracti. El que he esmentat més amunt en relació amb les circumstàncies que varen fer néixer les meves iniciatives primigènies hauria de ser prou il·lustratiu, més enllà (o més ençà) d’aquestres referència accessòries a la informàtica i a la filosofia. L’objectiu, ja us en deveu haver adonat, és d’arribar a un domini més gran de les operacions mentals que governen l’arquitectura dels nostres escrits científics o humanístics, qualsevol que en sigui la matèria o la forma. La motivació principal, en el meu cas, continua essent la mateixa d’ara fa trenta anys: la impaciència que vaig experimentar en la pràctica d’aquestes operacions, algunes de les quals trobava elementals, repetitives i, en fi, avorrides i, doncs, susceptibles de mecanització, d’altres fràgils, efímeres i, per tant, feixugues, llevat que hom hi trobés altres virtuts de tipus poètic o literari que els atorguessin una nova legitimitat. 

Adaptació d'un quadre de Brueghel el Vell per en Manel Andreu (UOC)

L’anàlisi formal de les construccions arqueològiques és l’eina que permet de fonamentar aquests raonaments damunt bases més sòlides que no pas les meves "impressions de joventut", com les anomenà un dia un eminent erudit. Però de quina anàlisi formal es tracta? En aquesta qüestió també hi ha força malentesos. Per més cert que sigui que l’evangelització informàtica no és el meu objectiu a la vida, no és menys cert que he optat pel llenguatge dels ordinadors per tal de comunicar-lo. L’opció era clara d’ençà que adoptàrem la màquina d’escriure els anys 50. El pas de les selectores a les calculadores, poc temps després, no va canviar res en el nostre quadern de tasques, en la perspectiva epistemològica amb què l'havíem concebut. Això va produir una certa confusió, que ha arribat fins avui: ¿n’hi ha prou de fer servir l’ordinador per inscriure’s en aquesta mateixa perspectiva? Les revistes que es titulen de "informàtica i humanitats" ofereixen a les seves pàgines, d’una manera o altra, mostres abundants del contrari. La descripció d’un programa destinat a la confecció d’índexs o de concordances no és pas una contribució directa a la comprensió dels mecanismes de l’exegesi, com tampoc la creació d’una base de dades històriques o arqueològiques no fa avançar necessàriament el nostre domini dels problemes de representació subjacents. Dit això, entenguem-nos, no se m’acut ni per un moment de suggerir que aquests projectes no siguin útils, dic únicament que no estan emparentats amb les qüestions que ara ens ocupen.  

Una confusió molt semblant es va produir els anys 60 en el camp de les matemàtiques. Vam estar temptats, com d'altres ho van estar, d’utilitzar els nostres fitxers electrònics com a matrius de dades susceptibles de recerques estadístiques. Els mètodes anomenats d’anàlisi de dades eren en plena expansió, el programari que s’hi relacionava es multiplicava i aviat es va perdre el compte de les aplicacions d’aquests tipus en el camp de les ciències humanes. En aquest context, l’arqueologia duia la veu cantant a causa del seu avantatge relatiu en la matèria, produït, si us plau per força, per la seva necessitat de classificació ¾ i una cosa explicava l’altra. Ara bé, què hi ha de més formal que un procediment fet d’operacions quantitatives i programades que són a l'origen de les nostres classificacions? No és cert que hom a "entès" els nostres hàbits taxonòmics o tipològics a partir del moment que hem estat capaços de reproduir-ne els resultats per mitjà de les matemàtiques combinades amb la informàtica? La qüestió va ser prou debatuda al seu moment i no cal que ens hi aturem. Vint anys més tard, les classificacions, o més en general les ordenacions més productives, en els àmbits que conec, són el resultat de raonaments que no poden ser reduïts fàcilment als algoritmes de l’anàlisi de dades. I això no vol pas dir que aquests raonaments siguin "no científics" o que no puguin ser formalitzats per altres camins.