La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió Jean-Claude Gardin

Acumulació d'observacions

Les dues menes de confusió a les quals m’he referit tenen, de fet, un mateix i únic origen que cal considerar. Tothom recorda la bella utopia imaginada un dia per Leibniz en parlar d’una descripció del món dotada de totes les qualitats necessàries (precisió, possibilitat d’anàlisi, invariància,...) per servir de base, mitjançant els jocs combinatoris apropiats, a les teories dels homes de ciència, presents o futurs. Els primers congressos internacionals que, fa trenta o quaranta anys, es dedicaren a allò que s’anomenava llavors el tractament de la informació científica no van pas deixar d’establir un paral·lelisme entre aquesta Art Combinatòria i els principis booleans de recerca documental per ordinador; i doncs Leibniz ¿no fou un dels primers pares dels ordinadors? Així vam veure néixer tota mena de llenguatges artificials de noms diversos (llenguatges d’informació, thesaurus, llenguatges documentals, etc.) que no deixaven de tenir relació amb la Característica Universal, si més no en el terreny de les ambicions: el joc de combinacions morfològiques o sintàctiques admeses entre els termes primitius d‘un alfabet o d’un lèxic elaborat prèviament havia de permetre construir totes les expressions necessàries per descriure un univers de discurs determinat o per explorar-lo sense els obstacles de les llengües naturals. Naturalment, la recerca retrospectiva de dades era la forma principal d’aquesta exploració; però ¿no es podia imaginar que l’exploració deixés pas a la recerca científica en si mateixa, directament, si la descripció analítica esdevenia prou fina i la combinatòria prou flexible? Aquesta era l’aposta, més o menys confessada, que llavors animava els inventors dels llenguatges documentals més elaborats, en terrenys especialitzats: el nostre avalador ¾ dic nostre perquè reconec que jo també era de la colla¾ no era pas únicament Leibniz, l'alçària del qual ens depassava, sinó més aviat Price, contemporani nostre, que no dubtava a proclamar amb veu clara i forta (1967: 206) que l’elaboració d'un llenguatge eficaç per a la recerca d'informacions en el camp de la química havia de significar per a quí en fos el creador la concessió del premi Nobel de química (el subratllat és meu)...

Imatge d'en Leibniz

De Solla Price potser no anava errat, sinó que el seu pensament anava massa de pressa i massa enllà. En efecte, la fusió dels dos tipus de recerca, la documental i la científica, no és pas cosa de demà mateix. Mentrestant, em sembla un xic imprudent de refiar-se de les virtuts heurístiques de les bases de dades, d’acord amb la filosofia precedent. L’acumulació d’observacions innombrables i rigoroses "d’usos múltiples" ¾ és a dir, sense hipòtesis de guiatge¾ no és una estratègia de recerca gaire popular en el camp de les ciències de la natura; dubto que mereixi gaire més respectes en ciències històriques ¾ hi té, però, els seus adeptes¾ , tot i el paper que encara hi juga l’erudició. Posar a disposició del major nombre de gent possible la major quantitat possible d’informació o de documents és una cosa, i afirmar que un nombre més gran de gent hi trobarà matèria apte per a construccions històriques d’un interès durador n’és una altra de ben diferent, i almenys jo hi oposo una certa cautela.

Si m’he entretingut un xic en aquesta qüestió de l’estratègia d’emmagatzematge de dades en grans quantitats, dades que podem anomenar preventives, en nom de l’heurística, és perquè sovint apareix una argumentació semblant en relació amb l’estadística. Ara seré més breu. Què en farem de tantes dades, si prèviament no hem pensat en les estructures que amaguen o els significats de què són portadores? L’anàlisi de correspondències o l’anàlisi de dades ofereix una bateria de mètodes per generar estructures o per suggerir significats. És la mateixa estratègia d’abans: amunteguem un gran nombre d’observacions, tenint cura de formular-les en un llenguatge precís ¾ si pot ser quantitatiu¾ , i en acabat fem ordenar les dades per la màquina d’acord amb tal o tal altre algoritme amb l’esperança que les configuracions que n’obtindrem generaran idees noves i fecundes.

Qualsevol mètode d’aquest tipus es pot qualificar, sí, de formal, en la mesura que posa en joc eines estadístiques i/o informàtiques ben definides; però la formalització a què em refereixo abraça un àmbit més ampli, en el qual figuren també la interpretació dels resultats del càlcul per mitjà d’operacions a primer cop d’ull molt diferents dels recomptes i les seleccions. Són aquestes les operacions que ens interessen per damunt de tot, més que no pas les de col·leccionar i ordenar dades. Per què? Doncs perquè tenim les reserves que tenim sobre el que acabem de dir: a què treu cap de formalitzar i de programar l’arreplega i l’estructuració de dades per vies que no ens garanteixen d’antuvi resultats més fecunds o més "interessants", pensant en l’arqueòleg o en l’historiador, que les vies dites tradicionals? ¿No és més raonable de capgirar l’estratègia, és a dir, triar d’entrada un cert nombre de teories que la comunitat científica, si més no una part d’aquesta, considera interessants o fecundes, i mirar de donar-ne una versió formal amb l’esperança que l’aparell cognitiu que se’n desprengui aprofitarà les mateixes qualitats per a altres construccions?