La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió Jean-Claude Gardin

Paradigme del càlcul

Ara bé: què entenem en aquest cas per versió formal? De moment, no res més que una versió programable del raonament, una versió que es pugui reproduir, si s’escau, mitjançant l’ordinador. Tornem, doncs, a la informàtica d’on havíem sortit; de fet, no l’hem deixada mai de petja, però la nostra relació amb l’ordinador ha anat fent poc a poc un procés de decantació. Certament, una versió programable no és pas necessàriament una versió programada: l’objectiu principal és de traduir el discurs lineal a un seguit d’operacions que ens sembla que expressen correctament l’argumentació de l’autor, sense perdre cap informació i d’una manera que ens permeti eventuelment de passar-ho tot plegat a l‘ordinador. Podeu adduir que això és jugar amb les paraules: si la formalització que proposem ha de ser compatible amb una formalització de tipus informàtic, és que la nostra intenció és de recórrer tard o d’hora a la màquina per simular-hi o relegar-hi les nostres facultats racionals. Així doncs, el fet de situar en primer terme l’anàlisi humana i en segon terme la síntesi generada per la màquina ¿no vindria a ser una manera d’arrenglerar-se prudentment en el costat "bo" en ple debat home/màquina, mentre ens reservem el dret de passar a l’altra banda així que els ànims o les circumstàncies hagin canviat?

Tot arriscant-me a sorprendre algú, jo em manifestaria de bon grat a favor d’aquesta tàctica, si això fos una tàctica: no pas per ganes de provocar, sinó més aviat perquè s’entengui d’una vegada que el doble joc en totes les seves formes resulta inevitable en la fase transitòria en què ens trobem, entre dues maneres o més de concebre les ciències humanes. Més endavant hi retornaré; per ara l’essencial és que ens fem càrrec d’aquesta indecisió aparent entre el programable i el programat.

La meva primera anàlisi del discurs arqueològic, l’any 1975, no responia a cap idea preconcebuda quant a la manera de presentar l’arquitectura dels nostres raonaments. És un tema que vaig abordar, és cert, amb un cert biaix, accentuat sens dubte per la meva familiaritat amb la informàtica, però que tenia més a veure, em sembla, amb la visió geomètrica o mecanicista que ja lamentaven els meus col·legues vint anys enrera.

L'anàlisi de les construccions del saber en termes de representació i tractament dels coneixements. Horitzontalment, les operacions formals que vinculen les dades d'observació amb les teories científiques (o a l'inrevés), expressades en forma de càlcul; verticalment, els processos d'arrelament empíric associats a aquests tres components: selecció d'observacions, justificació d'inferències, validació d'hipòtesis.

(a) Així, em semblava que una argumentació relativa a objectes materials ja portava per ella mateixa a haver-se de basar necessàriament en una representació simbòlica d’aquests, per més difusa o mal definida que fos. El treball d’anàlisi havia de començar, doncs, per la recerca de tots els elements descriptius que l’autor posava en joc, en qualsevol moment de l’argumentació o de la narració. D’aquesta operació n’obtindríem el conjunt de dades bàsiques de la construcció o, si voleu, la base de dades. (b) També em sembla ben lògic que un text científic o humanístic havia de tenir per finalitat d’enunciar, en relació amb els objectes en qüestió, unes idees, uns punts de vista, dit ras i curt, unes teories, en el sentit ampli i tradicional el mot. Una segona etapa de l’anàlisi havia de consistir, doncs, a aplegar totes les proposicions d’aquesta mena que portessin vers el corol·lari del raonament ¾ hipòtesis verificades o conclusions suggerides per les dades¾ , amb el benentès que un mateix text podia encabir múltiples construccions d’aquest tipus cadascuna de les quals podia ser fonamentada en un subconjunt de la base. (c) En definitiva, atès que érem en un univers de discurs "científic", l’argumentació que vinculava aquests dos conjunts de proposicions, en un sentit o en un altre, havia de tenir relació amb algun càlcul, en l’accepció més laxa possible del terme. Amb això volia indicar que, en mans d’un home de ciència, el pas de les dades a les conclusions o de les hipòtesis a les dades té, en principi, una restricció: ha de prendre la forma d’una cadena d’operacions ben definides, a diferència de les argumentacions, més lliures, de l’home corrent.

Els meus prejudicis mecanicistes tenien a veure essencialment amb aquestes tres peticions de principi. I hi he restat fidel, tret dels casos en què la crítica o l'experiència m’han convençut que calia canviar. A partir de llavors el mètode d'anàlisi quedava establert: consisteix a cercar en els nostres textos la substància d'aquests tres components ¾ d'una banda, els dos pols de la construcció, a saber, les proposicions dites "inicials" (apartat a, les dades) i les "terminals" (apartat b, les hipòtesis o conclusions); d'altra banda, l'argumentació "intermèdia" (apartat c), expressada en forma d'operacions de "reescriptura" que enllacen un pol amb l'altre, en sentit inductiu o deductiu. A cadascun d'aquests blocs de la construcció (fig. 1) hi ha associades accions de dues menes, empíriques i formals, situades a l'eix vertical i horitzontal de l'esquema, respectivament: (a) selecció i representació d'objectes d'estudi, per tal de constituir la base de dades; (b) enunciat de teories avançades, subjectes a validacions ulteriors; (c) tractament de l'argumentació intermèdia en forma d'operacions de reescriptura, amb llurs "justificacions" respectives, si s'escau. En els primers capítols trobareu múltiples referències a aquesta mena d'anàlisi "logicista" del discurs científic i a les "esquematitzacions" que genera, alhora que una explicació de tots els termes introduits entre cometes. Però no cal esperar fins llavors per comprendre els límits de la meva adhesió al "paradigme del càlcul", d'acord amb l'expressió de Pierre Lévy (1987): una construcció reformulada en els termes indicats entra dins el tipus de màquines de Turing i és, doncs, programable, però podem perfectament aturar-nos aquí, amb la sola satisfacció d'haver aportat claredat a l'arquitectura, sense necessitat d'arribar a programar-ne la reproducció a l'ordinador.