La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió Jean-Claude Gardin
Estan en crisi les ciències humanes? | 1. Les disciplines erudites | 2. Conversa de cafè | 3. Assumpte de filòsof | 4. Acumulació d'observacions | 5. Paradigme de càlcul | 7. Reflexions sobre la Tercera via | 8. El tercer instruït | 9. La confusió freda | 10. Allò que ens separa | 11. Dues vies i no pas tres
Semiologia i informàtica
Aquest és el criteri que, d'antuvi, he seguit. L'objectiu principal, recordem-ho, era mostrar per mitjà d'estudis de cas el paper determinant de l'aparell interpretatiu en les nostres construccions: les operacions que apunten vers les aplicacions informàtiques i matemàtiques que hem tractat més amunt (comparacions, classificacions) sovint en els nostres textos prenen la forma de dades, plantejades o ofertes com a tals, i la seva única justificació a partir d'aquell moment està en relació amb l'èxit o amb l'interès de les tesis que unes construccions d'aquest tipus poden generar. Aquesta forma "tradicional" de raonar, està viciada? De cap manera, a parer meu, sempre que tinguem cura de desplaçar els nostres interessos vers l'aparell interpretatiu en si mateix, més enllà dels simples procediments de gestió o d'anàlisi de dades que incialment ens han ocupat. N'hi ha que considerarien aquest desplaçament com una regressió dissimulada, del quantitatiu al qualitatiu, de l'objectiu al subjectiu, del mesurament a la intuïció. No hi ha cosa menys certa: és més, jo diria que ens enfrontem a dues formes de càlcul diferents i que tant en l'una com en l'altra hi fan el seu paper les tries subjectives, bé que tant l'una com l'altra poden reivindicar una certa objectivitat des del moment que el càlcul genera o apuntala teories en consonància amb les observacions practicables ara i aquí, en el marc d'un univers de discurs determinat.
Una forma de fonamentar aquest punt de vista consisteix a fer el pas que dèiem més amunt, del programable al programat, car no hi ha res més fàcil que convertir un conjunt d'esquematitzacions emparentades, per baix o per dalt (entenguem-nos: per les dades o per les teories posades en joc, respectivament), en una "base de dades" especialitzada susceptible d'una explotació per ordinador. L'interès que això té és de poder sotmetre a la sagacitat d'uns experts tota mena de diagnòstics "artificials" que descansen en les mateixes bases que les teories que brollen de llur intel·ligència "natural". Llavors la crítica dels primers és inseparable del replantejament de les segones: en aquesta confrontació ja no tenen sentit ni satisfan les oposicions tradicionals entre l'objectiu i el subjectiu, la mesura i el seu contrari, et coetera. El pas del logicisme als sistemes experts (finalment en diem el nom) és, doncs, una forma de prendre's al peu de la lletra l'aforisme de Claude Lèvi-Strauss que fa vint anys vaig convertir en la meva divisa: "la prova de l'anàlisi és en la síntesi" (Gardin 1970: 628). Malgrat tot, en aquest recull d’ara no hi he deixat cap article dedicat a l'aplicació dels sistemes experts en arqueologia. Vet quí la raó, en poques paraules: tinc un llibre sobre el tema (Gardin et al. 1987), on tothom podrà convéncer-se alhora que la pràctica dels motors d'inferència no és la meva especialitat i que aquesta prolongació de l'anàlisi logicista no és pas autènticament necessària per experimentar la resistència del discurs humanístic a la síntesi, en el sentit de l'aforisme que acabo d'esmentar.
 |
| Mosaic de la musa Euterpe (vila dels Munts) |
L'ús de certs termes també pot ser una font de malentesos: el que acabo de dir sobre les meves relacions als sistemes experts, com també anteriorment amb els ordinadors en general, dóna entenent que tant les unes com les altres són de tipus al·legòric. El mateix puc dir ara dels meus contactes amb la semiologia. El mot apregué el 1962 en el títol del seminari que m’havia encarregat feia poc l'École pratique des hautes Études (secció VI, avui dia École des hautes Études en Sciences cociales): "Semiologie et informatique". El títol no va canviar, però va produir un certs embolics que em portaren a precisar l'especificitat dels procediments simbòlics que ens ocupen, tractant-se del discurs humanístic, entre tots els objectes d'estudi que reivindica avui la semiologia sobre bases diverses i per raons ben diferents. Els articles aplegats sobre el tema (cap. 4, 6, 7 i 8, principalment) mostraran si més no allò que l'anàlisi logicista no és: ni un desmuntatge lingüístic del discurs, ni una dissecció dels mecanismes de l'argumentació en llenguatge natural, ni tampoc ¾ malgrat certes aparences¾ una recerca sobre els factors sociològics o històrics que "expliquen" la retòrica del discurs humanístic. Si encara resto fidel a l'apadrinament de la semiologia és pagant el preu d'una accepció fortament restrictiva del mot que els que s’han consolidat com a propietaris de la disciplina tenen tota la raó d'impugnar (cap. 10), tot i els recents avenços de la semiòtica en la línia de la intel·ligència artificial (ex.: Ouellet 1989; Jorna 1990).
Però, aleshores, quin és el sant patró que hem d'invocar? En darrera instància, no cap altre que les nostres muses de sempre, Clio i les seves germanes, segons l'àmbit de recerca que ens sigui propi. Els treballs d'anàlisi i de síntesi que acabo de recordar no tenen, de fet, cap altra finalitat que la de contribuir al progrés del saber en aquests mateixos àmbits, més que no pas en cap de les disciplines que avui dia se situen sota l'etiqueta de ciències cognitives. La formalització dels raonaments que són a la base de les teories actuals sobre l'emergència de l'Estat, per posar un sol exemple (Francfort et al. 1989), és una manera d’assenyalar-ne els mèrits i els límits en l'àmbit de cadascuna de les disciplines implicades (arqueologia, història, antropologia), i no pas una qüestió informàtica o filosòfica.
