La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió                                                                                                               Jean-Claude Gardin

Reflexions sobre la tercera via

Que no és filosòfica? Ja sento la remor de fons. "En realitat, no hi ha res més filosòfic —diran— que el propòsit de retornar al positivisme en unes branques del saber que van lluitar tant per desempellegar-se'n." Perquè és en aquests termes que la majoria es fa la representació mental del nostre projecte i de les raons que porten els uns a combatre'l, els altres, vacil·lants o prudents, solament a malfiar-se'n. Això ens vincula a un debat molt antic, tan antic que se'm fa difícil d'imaginar que, en un sentit o en l'altre, s'hi puguin aportar arguments nous. Terrorisme de la Ciència en majuscula, crims de l'activisme tecnocràtic, resistència de les obres i de les conductes humanes a qualsevol mena de reduccionisme, fallides fins i tot d'aquest model en l'estudi de la matèria, idees falses i falses esperances relatives a les presumptes certeses del pensament racional, en definitiva, aquest "reforçament del subjecte", una fórmula que com a mínim ens eixorda, i una pila de raons que correntment s'invoquen ¾ i en prescindeixo¾ per acollir amb impaciència aquesta empresa d'altres èpoques al servei d'una idelogia agònica, et coetera. Tots ens sabem de memòria aquesta mena de posicions, d'haver-les llegit o sentit mil vegades i m'estareu agraïts si n’aturo aquí l'enumeració. D’altra banda, les meves són, sens dubte, menys conegudes, tot i haver-les mirat de resumir més d'una vegada (1979: 292-300; Gardin et al. 1981: 307-331, 2ª ed., 1987: 279-299; 1987: 233-265); car la imatgeria dominant respecte al programa logicista encara avui és la mateixa de fa quinze anys, quan vàrem començar a fer els primers intents d'anàlisi formal del discurs humanístic. Substancialment, se'ns representa, als meus còmplices i a mi mateix, embarcats en una croada per alliberar la Jerusalem de les ciències pures i dures de tots els infidels que s'hi han infiltrat sota la pell de xai de les ciències humanes ¾ llevat que es pugui convertir els menys pervertits. Una altra metàfora subjugant i també divertida: la del cavall de Troia farcit de mercenaris neopositivistes en ple pillatge dins la ciutadella de les bones lletres... L'aventura és, ai las, més descolorida: jo la reduiria ràpidament a una qüestió de "gèneres" en el sentit que parlem, per exemple, de la història i la novel·la com dos gèneres diferents. El darrer text que reproduïm en aquest volum, que és també el més recent, està dedicat tot ell a aquesta qüestió (cap. 12). I acabaré amb la mateixa cançó, tot mostrant com ha aparegut aquesta qüestió de gèneres i quines són les raons que avui dia ens decanten d'anar a cercar més enllà o més endins les arrels dels nostres interrogants.  

Fins a on puc recordar, la primera al·lusió al fenomen de la confusió dels gèneres va comparèixer a la punta de la meva ploma el 1974 (veg. Cap. 4, p. 124). En aquell moment jo havia manllevat a Herman Hesse el diagnòstic que aquest havia avançat feia quaranta anys per boca d'un filòsof imaginari del tercer mil·leni (el vinent) per al qual l'avorriment destil·lat per les "pàgines de varietats" que generen en quantitats industrials els nostres intel·lectuals es podria explicar per les facilitats de l'allotria ¾ la confusió de gèneres¾ a les quals aquests havien sucumbit a la seva època. Les meves "Reflexions sobre la Tercera via", in fine, s'inscriuen en la mateixa tradició: talment com en Le jeu des perles de verre, en efecte, hi practico l'exegesi, ni que sigui una exegesi de segon grau, i dins el meu joc hi deu haver, sembla, un toc d'esoterisme que en reforça el parentiu... Al capdavall, l'hermenèutica, tant el mot com la cosa, no remet al mateix registre? Ara bé, és d'això que es tracta cada cop que ens plantegem en termes moderns ¾ perdoneu, postmoderns, o encara més ben dit, atès que per a Stanley Fisch el postmodernisme és mort, "postcontemporanis" (sic)¾ la pregunta seriosa de la Tercera cultura tal com l'ha situada no fa gaire W. Lepenies, entre la Ciència i la Literatura (1985). 

Tercera cultura, Tercera via... Les nostres diferències de terminologia tenen poca importància, l'essencial és que ens posem d'acord sobre la mena de pregunta a fer: arribarà el dia que les ciències humanes seran capaçes de guanyar-se un lloc indiscutit a mig camí entre el món de les lletres d'on procedeixen i el de la ciència vers el qual han decidit d’encaminar-se? Fins en una formulació així, però, la qüestió arriba a aixecar reserves: per ventura podem incloure en la mateixa pregunta les ciències socials, que és del que parla sobretot Lepenies, i les humanitats, que són les úniques que ens ocupen? ¿No és ja posar-se al costat de la cienciocràcia això de jutjar prou malament tant les unes com les altres per poder justificar la pregunta? ¿No he estat jo mateix que, en començar, he fet un judici invers, pel que fa a la meva pròpia disciplina? En fi, encaminar-se a la ciència no vol pas dir que ens hi hàgim de confondre ni, consegüentment, tampoc no vol dir que hàgim d'acceptar-ne les maneres de veure o d'actuar en matèria de metodologia. Enllaçaré tot seguit amb aquestes objeccions per tal de fer veure que no anul·len en absolut la qüestió dels gèneres a la qual m’he referit. . 

La situació problemàtica de la Tercera via a la recerca d'una especificitat que la distingeixi no únicament de les ciències naturals (1) i de la literatura (2), ans també del coneixement ordinari (4).