La formalització del discurs humanístic. Origen d'una reflexió Jean-Claude Gardin

El tercer instruït

Que aquesta lògica, de fet, es confon amb la lògica natural o el sentit comú, d’altres ja ho han dit. La novetat és que a la llarga les implicacions professionals d'aquesta constatació comencen a fer forat: "periodista, expert, sociòleg, el mateix combat", escrivia fa poc un investigador molt preparat, el que és ell, en el camp de les matemàtiques socials (Cibois 1989: 70); i afegia, en termes més tallants que els meus, que en matèria d'interpretacions o d'explicacions "no hi ha solució de continuïtat entre la conversa de cafè i la feina del sociòleg" (p. 73). Tot plegat ens pot fer pensar en "La Cabale des dévots" o altres assajos semblants que es remunten a la nit dels temps... Però, alerta, aquests autors d'ara no tenen la vèrbola de Jean-François Revel ni el gust pel pamflet que ell manifestava fa poc (1962): són "recercaires" que parlen, des de dins i per desmuntar l'aparell, no pas per burlar-lo.

Se m'acuden, és clar, altres referències que podrien salvar-nos. De fet, avui dia tota classe d'especialistes estudien aquestes lògiques de la vida quotidiana, corrents, ordinàries, naturals o ingènues, amb finalitats diverses: la modelització d'intercanvis verbals en universos de discurs restringits, el buidatge de la dimensió pragmàtica del llenguatge per mitjà d'exemples limitats, però també la "formalització universal del raonament concret" (sic, però no en diré la font), o bé l'enunciat d'una teoria general de la comunicació (Sperber i Wilson 1986). El denominador comú d'aquests treballs és el lloc que hi ocupen els processos d'inferència i llur sistematització local, a l’espera d’una formalització planetària. A partir d'aquí, si el discurs humanístic és deutor de les mateixes lògiques, no se li pot donar per aquesta banda una certa estabilitat formal i, per aquest mateix camí, un nivell científic? Aquest sil·logisme, em penso molt que farà somriure; de vegades, però, adopta formes més subtils, amb la garantia de matemàtics o físics eminents. Penso en un corrent de recerques sens dubte heterogènies als ulls d'aquests darrers, però que jo m'aventuraria a aplegar sota l'etiqueta comuna de la complexitat. Un dels arguments recorrents en suport de l'especificitat de les ciències humanes és la complexitat singular dels éssers i de les coses que estudien, o fins i tot, ras i curt, la seva singularitat, que els atorga, segons que sembla, la condició d'objectes més difícils de dominar, en termes intel·lectuals o experimentals, que no pas els fenòmens repetitus de la naturalesa. Ara bé, el que passa és que les ciències de la matèria reivindiquen avui dia la mateixa vocació: disposades a canviar l'escala d'observació, en el temps i en l'espai, desvelen, en fer-ho, el caràcter relatiu de les seves lleis.

La lletera de Burdeos de Goya adaptada per Manel Andreu (UOC)

El determinisme es rebaixa al nivell d'una aproximació utilitària, amb finalitats aplicades ¾ que contemplin tant la llarga història dels homínids com la nostra vida quotidiana¾ , mentre que s'amplia el camp del desordre, fins als nivells d'abstracció necessaris, llevat que la incertesa resti incorporada des d'ara a la teoria. Teoria del desordre i, doncs, del caos (Gleick 1989), o més exactament de l'ordre dins el caos (Vidal 1984), on els fenòmens singulars i complexos són molt nombrosos; el seu aspecte més fèrtil per a nosaltres que treballem en l'ordre o en el desordre del que és humà és, em sembla, el lloc que atorguem al problema de la multi-interpretació, un aspecte ben conegut. L'argument és senzill, si més no al principi: "com més complex i singular és un fenomen, menys determinada serà qualsevol teoria que vulgui donar-ne compte, i doncs, més incerta". Això no vol dir, però, que perdi el valor explicatiu; dit altrament, "es donen casos en què diverses teories, no redundants entre elles, prediuen amb la mateixa exactitud fets observables i no hi ha cap mitjà empíric que permeti de decidir-se per l'una o per l'altra" (Atlan 1989). El físic Tito Arecchi resumeix la situació amb una fórmula lapidària: "Els sistemes complexos són aquells en què es produeixen tries". Una manera de dominar-los, o si voleu de mesurar-los, consisteix a caracteritzar-los amb "un paràmetre anomenat C, per indicar el cost d'un programa de càlcul capaç d'assolir un objectiu complex fixat per endavant" (Arecchi 1989).

Hom pensa de seguida en una analogia entre aquest paràmetre C i el mecanisme dels factors C pel qual he proposat de tractar els casos de multi-interpretacions que omplen les nostres bases de dades, en les mateixes perspectives de calcul. És divertida aquesta coincidència fortuïta de simbolisme, però em malfio que l'analogia vagi gaire més enllà, com passa sovint amb les metàfores que suggereixen als erudits els grans conceptes de la ciència. Ens caldria un altre sil·logisme per atorgar a les nostres indecisions teòriques una mena de garantia formal: ¿no ens hi empenyen els nostres mateixos col·legues científics, enduts per les visions unitàries? És el cas del mateix Tito Arecchi, per a qui "el pas d'un punt de vista únic a una multiplicitat de punts de vista legítims... aboleix l'antiga discòrdia que separava les 'dues cultures' i reobre un fèrtil espai de debats interdisciplinaris" (ibid.). També Michel Serres anuncia l'adeviment proper de "l'expert global.. amb un peu a les ciències i un altre a les humanitats... el 'tercer instruït' ...l'instruït a parts iguales, entre la ciència i la cultura" (1989). Podeu dir que és una visió filosòfica més que no pas un projecte científic: en aquest cas res no ens impedeix de portar les coses més enllà i refusar ensems la dualitat i el mitjancer. Això és el que proposa per exemple J.-J. Wunenberger (1990), per al qual la via intermèdia és un cul de sac i cal elevar el pensament a un registre superior en què la contradicció, l'ambigüitat, la indecisió esdevenen la norma, etc.