Poden sobreviure les Humanitats la formació a distància?
                                                                                                               

1. Introducció | 2. Formació a distància i Humanitats | 3. Una qüestió de prestigi 

Tothom que s’ha enamorat alguna vegada a través del correu electrònic sap que la tecnologia d’ensenyament a distància no fa, naturalment, res per escurçar les distàncies, i he intentat imaginar-me una situació d’aprenentatge en la qual la catexi electrònica incrementaria la producció de coneixement en l’àmbit de les humanitats. Tanmateix, el treball de les humanitats només té a veure parcialment amb la provocació d’emocions en l’estudiant-subjecte. I el que és més important, el treball de les humanitats comporta el control d’aquesta emoció en un compromís estudiat i estudiós amb els materials culturals, i això requereix algú que pugui dirigir la recerca, fer preguntes, interpel·lar els altres a classe, gestionar i redireccionar l’emoció individual per tal que esdevingui impersonal, o, com ja he suggerit, intersubjectiva. En altres paraules, quan es conceptualitza com un projecte intersubjectiu, el treball de les humanitats requereix un professor —si més no fins al punt en què l’estudiant aprèn a ser el seu propi professor i a convertir els materials culturals en els seus companys de classe i interlocutors. Quan penso en la dinàmica del correu electrònic, que comporta tant un ajornament temporal com una falsa impressió d’intimitat, no em puc imaginar de quina manera un professor a distància podria provocar emocions de tal manera que pogués dirigir-les i gestionar-les. Igual com no em puc imaginar de quina manera l’estudiant es podria sentir prou compromès per voler assumir el risc necessari. I si s’hi compromet, no em puc imaginar de quina manera un professor podria gestionar aquest compromís invisible. Resumint, no em puc imaginar de quina manera un professor a distància podria fer res més que corregir errors en la informació que li proporciona l’estudiant. 

La resposta òbvia a les meves preocupacions és dir que la mena de treball que he descrit cultiva i requereix capacitats “avançades” en l’àmbit de les humanitats, que mai no seran objecte de l’ensenyament a distància. De la mateixa manera que les habilitats “bàsiques” necessàries per resoldre problemes de càlcul es podrien ensenyar millor en format a distància, segons aquest argument les habilitats bàsiques prèvies a aquesta anàlisi intersubjectiva es podrien ensenyar servint-se de les tecnologies digitals. Aquesta divisió del treball alliberaria el professor de literatura, posem per cas, d’haver d’ensenyar qüestions bàsiques d’escriptura. Aquesta divisió del treball alliberaria el professor d’història d’haver de recitar dates i d’haver d’examinar els seus estudiants sobre noms famosos. Si els professors d’humanitats poguessin assumir que els estudiants han adquirit habilitats bàsiques d’escriptura i que han dominat determinades dades abans d’entrar a classe, no voldria dir això que el tipus d’intersubjectivitat que he descrit seria més fàcil de cultivar, en la mesura en què cada estudiant ja dominaria les habilitats lingüístiques i els fets? 

Tot i que aquesta és una imatge temptadora del treball de les humanitats alliberat de les cadenes de la instrucció bàsica, no crec pas que això ens hagi de seduir amb falses promeses. M’agradaria creure en la possibilitat que les habilitats “bàsiques” d’escriptura es poguessin ensenyar a distància, tot i que les convencions pel que fa a un ús correcte dels mots i de la gramàtica canvien constantment. També m’agradaria acceptar que es poden aplegar corpus d’informacions que es podrien considerar essencials per a les diverses disciplines de les humanitats i que és possible transmetre aquesta informació en un format que es pogués examinar en el marc de l’ensenyament a distància. Però el que no estic disposat a creure, i encara menys a acceptar, és que amb la subdivisió de les disciplines de les humanitats en dos tipus d’habilitats —bàsiques i avançades— es preservarà el mètode d’estudi  que  he  descrit.  En  altres  paraules,  argumentar  que  una  habilitat  lingüística —l’habilitat lingüística bàsica— només segueix unes normes i trasllada informació, mentre que una altra habilitat lingüística —l’ús avançat de la llengua— s’expressa com una relació intersubjectiva entre el desig del parlant i la disciplina de la gramàtica, estableix una falsa dicotomia que debilita les afirmacions epistemològiques inherents a la manera com les humanitats duen a terme el seu estudi. Dit d'una altra manera: si dividim l’ús de la llengua en dues habilitats de tipus diferent, aleshores diem que alguns actes lingüístics (els “bàsics”) desafien el principi de la intersubjectivitat que he associat a les humanitats. No tenim cap explicació teòrica de la llengua que ens permeti fet aquesta afirmació, ni tampoc podem defensar el que se’n deriva: si dividim l’ús de la llengua en dues habilitats estem dient que certs tipus de producció de coneixement no estan relacionades amb el subjecte que escriu sinó només amb l’objecte que es descriu. El mateix principi és vàlid en el cas de l’argument sobre la informació. Si convenim que és possible compilar un corpus de fets que no són interpretatius o producte de la interpretació, aleshores assumim que la interpretació intersubjectiva no és essencial per a la producció de coneixement en l’àmbit de les humanitats, sinó només secundari o opcional. Com ja he dit, podríem creure aquestes idees (de fet, sovint ho fem), però en fer-ho comencem a lliscar pel pendent que ens durà finalment a assimilar la producció de coneixement en l’àmbit de les humanitats amb el seu homòleg científic. (Tot el que he dit sobre el coneixement intersubjectiu en les humanitats es podria dir sobre el coneixement científic, però, en aquest punt, pocs científics estan disposats a reconèixer aquesta epistemologia. Això vol dir que els teòrics de les humanitats plantegen l’únic repte a l’objectivisme que actualment governa altres projectes en l’àmbit del coneixement a la universitat).

El plaer de la lectura

Permetin-me que sigui clar en el que estic dient. Sostinc, d'una banda, que el que sovint s’anomena “escriptura bàsica” és inseparable del treball que hem associat amb les humanitats. D’altra banda, també sostinc que les activitats humanístiques de conservar, apreciar, interrogar i interpretar materials culturals és inseparable de l’escriptura, que mai no és senzillament “bàsica” sinó sempre interpretativa i expressiva. Senzillament, no és possible conservar, analitzar, apreciar, interrogar o interpretar res sense un mitjà que enllaci un subjecte amb un altre. En les humanitats, el mitjà d’expressió és la llengua, i tota la llengua és expressiva. La pròpia capacitat per pensar en la llengua i per triar les paraules que negocien el desig és per tant inseparable de la pròpia capacitat per dur a terme tasques en l’àmbit de les humanitats. Un ús de la llengua senzillament “correcte” (com en el cas del llenguatge gramaticalment correcte) no representa tant la base sobre la qual reposa el treball més sofisticat, sinó una part del procés pel qual un aprèn a modelar i a disciplinar la recerca d’una manera intersubjectiva. 

Si comencem a utilitzar una tecnologia que ens duu a conceptualitzar alguns usos lingüístics com a “bàsics”, llavors correm el perill d’imaginar que només els usos lingüístics explícitament interpretatius o expressius engranen intersubjectivament amb d’altres. Acceptar aquesta falsa dicotomia és el primer pas per relegar el que inicialment ens poden semblar habilitats lingüístiques i projectes de coneixement “avançats” a l’abocador del que és purament subjectiu —és a dir, a allò que actualment es considera que no val la pena perquè està contaminat de desig subjectiu. El mètode d’estudi i la teoria del coneixement que he associat amb les humanitats proporciona les úniques bases que permeten defensar una conceptualització del coneixement que enllaça el subjecte del coneixement amb els objectes que pretén conèixer. Si permetem que es subdivideixi el mètode d’estudi que s’utilitza en humanitats, és a dir, que se’n puguin ensenyar els components “bàsics” de memòria, correm els risc de perdre l’única alternativa creïble a una epistemologia objectivista (i tot el que en resulta).