Poden sobreviure les Humanitats a la formació a distància?
                                                                                                               

1. Introducció | 2. Formació a distància i Humanitats | 3. Una qüestió de prestigi 

La meva segona preocupació està relacionada amb aquesta descripció, en la qual el prestigi de les humanitats cau en picat a mesura que les universitats fan front a la manca de recursos desenvolupant unitats d’ensenyament a distància que els reporten ingressos, i que donen prioritat a les habilitats “bàsiques” i a les matèries basades en la informació, normalment professionals. Com tots sabem, la Universitat de Nova York (NYU) acaba de posar en marxa un projecte a l'Escola de Formació Contínua. NYUonline és una filial educativa amb ànim de lucre que inicialment ofereix cursos sense crèdits, bàsicament adreçats a les “universitats corporatives”, a altres programes de formació corporatius i a les persones que volen obtenir unes credencials específiques. NYUonline, que s’ha posat en marxa a la primavera del 2000 (és a dir, ara mateix), ofereix cursos que poden dur a l’obtenció d’un Certificat de Formació Gerencial. En un futur immediat se’n preveu incrementar l’oferta acadèmica, que inclourà cursos d’infermeria, comptabilitat, finances, màrqueting, gestió immobiliària i una gran varietat de cursos avançats en l’àmbit de les noves tecnologies, el comerç electrònic i la seguretat a Internet.

Classe presencial

A curt termini, com ja he apuntat, i sempre que la gerència corresponent decideixi redistribuir els beneficis, una universitat com la NYU pot destinar els ingressos generats per aquestes unitats a donar suport a les divisions que, com les humanitats, generen pocs ingressos. Per aquest motiu, i pel fet que els pressupostos de tipus global i els acords sobre costos generals fixos, característics de l’ajuda governamental a l’educació superior, són ja cosa del passat, hauríem d’estar contents de les nostres unitats d’ensenyament a distància amb ànim de lucre. Tanmateix, com a estudiós de la història de l’Administració i de la comptabilitat, m’amoïna que, a llarg termini, la cua de l’ensenyament a distància no acabi sacsejant el gos de l’educació liberal. Encara que els administradors vulguin redistribuir els beneficis a unitats que no poden generar ingressos, em preocupa que els gestors de les universitats no vulguin generalitzar el sistema d’anàlisi basat en el cost, que s’utilitza generalment per avaluar la productivitat en les unitats d’ensenyament a distància, a altres unitats de la universitat en què la productivitat acadèmica i docent ha estat tradicionalment l’objectiu a assolir. M’amoïna que, a causa de la capacitat de les unitats d’ensenyament a distància per generar ingressos, les universitats hauran de destinar més recursos a desenvolupar i distribuir cursos apropiats per al format d’ensenyament a distància. M’amoïna que, a mesura que aquests programes vagin proliferant, es caigui en la temptació de conceptualitzar l’educació ras i curt com una sèrie de components administrables, que es poden proporcionar separadament, especialitzar i oferir, la majoria de les vegades, amb treballadors a temps parcial. Els components externs del “producte” educatiu, com per exemple la correcció dels exàmens o la resposta de les preguntes dels estudiants, no és gaire lluny de la descomposició del procés educatiu en components discrets. De fet, la City University of New York (CUNY) ja està jugant amb la idea d’externalitzar els treballs d’escriptura de recuperació (o “bàsics”), mentre que els projectes d’ensenyament a distància com NextU.com depenen de la subcontractació d’aspectes del procés educatiu per poder obtenir beneficis.

No vull endinsar-me massa en aquesta visió fatalista de la universitat virtual, perquè el tema de la meva intervenció és més concretament l’impacte que aquestes transformacions poden tenir sobre les humanitats. Tampoc no vull donar la impressió que sóc un ludista o que no veig les implicacions que té la retallada dels pressupostos, tant federals com estatals, destinats a educació. Només vull deixar constància del temor que els desenvolupaments que es produeixen dins les institucions com aquesta tenen la seva pròpia inèrcia, i que les innovacions tecnològiques (com l’ensenyament a distància) i els procediments administratius (com la gestió i l’assessorament) també tenen la seva pròpia lògica. Certament, és possible resistir a la lògica que convertiria cada faceta de la tasca educativa en activitats abocades a la subdivisió i a l’anàlisi sobre la base del seu cost econòmic, com també és possible resistir a la bifurcació de les humanitats en habilitats “bàsiques” i “avançades”. Per resistir a aquests desenvolupaments, però, hem de ser crítics; hem de conservar el que és valuós del nostre patrimoni; hem de saber interpretar les implicacions de les tecnologies que despleguem, i hem de ser conscients dels valors que volem que promogui l’educació universitària. La idea amb què vull que es quedin és que el mètode d’estudi associat a les humanitats pot ser l’única pràctica capaç de cultivar aquesta atenció crítica envers les implicacions de les bases del nostre propi èxit tecnològic i financer. La pregunta que segurament ens ve al cap, pel fet que aquesta universitat ha emprès el camí de l’ensenyament a distància amb ànim de lucre, no és pas si les humanitats poden sobreviure a l’ensenyament a distància, sinó si la universitat pot sobreviure a la mort de les humanitats, que una utilització acrítica de l’ensenyament a distància podria per descuit accelerar.