Digithum 3

Poden sobreviure les Humanitats a la formació a distància?

Poden sobreviure les Humanitats
a la formació a distància?
Mary Poovey
Director of the Institute for the History of the Production of Knowledge
Faculty of Arts and Science, New York University

1. Introducció | 2. Formació a distància i Humanitats | 3. Una qüestió de prestigi

Introducció

A tall d’introducció a les meves observacions sobre les humanitats i la formació a distància, permetin-me que expressi una reserva important. Ja fa temps que els estudiosos de les humanitats gaudeixen de la digitalització i de la tecnologia informàtica, i res del que diré no pretén menystenir el valor dels arxius digitals de fonts secundàries i primàries. Els humanistes utilitzen les bases de dades digitals per localitzar articles sobre la infidelitat conjugal en les darreres obres de Shakespeare, utilitzen arxius de textos digitals per accedir a les variants de The Ring and the Book de Browning, i utilitzen el correu electrònic per comunicar-se amb els estudiosos d’arreu del món. En aquest sentit, la digitalització ha potenciat la recerca en l’àmbit de les humanitats, i no tinc cap motiu per dubtar que aquest continuarà sent el cas.

La preocupació que hi ha darrere el títol de la meva intervenció no es refereix a aquests usos de les noves tecnologies. El que em preocupa, més aviat, són dues qüestions força diferents. M’amoïna, en primer lloc, que si les universitats intenten dividir “les humanitats” en habilitats “bàsiques” i “avançades” per tal que les primeres es puguin ensenyar a distància, llavors se soscavarà la naturalesa mateixa del coneixement que les humanitats aspiren a produir. Aquesta preocupació té a veure, tot i que no són idèntiques, amb la preocupació que si es divideixen les humanitats en dos, llavors el valor assignat a les habilitats considerades “avançades” disminuirà. En altres paraules, fins i tot si les humanitats sobreviuen a l’ensenyament a distància, les humanitats que romandran poden ser diferents en aspectes bàsics respecte de la tasca que ara associem a aquest mètode d’estudi.

La meva segona preocupació és que si les universitats destinen recursos a desenvolupar unitats de formació a distància (com, per exemple, en l’educació contínua o els estudis professionals), inevitablement començaran a oferir assignatures que es puguin adaptar a aquest format. En la majoria de casos aquestes assignatures seran disciplines o assignatures professionals en què es transmet “informació” i en les quals l’èxit d’un estudiant es pot jutjar en termes quantificables. En altres paraules, si les universitats desenvolupen unitats d’ensenyament a distància necessitaran elaborar i oferir cursos que siguin adequats a l’ensenyament a distància. Fins i tot si els ingressos que se n’obtinguin es destinen inicialment a reforçar la menys lucrativa i més costosa formació presencial, que considero essencial en el cas de les humanitats, a llarg termini la inèrcia institucional tendirà a afavorir la unitat que genera ingressos en detriment de la formació econòmicament més costosa. Per tant, la meva preocupació és doble: en primer lloc, temo que, si s’apliquen a l’ensenyament de les humanitats, els mètodes pedagògics més adequats a la formació a distància soscavaran les premisses sobre les quals es basa aquest mètode d’estudi; i, en segon lloc, m’amoïna que si les universitats promouen projectes d’ensenyament a distància —encara que sigui a la perifèria del nucli de les arts liberals— aleshores la dinàmica de la universitat com un tot s’anirà centrant gradualment en les assignatures que puguin adaptar-se a aquest format.

Humanitats en el scriptorium medieval

Reprendré cadascuna d’aquestes dues preocupacions, però abans haig d’aclarir què vull dir per “humanitats”. A efectes d’aquesta discussió, no em refereixo únicament a les disciplines tradicionals de les humanitats: els estudis literaris, els estudis lingüístics, la història, la filosofia i la història de l’art i de la música. No vull definir simplement “les humanitats” com cert grup de disciplines, perquè algunes d’aquestes disciplines s’estan allunyant del mètode d’estudi que jo associo a les humanitats (la filosofia analítica, per exemple), mentre que altres disciplines estan suspeses entre un paradigma científic i un paradigma de les humanitats de producció de coneixements (em vénen al cap, en aquest sentit, l’antropologia i la lingüística). En comptes d’invocar simplement la divisió universitària de les humanitats, vull posar l’èmfasi en un cert mètode d’estudi que ha estat històricament associat a aquestes disciplines. El treball associat a aquest tipus de recerca inclou la conservació, l’anàlisi, l’apreciació, la interrogació i la interpretació de materials culturals de tots els períodes i de totes les cultures. Vull indicar que aquesta tasca produeix efectivament coneixements i que conserva, alhora, la cultura. A diferència del coneixement generat per les disciplines científiques i socials, però, el coneixement produït en les disciplines humanístiques no és progressiu ni tan sols, necessàriament, acumulatiu. A més, el coneixement produït mitjançant el mètode d’estudi de les humanitats no pretén centrar-se únicament en els objectes, tal com fa el coneixement científic, sinó que té a veure en part amb el subjecte que conserva, analitza, aprecia, interroga, i interpreta objectes culturals. Més concretament, el coneixement de les humanitats té a veure amb la relació existent entre el subjecte que conserva i interpreta i els objectes que es conserven i interpreten. Així, el coneixement de les humanitats és un coneixement intersubjectiu: té a veure amb la relació existent entre el present i el passat, per exemple, i pot desafiar l’oposició binària entre el subjecte i l’objecte de maneres que el coneixement científic no pot (o com a mínim no vol).

Pel fet que el mètode d’estudi que jo associo a les humanitats és intersubjectiu, implica l’autoconsciència del productor d’aquest coneixement. La tasca necessària per produir aquesta mena de coneixement no es limita a la recollida i la transmissió d’informació, ni es pot provar de manera que se n’obtinguin resultats quantificables. Els estudiants aprenen a reflexionar sobre ells mateixos i sobre la seva relació amb els materials culturals en part llegint exemples d’aquestes interaccions intersubjectives i autoreflexives amb la cultura, i en part participant en converses que afavoreixen l’autoconsciència i la visió crítica. El que els psicoanalistes anomenen transferència és un component important de la participació de l’estudiant en aquests projectes d’aprenentatge, perquè el tipus de feines que descric comporten un risc —no tant el risc d’equivocar-se com el risc d’autorevelació. En aquestes converses, un bon professor no afavorirà només la transferència com una ajuda per assumir riscos (l’estudiant es revela a ella mateixa perquè desitja l’amor del professor); en un cas així el bon professor també controlarà la transferència de l’estudiant, de manera que la projecció que permet l’autoreflexió no reboti en el seu homòleg paranoic o autocrític.