En aquest treball examino si les pràctiques artístiques digitals realment constitueixen un món tancat i, per tant, analitzable en si mateix, o bé si cal aproximar-se al seu estudi des d'una necessitat d'anàlisi contextual, posant-les en relació amb el seu entorn. En aquest cas, un entorn possible seria el de l'art contemporani en general, que, per cert, sovint ha legitimat ràpidament aquest tipus de pràctiques. Cal preguntar-se, però, si aquesta legitimació per la via ràpida no deu haver accentuat el desconeixement i la incomprensió entre ambdós àmbits.

Durant una època es va abusar del tractament autoreferencial de les pràctiques artístiques digitals, sense context, únicament dins el seu propi món, que es va voler reduir sovint als avenços tècnics. Recentment el món de l'art ha legitimat directament aquestes pràctiques, que han passat de cop i volta a formar part dels museus. Però cap d'aquestes opcions no ha significat, de fet, una veritable anàlisi, atès que cap de les dues no ha permès que sortissin fora del seu món i que exercissin una veritable repercussió més enllà d'elles mateixes.