Barthes ens diu "l'obra mai no és completament insignificant, com tampoc no és completament clara; per dir-ho d'una altra manera, té un sentit en suspens"¹. De fet, segons el teòric francès, tota obra és un ample signe el significat del qual només es pot establir per mitjà de la seva descomposició estructural. D'aquí s'originen alguns dels fonaments teòrics des dels quals Todorov² i sobretot Kristeva desenvolupen el concepte d'intertextualitat, que l'entén com una mena de mosaic de cites. Un concepte que, amb Genette, es redefineix com "la relació més o menys explícita de copresència entre dos o més textos"³.

Aquest és el primer baluard en què es recolza la meva lectura dels poemes: és a dir, l'assumpció que la descodificació d'un text implica en primer lloc la seva descomposició i el desensonyament de les seves parts per endinsar-les en la gran xarxa intertextual de cada lector, punt de trobada de les esmentades copresències.

Ara bé, malgrat partir del pressupòsit barthesià que els textos tenen un significat en suspens, em deslligo absolutament de la seva idea estructuralista que interpreta el text com un ens autònom i que el va dur a declarar la mort de l'autor. Com afirma Claudio Guillén el pronunciament de Barthes és autoritari, monolític i ens duu a la vaguetat⁴ . Però pel que fa a la seva descodificació i recodificació defenso plenament la vigència de la intertextualitat perquè entenc que ens confereix el substrat conceptual que legitima, seguint a Hirsch, la mutabilitat de la significació. Només a partir de la plena assumpció de la interacció de les parts d’una obra amb l'entramat textual de cadascú podem entendre la llibertat individual de fer diferents interpretacions i de recrear un teixit interminable d’afinitats, relacions i al·lusions. Efectivament, el text en ser llegit, és especialment dinàmic i heterogeni, en cap cas autònom, i està obert a altres textos, fins i tot com han apuntat altres autors⁵ a altres camps de l'art. Acceptem, doncs, una noció d'intertextualitat que privilegia el text de la recepció.

L'estètica de la recepció és, per tant, el segon puntal teòric d'aquesta web, que redimensiona absolutament la intertextualitat. Abans del desenrotllament teòric d’aquest enfocament per part de l'escola de Constanza, Jean Paul Sartre, però, ja havia escrit: "L'objecte literari és una estranya baldufa que només existeix en moviment. Per a fer-la sorgir, cal un acte concret que s'anomena lectura, i no dura més del que aquesta lectura pot durar. Fora d’això, només hi ha traces sobre el paper"⁶.

Amb les aportacions de H. R. Jauss, que d'una banda es recolza en el concepte del sentit situacional de l'hermenèutica de Gadamer⁷ i de l'altra, en conceptes formalistes i estructuralistes propers a la semiòtica⁸, es fa del tot evident que les obres actualitzen la seva significació en l'acte de cada lectura. Tot plegat, aquest teòric afirma que el sentit d'un text depèn de la situació de l'intèrpret, de la seva perspectiva des de la qual s'acara amb l'obra. En aquest sentit, el coneixement de la intenció autorial, així com qualsevol informació que puguem rebre de l'obra en qüestió ha de ser entesa, senzillament, com una aportació que modifica l'status situacional del lector respecte de l'obra.

Estem, per tant, davant d’un l'horitzó canviant d'expectatives que ens ofereix un nou paradigma, que encaixa de ple en la visió holística de la literatura comparada, en què cada lector interpreta legítimament, en cada moment, això és dins del seu marc temporal, les seves lectures a partir de la seva competència textual i cultural. Aquest és, doncs, el meu marc teòric des d’on faig efectives les meves lectures.