UN DIA COM AQUEST              

Fa hores que volta amunt i avall
engabiat a la pròpia cambra.
Voldria saber amb quines paraules
poder escriure aquell record,
però li costa tant trobar-les
que duu esquinçats un munt de fulls.
Ara s’atura arran de la finestra
i encén un cigarret.
És estiu, la tarda és xafogosa
i li arriba l’aldarull i els xiscles del carrer.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que l’ha dut
on ara es troba: a una cambra sola.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules
i és gairebé com si la tingués al costat,
com si la sentís riure entre els llençols .
I a mesura que escriu i la recobra
sap que la tarda s’esllavissa ,
que aquest dia i aquell,
quan acabi la nit que ara s’inicia,
tindran una mateixa fi, inexorable .

FRANCESC PARCERISAS