M’obro els ulls, amb un sílex per fer espai
als teus signes salvatgement ocults. Em
travessa l’ocell per cantar-me: ara ets ell. I
retrobo aurores suturades d’una tinta ja
antiga que es guia sobre un mapa on tot és
aigua. L’ocell s’endinsa obrint les tanques
dels taüts tutelats als umbracles del vent.
Un atzar són paraules. Arriba al fons del
cor i ara hi ha la finestra, la finestra callada
per on fuig al rigor de l'hivern més voraç.

SUSANNA RAFART