L’etimologia de la paraula crítica (del grec krino, jutjar) ens informa de la funció essencial que d’antuvi s’ha esperat dels crítics: l'establiment d’un judici de valor, això és, l'emissió d'un veredicte sobre una obra o un autor determinat. De manera òptima, aquest acte de posicionament hauria de tenir, segons el meu parer, dues virtuts essencials: la claredat expositiva i la justificació.

Entenc que per explicar diàfanament un text cal desbrossar-lo, fer-lo parlar, donar-li un/s sentit/s que permeti/n els lectors establir els màxims lligams possibles amb el seu bagatge cultural, psicològic i ideològic. Això és, obrir de bat a bat les seves potencialitats de significació, per tal que, en última instància, cadascú tingui més elements de judici a l’hora de fer les seves lectures. O dit d’una altra manera: oferir una justificació entenedora que esdevingui un punt de referència a partir de la qual cada lector pugui decidir quina és la seva valoració final de l’obra. Tanmateix, considero imprescindible tenir en compte que tota manifestació crítica és indestriable de la idiosincràsia estètica, cultural i ideològica de qui emet el judici. La conseqüència immediata d’aquesta realitat és que tot acte d’exegesi hauria d’anar acompanyat d’una declaració d’honestedat, així com d’una d’adequada justificació de les valoracions realitzades. D’una banda, ser honest, segons el meu parer, vol dir acceptar que parlem des del nostre punt de vista, des de la nostra manera d’entendre la bellesa, les idees i el món en general. De l’altra, justificar una obra implica argumentar les nostres idees, posar el text en qüestió en relació amb altres textos, comparar les seves característiques amb les d’altres obres, similars o no, fer-nos veure, per exemple, si presenta algun aspecte innovador o no, etc.

La crítica que proposo entén, a més, que el significat de les obres no és únic ni inalterable. Això duu implícit que malgrat la seva voluntat d’explicar, descriure, comparar i judicar, reconeix la impossibilitat d’estar en possessió de la veritat. Per justificar aquest caràcter variable en la interpretació sincrònica¹ de les obres, em baso en la distinció que estableix Hirsch sobre el significat i la significació. Segons aquest teòric, el sentit d’una obra seria el volgut pel seu autor, mentre que la significació aniria canviant en funció del temps històric i de la subjectivitat de cada lector. D’aquesta manera, en el comentari dels poemes, vull fer compatible, si s’escau, el significat fix i objectiu volgut per l’autor, amb les significacions de caire variable, que estan en funció dels condicionaments personals de cada lector. Es tracta, per tant, d’un enfocament crític, que emparant-se en el nou paradigma de la literatura comparada, no renuncia a cap de les fonts que puguin ser útils en la lectura d’un text. En aquest repte, no defujo la responsabilitat personal d’emetre un judici, que és el que s’espera de la crítica, amb el benentès que es tracta d’un judici plenament subjectiu i que, en conseqüència, pot ser o no compartit amb els realitzats per altres lectors. Faig meu, doncs, el pensament de Barthes quan afirma que la crítica "és una successió d’actes intel·lectuals profundament immersos en l’existència històrica i subjectiva del que els duu a terme, és a dir, d’aquell que els assumeix"².

Això em duu a desitjar per a la crítica un eixamplament de les seves funcions. Seguint l’ideari d’Auden, defenso com a òptimes aquelles lectures que ens faciliten l’accés a l’entrellat de les obres o que ens acosten a la realitat dels seus autors. I vindico, és clar, la necessitat que l’acte crític sigui capaç d’establir relacions i comparacions entre obres de diferents èpoques i cultures. Considero encara igualment vàlides totes aquelles aportacions que ens ajudin a revocar lectures subestimades, a descobrir obres interessants i desconegudes, a explicar o aclarir el procés de la creació artística, sense oblidar tampoc aquelles anotacions que ens permetin establir relacions amb qualsevol de les altres parcel·les de la nostra condició d’éssers humans.

Finalment, i subscric de nou les paraules d’Auden, entenc que l’opinió del crític, en última instància, ha de ser estrictament això: una opinió autoritzada, però mai un consell. Faig meu, per tant, la seva formulació ben explícita: "La responsabilitat de les meves lectures em pertany i ningú de la terra pot assumir-la per mi". Estem entrant, de ple, en el món subjectiu i personal de cada lector. Ara cal que ofereixi alguns arguments teòrics del perquè atorgo tanta rellevància a l’acte individual de la lectura.

         ¹ La valoració diacrònica no és l’objectiu d’aquesta web.
         ² Tradueixo de la versió castellana. BARTHES, R.(2002). Ensayos críticos. Barcelona: Seix Barral, pàg. 348.