Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és pintor i poeta. En el seu treball s'hi barregen pràctiques literàries i visuals. A mitjans dels anys setanta, moment en què comença a exposar, la seva obra es vincula tant a l'avantguarda històrica com a fenòmens locals de la cultura catalana. Podem entendre la seva pintura i escriptura com una recreació sacramental sobre paper del paisatge, directament relacionades amb el seu deler per les caminades. Exposicions com Postaler (1984), A 2.000 metres de pintura sobre el nivell del mar (1988), Fragments de monarquia (1989), Galeria Joan Prats, Coll de pal, Cim del Costabona (1990), Girona, Pineda, Sant Pol i la Vall d'Oo (1997), Deixar de fer una exposició (1999) en són un clar testimoni. La seva producció literària es nodreix d’un discurs absolutament genuí que, en paraules de Josep Palau i Fabre, sembla immaterial, fet de pigments d’aire, vent o de brisa. Així ho podem comprovar en llibres com Ludwig-Jujol (1989), Què és el collage sinó acostar soledats? (1989), La pintura i la boca(1993), Oli damunt paper (1992), El paisatge és rodó (1995) i Oïsme (1998). Darrerament ha publicat Obreda que recull tota la seva obra poètica dels últims 10 anys i on es troba el poema “ Els mànecs de perdre” un dels cinc poemes seleccionats per aquesta web.