Autors
Joan Elies Adell
Francesc Parcerisas
Perejaume
Ponç Pons

Susanna Rafart

Textos
Els mànecs de perdre
Et faig existir
Oh callada finestra
Setmana Santa

Un dia com aquest

Podeu enviar comentaris a
Josep Maria Roquer

Premeu per anar a l'inici

 

 


 

 

La polèmica
 
        

 

En els darrers dos anys els lectors habituals dels suplements culturals i de les columnes i articles d’opinió de diferents publicacions periòdiques catalanes, i molt especialment els del diari Avui, han pogut assistir i resseguir una mena de foc creuat en què han participat, a totes dues bandes, tant crítics com escriptors. Una polèmica que avui sembla asserenada, però que progressivament va anar perdent les formes i va evidenciar no només la mala maror que hi ha en el panorama de la crítica literària, sinó també l’existència de sectarismes. La meva pretensió és oferir una síntesi d’aquesta polèmica, bastida a partir de l’anàlisi i resum de cinquanta articles de premsa, comentar el fons i les formes del debat, conèixer els protagonistes que més s’hi han significat, i extreure’n, en la mesura que em sigui possible, algunes conclusions, òbviament personals i subjectives. Unes conclusions que enllacen directament amb el sentit d’aquesta web que pretén oferir una alternativa personal de valoració crítica de la poesia força allunyada d’aquestes envestides que a ulls de molts lectors, a ben segur, han sorprès tant pel seu especial dogmatisme com per la seva agressivitat.

El desencadenant aparent de la polèmica (en les confrontacions, especialment en les escrites on hi ha temps per ponderar el que es vol dir, rarament hi ha un punt nítid de partença) fou un article publicat per Sebastià Alzamora ("Josep Carner: el Príncep a la picota", Avui, 18-3-02). De fet, aquest article, en què es titllava Carner de poeta mediocre es feia ressò de l’opinió d’Hèctor Bofill expressada ja en un article anterior (Miquel de Palol: el més gran, entre molts de petits", Avui, 16-2-02) on es podia llegir: “[...] prou deixebles de Carner”. Tanmateix, rere aquests atacs personals contra un autor gairebé sacralitzat hi havia, si més no, tres temes essencials de fons clarament relacionats: el reclam d’una visió menys reduccionista per a la poesia; la inconveniència de supeditar l’estil de llengua a la literatura; i la demanda urgent de refer el nostre cànon literari.

Inicialment, les veus dissidents que es van alçar contra els atacs a Carner van ser més aviat poques. De fet, el silenci de les primeres espases ha estat un dels arguments i laments que, més endavant, van fer servir alguns dels polemistes, en especial Miquel de Palol, per subratllar la pobresa del nostre fòrum literari cultural (“Entre Pla y Carner, Culturas La Vanguardia, 30-10-02). En canvi, aviat es publica un altre article "Que la somio completa", Avui 31-3-02) que es posiciona al costat de les tesis d’Alzamora. En aquesta ocasió l’autor és un crític de renom, Sam Abrams, que beneeix l’aparició de la polèmica perquè entén que no és bo el clima literari de “tot va bé”. Després de la rèplica de l’escriptor Jaume Subirana, defensor de Carner ("Escapçar un fantasma, esberlar un carner", Avui, 4-4-2002), es va fent evident l’aparició d’articles creuats de recolzament entre diversos autors. Així, per exemple, mentre Alzamora dedica l’article en què cataloga Nabí “de nyap il·legible” a Hèctor Bofill, més tard aquest escriptor fa seu l’argument d’Alzamora i relativitza la importància del domini de la llengua a l’hora d’escriure ("El domini de la llengua", Avui 2-7-02); per l’altra banda, Narcís Comadira, reprèn el comentari crític a Nabí per defensar Carner, com ja abans ho havien fet Subirana i Cassases). Més tard, la intervenció de Josep Miró i Ardèvol (“L’atzucac de Catalunya”, Avui 20-9-02), en què reivindica la recuperació de l’essència del catalanisme d’arrel cristiana i carrega contra els xitxarel·los que es “consideren amb dret d’ofendre el sagrat en nom de la conya o d’una pràctica artística que confon la llibertat amb l’insult”, provoca la resposta d’Alzamora (“Elogi del xitxarel·lo”, Avui 27-9-02) que replica contra la intransigència, la curtedat de mires i l’integrisme religiós. Tot plegat, a diferents articles i columnes periodístiques, de manera més o menys explícita, continuen apareixent comentaris que palesen la persistència d’un rerefons conflictiu. A poc més de l’any de l’inici del debat, Miquel de Palol, per exemple, escriu ("Les raons de la poesia", Avui, 13-3-03): “Si Sam Abrams va ser objecte d’un homenatge no és perquè, com sempre algun brètol distret suposarà, el país funcioni a impulsos mafiosos [...]”. El cert és que el cinquantè aniversari del crític americà i la publicació del seu recull de poemes Tot el desig a peu de pàgina, susciten l’aparició de diversos articles d’elogi envers la seva figura, un dels protagonistes que més se significarà en l’ulterior desenvolupament de la polèmica. Amb tot, cada cop sembla més clara l’existència d’una confrontació interna entre diferents sectors del món cultural català. Un mes més tard, de nou Miquel de Palol ("Crítica i model literaris", Avui, 8-4-03) retreu que determinats crítics emprin “la psicologia i la sociologia com a regles per mesurar les obres”, en una al·lusió directa a Julià Guillamon. Comença a covar-se una nova espiral d’atacs i retrets que es fan del tot evidents quan Guillamon es mostra crític amb les idees sobre el model de llengua proposat per Palol i amb el recanvi generacional de la nova fornada de poetes. L’elaboració, a més, per part de Guillamon, d’una guia de lectures d’estiu en què òbviament no hi figuren aquest nou grup d’autors, provoca que el dia 15 de juliol apareguin a l’Avui, sengles articles, força virulents, d’Hèctor Bofill i Palol que carreguen contra el “sociòleg”. Tant el primer, a “Carta a Manuel Forcano des de Bayreuth”, com el segon, a “Fixa-t’hi bé, Júlia”, l’acusen d’ignorància (sobretot per haver declarat que no havia llegit La Muntanya Màgica) i li reclamen, especialment Palol, més eclecticisme a l’hora de proposar lectures d’estiu. Cinc dies més tard, apareix un altre crític de prestigi, Manel Ollé, que es posiciona al costat de Guillamon, carrega contra els que van destapar la polèmica de Carner, es pregunta qui són els escriptors per carregar contra els crítics, i es demana si el que volen aquests escriptors no són “crítiques tovetes” (“Carta a Miquel de Palol i Hèctor Bofill des de la meva banyera” , Avui, 20-7-2003). Van apareixent atacs i contraatacs: Palol amenaça Ollé si aquest no es redreça (“La ironia i la tragèdia” , Avui, 29-7-03), Ollé parla dels imparables com “una tribu amb unes quantes consignes” (“Demagògia literària” , Avui, 29-9-03), Sam Abrams fa una anàlisi de la situació crítica a casa nostra i diferencia entre el que és un crític (Ollé) i el que és un ressenyista (Guillamon) (“Criticar el crític” , Avui, 11-9-03). Uns dies més tard, però, amb l’aparició d’un nou article de Manel Ollé (“Els escriptors de més” , Avui, 17-9-03), es produeix, segons la meva opinió, un nou enduriment del to de la polèmica. Ollé ens presenta “una conxorxa formada per l’escamot d’avançada” (Bofill, Alzamora, Martínez Inglés) i “altres poetes reciclats” (Palol, Abrams, Bru de Sala) “que amaguen tics totalitaris, directament dirigits contra el pensament crític”. Ollé diu que el debat és saludable però no quan hi ha una reiterada argumentació ad hominen i quan la crítica només és destructiva. Considera que els escriptors damnificats han estat, entre d’altres, Carner, Comadira, Gimferrer, Ferrater i Monzó i entén que “si hi ha en aquest país algun crític consistent i de referència és Guillamon”. Aquest article rep lògicament dues rèpliques notables. En la primera, la més pujada de to, Manel Forcano (“Carta a Manel Ollé des d’un 'hamman' d’Alep” , Avui, 18-9-03) reclama el dret dels escriptors a jutjar les reflexions dels crítics i considera que Ollé no és més que un “mer ressenyista” perquè, segons ell, “la crítica a casa nostra passa per un moment difícil: no existeix”. La segona l’escriu Abrams ('Da capo' o 'Play it again, Sam' , Avui, 25-9-03) on argumenta que ell està per la pluralitat estètica, reafirma el seu criteri que la veritable literatura ha de ser una “literatura d’idees”, i defensa que les seves crítiques a determinats autors han estat fetes per raons estrictament literàries. Finalment, reitera que Guillamon és un sociòleg de la literatura que no hauria de tenir el poder que té, encara que afegeix que “ningú en el món literari hauria de tenir un poder indisputat que només afavoreix uns quants”. Per bé que la polèmica ha continuat generant articles d’opinió gairebé fins a l’actualitat acabo aquí el resum de premsa publicat per intentar analitzar breument el fons i les formes del debat.


Sóc del parer que en qualsevol disputa no hi ha ningú que posseeixi la veritat absoluta. Tampoc en aquest cas, em sembla que hi hagi hagut clarament cap guanyador ni cap vençut. Si de cas, des del punt de vista ètic, aplaudeixo aquells que han sabut moderar les seves intervencions. Perquè la polèmica, que podríem considerar que es va iniciar d’una manera saludable amb caràcter revisionista, amb la intenció de reclamar una major pluralitat d’estètiques, ha acabat posant sobre la taula l’existència d’actituds totalitàries a totes dues bandes i potser ha obert una escletxa al cor del crèdit que té la literatura catalana.


Personalment estic per la pluralitat d’estètiques i em sembla de justícia que la literatura ofereixi un ampli ventall d’ofertes per tal de satisfer tant els lectors més selectes i cultivats, com aquells que gaudeixen d’obres que potser no tenen tan alta volada. En aquesta línia, em sembla imprescindible trencar qualsevol mena de monopoli de poder, sigui quin sigui l’àmbit des del qual aquest actuï. Però per fer-ho, no estic gaire convençut que calgui arraconar i desqualificar autors que han estat un referent cultural durant molts anys i que amb tota seguretat continuen agradant molta gent, perquè això implica també una estretor de mires que personalment rebutjo. Em sembla bé, és clar, que anem revisant els nostres clàssics i que modifiquem, si s’escau, el cànon preestablert; m’està bé, també, que tinguem l’esperit suficientment amatent per denunciar l’immobilisme de determinats sectors polítics, literaris i crítics, però crec que, en qualsevol cas, tot plegat s’hauria de fer des d’actituds més respectuoses, sense desqualificacions, ni posant en evidència l’existència d’un entramat d’amiguismes, que si bé són lògics i inevitables, potser caldria mantenir-los en un segon pla. Perquè d’aquesta manera, l’únic que aconseguim és posar sota sospita la ja de per si difícil objectivitat inherent a l’anàlisi de qualsevol fet literari. Amb tot, crec que aquesta polèmica és en el fons també el resultat d’una qüestió de complexa solució: l’encaix que ha de tenir la poesia dins de la nostra societat. Sembla, per exemple, que hi hagi autors que estiguin interessats a reduir l’activitat literària a un àmbit estrictament elitista i que es lamentin de l’èxit dels poquíssims poetes que tenen la capacitat “d’arribar” al ja migrat nombre de lectors que té la poesia. I no dic que no els falti raó si pensen que rere aquest èxit de públic hi ha un cert joc mediàtic, polític i comercial interessat a fer dels pocs poetes consagrats el nou paradigma de l’espiritualitat laica. Perquè, de fet, rere la creació de símbols, de poetes nacionals o de mascotes literàries, hi subjau també una clara actitud reduccionista. Ras i curt: el meu parer és que hauríem d’aspirar a fer de la nostra literatura un espai absolutament obert i democràtic on totes les veus, i aquí hi incloc, sens dubte, també les dels lectors, siguin escoltades i respectades.

Finalment, conscient com sóc que vivim en un món en què tots estem essent manipulats, vindico que la capacitat d’emocionar-se davant d’una lectura ha de ser un valor que hem d'intentar preservar, respectar i ensenyar. Des del meu punt de vista, per tant, la crítica i el món de la literatura en general hauria de ser menys petulant i acceptar, per exemple, que els best-sellers també són dignes de ser llegits; no mirar-se, doncs, tant el melic i tenir més en compte els gustos dels lectors, que són al capdavall, els qui atorguem el sentit final a la literatura. En aquesta línia cal entendre l’origen d’aquest espai d’hermenèutica poètica, com una tribuna des de la qual oferir una lectura estrictament personal però perfectament respectable de la poesia que pugui enllaçar amb l’opinió d’altres lectors, ja siguin estudiants, afeccionats, professors o crítics.