LA CARTOGRAFIA MEDIEVAL



 Per entendre l’obra que ens ocupa cal situar-la dins les coordenades de la cartografia medieval.

 En les primeres representacions, la Terra habitada es representa amb la forma més esquemàtica: la dels mapes de T en O (com podeu veure a la imatge de la dreta). El traç vertical de la T representa la Mediterrània (Mare Nostrum); un dels braços horitzontals: el Tanay (el riu Don), límit tradicional entre Europa i Àsia; l’altre: el Nil, frontera habitual entre Àsia i Àfrica. La O representa l’Oceà circular que envolta la Terra. Com a únic text el nom de cadascuna de les parts del món., de vegades acompanyat dels fills de Noè que se suposa que les van poblar: Sem, el primogènit a l’Àsia, Cam a l’Àfrica i Jafet a Europa.

                                                                                                                                                                                                        

                                                                                                                                    
Mapa d'Isidor (1472)
 Es tracta d'una imatge simple. A l’interior, Àsia, degut a la seva extensió i situació nord-oriental, ocupa una posició dominant i, per tant hi juga un paper privilegiat. De vegades, conté l’espai inaccessible del Paradís Terrenal.

 La forma tradicional del T en O, així com altres imatges més elaborades, té tendència a desaparèixer darrere la complexitat del dibuix, mentre que els textos i les il·lustracions van guanyant prenent més i més protagonisme a mesura que avancem en el temps.

 A l’interior d’aquestes tres parts del món s’insereixen representacions orogràfiques, muntanyes amb forma de cadenes o de massisos. Però sobre tot les il·lustracions urbanes, guarnides amb torres, muralles o esglésies, evocant les viles com a rastre de l’home sobre la Terra, i acabant per la presència dels mateixos homes mostrats en la seva aparença i singularitat.

 La construcció d’aquests mapes està menys fonamentada en l’experiència que en l’erudició “llibresca”. Aquesta “pre-geografia” és eminentment hereva de la geografia antiga amb la qual s’entrelliguen reminiscències bíbliques i modificacions pròpies dels corrents de l’època. Els mapes dibuixen un espai a l'interior del qual se superposen d’aquesta manera el passat i el present. Els mapamundis ofereixen així la mirada de l’home que  no només obre l’espai que li és propi, sinó també al temps de la seva història.

 Hi ha una mena d’itinerari espai-temporal que mostra el curs de l’aventura humana inaugurada al Paradís Terrenal a l’Orient, continuada al llarg dels segles fins arribar al present a l’extrem Occident. Una història en la que les ciutats de Babilònia, Jerusalem, Alexandria, Cartago, Roma o Santiago de Compostel·la marquen les principals etapes.

 Ja hem dit que una carta geogràfica medieval és com una imatge del món i sempre té una referència religiosa.

Per exemple, la carta d’Ebstorf (vegeu imatge de l'esquerra) està assimilada al cos de Crist i, de fet, el cap, les mans i els peus sobresurten dels 13 m quadrats que la formen (és la carta més gran que es coneix).

El mateix passa amb l’Atles Català, perquè, encara que no hi ha imatges cristianes com en altres mapes mallorquins del segle XIV i XV, remarca aspectes importants de les tres grans religions de l’època. En el centre de la part geogràfica hi trobem Terra Santa, on, per als cristians, es venerava el sepulcre de Crist; El Mont Sinaí, on Moisès rebé la Llei, i la Meca dels musulmans.

 Mapa d'Ebstorf (1234)

 Destaca en la cartografia medieval l’interès per remarcar dos aspectes. Primer:

  • La primera preocupació en representar la Terra és la de mostrar que està habitada pel gènere humà des de la Creació. Una Terra habitada i orientada cap a l’Est, orientació cap al sol naixent lligada a una interpretació teològica per analogia amb Crist, Sol i Llum vertadera. Així, la Terra es presenta com un espai acotat amb uns límits a vegades marcats pels quatre horitzons, per les columnes d’Hèrcules o d’Alexandre. Murs que marquen el que és prohibit al temps que protegeixen dels mals de l’exterior. El que es representa és un espai centrat en primer lloc sobre la Mediterrània, el mare nostrum mediterraneum, per distingir-lo de l’altre, el Gran Mar, el Mare Oceanum, que envolta les tres parts del món: Àsia, a l'Orient, ocupant ella sola les tres quartes parts de l’ Orbis Terrae, Europa i Àfrica a l’occident compartint l’espai restant. Després, a partir del segle XII, al menys en les imatges, Jerusalem és considerat el centre de la Terra, com es pot veure en el mapamundi conservat a la catedral d’Hereford realitzat a finals del segle XIII.

 L’altre aspecte és l’esfericitat de la Terra:

  • En contra d’una opinió molt estesa encara, segons la qual durant tota l’Edat Mitjana la Terra era considerada com un disc pla surant sobre les aigües, la noció d’esfericitat terrestre heretada de la geografia astronòmica dels grecs mai no va desaparèixer. La Terra era considerada rodona, fixa i immòbil al centre del món. Algunes teories que parlen d’una Terra plana, desenvolupades per exemple per Cosmas Indicopleustes, un autor bizantí del segle. VI, que va escriure  en la seva Topografia cristiana (imatge), resten desconegudes a l’occident llatí. Quan al segle VII apareixen els primers mapamundis, la Terra ja és anomenada globus o sphera. Pel que fa a les mesures continuen vigents les calculades per Eratòstenes (252.000 estadis) i Ptolomeu (180.000 estadis).

                                                                                                                                                                                                                                        
                                                                       
                                                                                                                                                                                   Mapa de Hereford (1290)

 És amb les cartes nàutiques que es produeix  un canvi important. Aquestes mostren una concepció de l’orbe, de l’ecumene conegut, amb gran imaginació i creativitat, però sense massa concessions a la fantasia. Els seus autors deixen al marge les fantasies que omplen obres cartogràfiques comparables com els mapes d’Hereford o Ebstorf. (veure imatges anteriors).


INTRODUCCIÓ L'ATLES CATALÀ HOME
UNA APROXIMACIÓ ICONOGRÀFICA ALTRES MAPES DE L'ÈPOCA

CONCLUSIONS 

BIBLIOGRAFIA


Mapa de la web - Crèdits i agraïments


Copyleft Àngel Arana Palomo. 01/07/2002 - Barcelona
És permesa la reproducció, prèvia cita de l'autor i afegint un enllaç a l'article original.