En la representació del món medieval hi ha un enfocament cosmogràfic i històric alhora, que es completa amb una lectura “etnogràfica” des del centre a la perifèria i on es propugnen, al marge del món, teories de monstruositats físiques, socials o morals encarregades d’enfrontar la humanitat amb ella mateixa. Un món meravellós tan fascinat com terrorífic perquè en el desconegut s’hi concentren tant les fantasies com les pors. 
Poc a poc, com si es tractés de textos, aquestes imatges s’aniran modificant al mateix temps que es van integrant noves hipòtesis pel que fa al repartiment dels espais, en particular entre les masses continentals i marines en funció dels nous descobriments. Així van dilatant el seu horitzó, fins ara mesurat en allò que és essencial en funció només del criteri “llibresc”, amb les informacions recollides de viatgers. La mateixa forma de la imatge es transforma. Si bé encara perdura l’estructura dels antics mapamundis, les noves cartes marines, els portolans, dibuixades sobre xarxes de vents i poc després, a començaments del segle XV les cartes de projecció matemàtica, inspirades en Ptolomeu,  ofereixen noves eines i enfocaments per a la representació.

 Els mapamundis creats als monestirs, inspirats en l’anacrònica tradició religiosa i exempts de qualsevol esperit crític, donen cabuda a una gran quantitat d’éssers imaginaris com antípodes, sciopodes, monocles o antropòfags. Les cartes nàutiques, en canvi conformen un saber empíric, inspirat en l’experiència i enriquit amb informacions recents de viatgers i de les tradicions cristiana, musulmana i jueva. Només en llocs llunyans hi haurà espai per a situar algunes llegendes del passat remot o de l’imaginari col·lectiu construït a partir d’obres considerades “de referència”, veritables autoritats en la matèria.

 Des d’aquest punt de vista, l’Atles Català és un exemple particularment representatiu de les múltiples transformacions que es produeixen en el camp de  la cartografia durant l’època medieval.

CONCLUSIONS 

BIBLIOGRAFIA